Dissabte vespre, fa calor tot i que sembla que la pluja decidirà acompanyar-nos les properes hores en un intent d’hidratar una situació seca de projectes engrescadors. Passen els dies entre patiments per retallades salarials, vagues de serveis públics i núvols de cendra que enteranyinen de veritat el cel, i la gent al teu voltant miren de somriure d’un acudit vell i “pillat” explicat pel company de feina que mai ha tingut cap gràcia. La barra de pa que t’han venut recorda mes el xiclet que les llesques de pa que recordes de la teva infantesa al poble, i un cop més, el suc de taronja de tetra break s’ha fet malbé. L’ascensor torna a estar fora de servei a causa de l’enèsima revisió i la veïna “plasta” del tercer repeteix un altre cop que l’escala està bruta i que l’empresa de neteja passa de tot. No acabes de trobar el llibre engrescador que et faci tenir ganes d’obrir-lo i els canals de televisió recorden que mantenir un canal net resulta una empresa impossible i si no aneu a Amsterdam a comprovar-ho. Ja no es fan donuts com els d’abans i la coca cola de llauna sembla adulterada, el cambrer que feia el millor cafè ha agafat la jubilació i la teva nova companya de feina només parla de la seva nena.
No vius a Suècia, gràcies a això les temptatives suïcides no han aparegut però et qüestiones contínuament el teu paper a la vida i llavors es fa el miracle.... el teu paper, aquest es el secret, repassar-lo, adaptar-lo, digerir-lo, fer-lo teu de forma autèntica i automàtica... aquesta nit hauràs de representar-lo, les instruccions del director a l’assaig de fa set dies així ho indiquen, treballaràs el tercer acte i el personatge comença a tenir forma. Estàs salvat!, el teatre et marca el camí... la resta ..... forma part del decorat i quan passi l’estrena el desmuntaràs i el guardaràs i ho faràs tu per que ets un actor amateur.... un actor.... la resta no importa.

 
Fa un temps aprofitava uns minuts de relax enmig de l’estrès de la feina, per obrir el blog del Partiquí i desconnectar de la meva tasca professional i aixecar el teló de l’activitat apassionant que m’ajuda a moure’m. De vegades aprofitava per escriure quatre coses o potser vuit si tenia una estona una mica més llarga… Que ha passat ? ara obrir el blog representa una decepció, ningú troba un moment per escriure i els que decideixen només llegir, no aconsegueixen acomplir el seu desig. On ets Miquel? Si, ja ho sé, ets amb els professionals i no et deixen tranquil ni un moment per escriure aquells pensaments ara enyorats. Josep Maria? Tens espatllat l’ordinador? Des que t’ocupes de vigilar presoners a Moscou, els dits reumàtics i endurits no et permeten escriure aquelles històries de mitja nit sota la llum d’un flexo antic al costat d’un cendrer que fa temps que no s’utilitza per allò per al que es va crear. Jaume? No hi ha internet a Amsterdam?, deixa una mica el barri vermell i recorda la teva obligació moral a l’altra banda de la xarxa. Marc? Mai has escrit gaire però en els moments durs, els germans han de recordar-se dels seus, pensa que no hi haurà criatures i el càrrec moral serà menor. On ets Xavi? El nostre enyorat cavaller de l’hostal, amb les recomanacions d’espectacles sovint musicals, no n’has vist cap? O Xavi Almeda, amb contades aparicions però necessàries venint de la banda professional... Leo? iels teus petits missatges per recordar-nos que ets ací? O potser ets a Sud-àfrica a Uzbekistan, o a la Patagonia, o ets de visita a casa de la Bernarda on no hi entra “el viento de la calle”.. i la secre esdevinguda presidenta que poques vegades ha escrit però que te l’ordinador sempre a punt per enviar missatges i recordatoris.... (uf, quin mal rotllo això dels recordatoris)
Escric tot això per dir-vos que no se com curar-me l’estrès, aquest cap de setmana he anat a fer un barranc (El de Sant Pere) i a fer rafting de Llavorsí a Sort, a veure si així podia reconduir els neguits, però amb tot això no n’hi ha prou i la necessitat de les paraules encadenades a la pantalla de l’ordinador no es poden substituir pels esports d’aventura.
He de dir-vos que em caso, amb la meva veïna Belisa, una criatura adorable que veig tocar el piano des del meu jardí. La meva “criada” m’ho ha recomanat, jo no ho tenia gaire clar però quan la vaig veure nua.....tot va canviar. El sol brilla i casa meva s’ha omplert de rumors secrets, però malgrat tot sembla de color de rosa no se si refiar-me d’en Federico Garcia, te tendències destructives i poques vegades aconsegueix un final feliç.
Dora i Iànek tenen dubtes, Angustias creu haver-ho aconseguit, i Don Perlimplim imagina coses.... el teatre no deixa a ningú indiferent.

