Si algu vol veure fotos de vacances, he penjat les meves en l'album

Si algu ens vol enviar les seves no té més que dir-ho.

Jaume

 
Dimarts, mitja tarda, he deixat de mirar jocs olímpics que ja estic suat i decideixo obrir l’ordenata a veure que s’hi cou al blog desèrtic del Partiquí i veig que en Jaume s’esforça per mantenir el nivell a base de fotos de vacances, un clàssic d’aquesta temporada estival on fins i tot sembla desèrtica la cartellera professional dels nostres imitadors.
Aquest matí he sortit a fer uns encàrrecs i he tornat caminant per tastar la Barcelona dels guiris tot i que he mirat d’evitar els carrers més perillosos en aquest sentit (plaça sagrada família, carrer Montcada, museu del barsa, nou de les rambles, hospital, Sant Pau, riereta... ai ara crec que he passat a la Barcelona tendra la de tota la vida, de la roba penjada als balcons intentar eixugar les llàgrimes d’una postguerra massa llarga en determinats barris on el negoci carnal i la penicil•lina de contraban tenen el seu marc incomparable. He passat per Gràcia i no he vist cap carrer engalanat, ni la plaça del Diamant on fins i tot la Colometa i el Miquel.... o era Quimet? Han marxat per poder dormir el seu vals de punta. He vist un escenari on possiblement l’orquestra ha estat substituïda pel Manu chao de torn o els Camela – no tinc ni idea de si hi ha un grup Camela, però grups que camelen n’hi ha molts – o els Amaral que no entenc com hem pogut viure abans de que la noia “guais” de les botes i la minifaldilla i el xicotet de la gorra de llana – l’únic amb permís per dur una gorra de llana el mes d’agost és el gran Llach – o qualsevol altre grup de canalla que no tenen ni idea del que vol dir ball del fanalet o el que es pitjor, s’imaginen que es veure ballar un fanal quan portes el cos nedant contracorrent en un riu d’alcohol.
Quan he arribat a casa tenia una mica de calor i he decidit llegir una mica – Estic amb Sinué el egipcio, un dels clàssics que juntament amb la Liz taylor amb perruca i escot van trastornar l’enteniment d’en Ramonet Terenci i el van fer ciutadà de Luxor per a la resta de la seva vida. No està malament, però crecque ho amaniré amb algun text teatral per anar agafant forma – amb això dels jocs ja no sé com parlo -. En Tarregada segueix present amb els seus pinrés i amb un aspecte baril, tot anant de cara als ganyips, però si s’ensuma venir una llúvia, ja cal qu’escampi.
En fi companys, que ja tenim la Montse casada i en Jesús a Llorenç – d’això no en puc donar fe, però per un cas, jo ho dic – esperant l’inici del setembre amb els assajos de la Mirandolina i els seus moscons i els pobladors de la Barcelona tendra dels 1900, un temps abans de convertir-la en la Kasbah. Apa, feu bondat – una mica, no gaire – i no em sigueu infidels.

 
Hola Carles.
Et veig molt engoixat amb això de les olimpiades, per sort meva he pogut desconnectar d'aquesta història, tant sols m'he assebentat per una mena de plasta patètic, convençut de que és superior per raça als xinesos, que sembla ser que van trucar els castells de focs, encara que no entenc que podien trucar en qüestió de pirotècnia quan son els millors. Que hi havia una cantant que posava el cos i l'altra la veu. I que no van baixar la bandera espanyola com a dol per l'accident de l'avió. També pel mateix individu sé que el Santana del segle XXI, o sigui el Nadal, és campió olímpic, no sé si per Espanya, Mallorca o Països Catalans, i que un corredor d'alguna prova va superar la marca d'un altra, i que tots dos son iguals perque son negres, encara que un és africà i l'altre americà (opinió del comentariste no desitjat). I ja no sé més, perquè després de l'última desinformació em vaig enxufar els "orellots" de l'MP3 i em vaig snifar amb els Shadows. En deu minuts tenia els ulls vermells i em creia el Hank Marvin fent cantar la seva guitarra. Sí, sí el sonat aquell que tocava la guitarra amb l'esquerra i sense l'intrument era jo, però a que sonava de conya?.
Et suggereixo que et preparis per a les properes, i a les proves de 100 versos lliures, i 20 obres de teatre amb obstacles (de funcionaris i polítics), podries representar al Clot Camp de l'Arpa. Segú que guanyaves!!.
Si bé és cert que la Barcelona de la Rambla amb les seves paradetes de tot, i espectacles de tota mena com si fos una gran àrea al descobert, el carrer Hospital, Riereta, i a l'altra banda Escudellers.... i els seus turistes, és una Barcelona botida de gent de tota mena i que sempre acostumes a evitar-la, alhora té una estranya força que m'atrau i els dies de cada dia d'hivern o tardor encara acostumo a deixar-m'hi caure, i em sento a gust, és com entrar a un altra temps, com quan us (ens) passejaveu pels terrats. M'hi veia, m'hi sentia, i em venien a la memòria un munt de vivències de l'època, unes vivències i el dia a dia que fan veure l'altra Barcelona que de vegades no es veu. El Campi qui pugui no veu aquest altra Barcelona, veu la primera imatge que tothom se'n du, del Raval, La Ribera, el Gòtic. Aquesta Barcelona que pot ser un Kabash, els veïns poden canviar i fer-te respecte passejar-hi, però m'atrau i de tan en tan sento com em crida, i és quan soc incapaç de veure aquesta primera cara.
Al final vam poder veure els carrers guarnits, i de vegades vam haver de fugir a correcuita, doncs hi havien grups d'aquests que dius que camelen, hostia si camelen!!, en vaig veure dos de la meva quinta. Un dells, I DE LLUNY, ja se sentien us esgarips, com si el drac de Banyoles, el del Clot i el del Ness estiguessin provant la potència dels seus crits. Redéu, era horrorós, intentavam recular però les masses ens empenyien endevant, fins que devant mateix de l'escenari, i amb les orelles entre mig dels dos bafles. (línia 0) NYAC! Colapse total, la riuada
de gent es va quedar encallada, i els de l'entarimat volen cantar el Luky, Luky del Giorgio. Te'n recordes d'aquesta cançó?, doncs més aviat semblava la Ramona del Esteso, al final els bravos i olés van desmbussar les cues i atabalats vam tornar com l'Sputnik cap a casa on ens vam refugiar.
Entre d'altres he llegit "El descenso del monte Morgan". bé, força bé. Ara estic llegint "Entre limones, historia de un optimista" que em va regalar una bona amiga, gracies. De moment puc dir que està força bé, humor molt britànic que m'encanta, però.... he d'esperar al final per dir el que.