- FOSC -

 
I L’ESCENOGRAFIA VA ESDEVENIR PROTAGONISTA INESPERAT......
Era el mes de maig o juny del 1978, el gener del mateix any havíem estrenat el muntatge “Un experiment teatral amb els llibres EL POBLE i LA FABRICA seguint l’esperit de la conversa publicada a la revista SERRA D’OR l’agost del 1972”, un títol força llarg que recordava aquells plats de l’inici de la cuina de disseny on la llargada del nom del plat anava directament associada al preu del mateix. En Miquel Martí i Pol era un mig desconegut per al gran públic tot i que els entesos començaven a fer-li cas, i entre aquests entesos el nostre director. L’anècdota no està associada al títol i tampoc al mateix recital que varem brindar al poeta de Roda al menjador de casa seva, imbuïts d’emoció al veure el somriure clàssic d’aquell home tan fort malgrat la malaltia, mentre parlàvem en nom seu tot descrivint el poble que el va bressolar i la fàbrica que li va obrir les portes al món del treball. L’anècdota va ocórrer en un dels “bolos” que vàrem fer, en concret al teatre d’una escola de Sant Andreu, quan aquest barri de Barcelona encara no tenia el títol de cor de la ciutat. La representació es va fer el mes de juny i vull fer esment d’aquest detall doncs va resultar cabdal perquè passés el que va passar. El muntatge tenia dues parts, a la primera – El Poble – el decorat eren uns panells que recordaven les llibretes amb marge que utilitzàvem a l’escola aquells que hem superat el mig segle de vida. A la segona part - La Fàbrica - teníem una mena de teler fet a base de fustes a dalt i baix, amb unes cordes i uns suports on anàvem penjant cabdells de fil, mentre la llançadora acompanyava amb el seu so, els moments àlgids del muntatge. No cal dir que l’economia d’un grup amateur en aquells temps era francament minsa i les fustes ens havien costat uns diners no gens menyspreables. Al final de la representació – l’èxit aconseguit no té res a veure amb l’anècdota – no teníem cap transport per endur-nos el decorat i ens van aconseguir un racó per guardar-lo. Com que era final de curs el teatre de l’escola estava ocupat contínuament i per això ens van recomanar anar a buscar el nostre decorat un cop acabades totes les activitats, es a dir, a primers de juliol. Seria el dia 2 o 3 que hi varem anar, a l’escola quasi no hi havia ningú, i al arribar al lloc on havíem deixat el decorat, aquest no hi era... el porter no sabia res – crec que preferia no saber-ho – però després de buscar i buscar algú ens va donar la clau... i la clau es deia 23 de juny, una data a mig camí entre la nostra representació i el moment de la suposada recollida... la nit més curta de l’any....a més de la coca i els petards en aquell temps hi havia les fogueres.... fetes amb fustes i materials que calia fer desaparèixer.... algú va fer una bona foguera amb els telers de la Blava... s’havia cremat la nostra fàbrica i malgrat que les flames consumien els telers i les llançadores, ningú va avisar els bombers... aquell vespre calia cremar. Segurament no vàrem estar encertats al incloure a la primera part del muntatge el poema “Foc de Sant Joan”, de vegades es millor no donar idees.
La nostra economia va fer-se cendres, i els nostres obrers van quedar amb un futur incert...potser per això, en Marti i Pol havia publicat feia poc, la “Crònica de demà”