 
Hola amics:
Ja som a una setmana del inici del curs.
El primer atac es el proper dilluns a les nou pel grup que prepara la estada encara no prou concretada. Els assaigos de Mirandolina, el Gitanos, la Princesa, tota una ampla feina per fer. Amb il.lusió. El teatre altre vegada.
Personalment soc ja un home jubilat en una de les meves feines.
Una incognita. Encara només estic de vacances i ja e tingut que anar a treballar.
Desitjo que tots estigueu bé. Amb anims.
El Pere a fet ja en els seus pocs avantmesos, el primer viatje a les Europes. Oi Montse.Benvinguda.
Una forta abraçada. Fins dilluns.
FERRAN

 
Hola, amics partiquins!

Està guai veure que comencen a florir alguns nous comentaris... Ja tocava tot i que avui per desgràcia estic molt emprenyat, i com a mínim em desfogaré al foro.

Ahir, després de 3 anys circulant en bici per BCN em van robar la bici a l'aparcament de bicis de Diagonal Mar. Ja m'havien robat alguna roda però mai tota la bici.

Malgrat els dos cadenats, i la meva cura no hi va quedar res. Com si mai hagués deixat res allà.

I ara que? ... I venen les meves preguntes...

1)
La meva bici era bici registrada. Vaig als mossos i denuncio i després vaig a l’Oficina del Registre de Bicicletes ... I QUE? de que em serveix? Que hi guanyo anant amunt i aball? l'esforç suposa algun guany per a mi?

2)
Vale! i ara una bici nova... NOVA? per que?, per a que la robin amb més facilitat? de segona mà? i a on et refies de comprar una de 2na mà?

En fi... Estic fet una merda. Estic fins als c..... de tornar de països on les bicis van 'tirades' pel terra i que ningu toca si no n'ets el propietari i arribar aquí i no tenir una mica de seguretat.

Apala, ja m'he desfogat una mica.

Jaume

 
Resposta a les dues preguntes:
www.bicing.com

 
sí es clar... a Badalona! ... OLE TU!

 
Dissabte al matí, les vacances s’han acabat, avui es cap de setmana i dilluns tornada al món de la sanitat pública sovint criticada i menystinguda per la població rondinaire i exigent tot i que alguns que volem ser d’esquerres mirem de socialitzar els nostres coneixements i escampar-los arreu independentment del nivell del compte corrent de qui esternuda o s’ofega.
Llegeixo amb tristesa l’aventura d’en Jaume, tristesa doble doncs no es just que algú et prengui el que es teu i això et fa sortir de polleguera i amb raó, però el que es més trist es que ha descobert la societat en que vivim i que potser imaginava d’una altra forma. Res Jaume, paciència i torna a comprar-te una bicicleta que et fa falta i molt serà que te la robin dos cops. Els que fa anys que tenim cotxe hem patit aquests robatoris a tort i a dret; un vidre trencat per robar-te una cinta de cassette del Julio Iglesias – les del Llach no les roben, no els agrada – unes ulleres de sol comprades al Carrefour, el radiocassette, fins acabar amb el cotxe sencer que amb una mica de sort recuperes deixat abandonat a Sant Cosme a Vallbona, o potser no tornes a veure mai més tot i que encara l’estaves pagant. Potser ara no es porta tant el robatori de cassettes – la gent no n’utilitza i alguns no saben el que són – i els cotxes potser es roben els de high quality i els Scènics no hi entren. No t’atabalis, respira fons i pensa que això no són problemes, son inconvenients.
Quan acabi d’escriure aniré a buscar el text del Campi per fer-li una llegida, ara no recordo gaire bé com estaven repartits els assajos però crec que el Campi va els dilluns i la Mirandolina els dimecres o sigui que ... ai ai ai ai que no he estudiat i ara correm-hi tots!.
Aviat comença la temporada el grup jove, amb la preparació de la Princesa embruixada retocada (el muntatge del director que diria el DVD) i també caldrà recordar-ho i de seguida la més que possible darrera representació del Mateix Paisatge i la recuperació del Pere Pistoles amb la seva música Country..... Tenim molta feina i a la feina no volen entendre que lo primer és lo primer o sigui les bambolines i no paren de donar-me estudis i treballs i visites i tal i qual. En fi companys, he tornat a llegir el text d’en Josep Maria i he de confessar que la cançó Luky no la recordo gens.... podries tararejar-la?
Sigueu bons, apagueu els mòbils i les alarmes dels rellotges i gaudiu de l’espectacle. Recordeu que per fer fotografies necessitareu una càmera.