 
Material d’enderroc. Josep Mª Benet i Jornet. Ed. 62 Pàg. 288
…La Desaparició de Wendy es publicaria aviat, però passarien més de deu anys sense que ningú de la professió teatral li fes cap cas. (Mentrestant, un grup, entre tants com n’hi havia, d’admirables afeccionats barcelonins, completament amateurs però dotats de sensibilitat, en van fer un muntatge fugisser que em va deixar molt bon record.)
Ferran: et sona?

 
Hola a tots (els que encara llegiu el blog)

Gràcies Carles per les teves paraules i per seguir creient com jo que el blog és molt necessari (tot i que molts no se n'adonen)

Deixo LINK del text de ALBERT CAMUS per a que el pogueu llegir per a l'STAGE de teatre de 11 de Setembre.

Gaudiu-ne.

Jaume

-EL MALENTÈS-Albert Camús-

 
Ei sembla que el blog torna a viure gràcies a la manifestació d'ahir...encara tinc mal de peus i estic afònic d'exigir (que no demanar) la independència de Catalunya.
El text num. 3 es una anècdota que ens van demanar els de la federació de teatre amateur (els reis de Pineda) per fer un llibre sobre els fantàstics grups afeccionats i les seves vides.
A darrera hora en vaig enviar una altra per fer-nos el "xulo" d'haver estrenat en Terregada abans que els que cobren. L'escriuré seguidament (així tenim dues entrades més).
Salut a tots

 
Ni se t’acudeixi disparar-te si falla alguna cosa
Abans que res he de dir que les armes i jo no som gaire amics,i tot i que de petit vaig tenir la típica joguina d’imitació, mai m’ha fet cap gràcia el tema dels trets, però també he de dir que pel teatre faig el que exigeixi el guió i si cal utilitzar pistoles s’utilitzen.
Feta aquesta introducció,diré que el fet va ocórrer el mes de maig de 2009. Estrenàvem “El casament d’en Terregada” (aquella tardor el va programar el TNC com a gran novetat) i a l’escena final del muntatge, en Terregada apareixia amb una pistola disposat a rentar el seu honor escapçat feia poc pel Ceba, disparava tres trets a l’aire, fins i tot amenaçava el públic i finalment en una situació límit es posava la pistola a la templa i premia el gallet amb la sorpresa que ja no quedaven bales i que el destí li donava una nova oportunitat. En Terregada tancava l’espectacle amb cara de sorpresa i mentre rumiava el que acabava de passar deia, un cop més, la darrera paraula: ”Millor!”.
La pistola era de fogueig, d’aquelles que fan el mateix soroll que les reals i duia tres bales noves i una quarta ja explotada que faria que tot i prémer el gallet, no sortiria cap tret i així podria posar-me tranquil•lament la pistola al cap, suposant que pistola i tranquil•litat puguin avenir-se d’alguna forma. L’expert en armes del grup ho havia comprovat molts cops, m’havia mostrat el carregador, havia contat les bales, tot era a punt però m’havia repetit que si alguna cosa no anava com era previst, no premés el gallet amb la pistola a la templa.
Al final de la festa del casament, en Terregada, amb una curda impressionant es conduït pel Ceba cap a l’habitació, d’on sortirà més tard enmig d’un ball on es produirà una baralla que el deixarà al terra sent la riota de tots. Aquest fet el conduirà de nou a l’habitació a buscar la pistola, se sentirà el primer tret i pistola en mà apareixerà en escena i aniran succeint els fets ja comentats
Doncs aprofitant la primera entrada a l’habitació i per no patir a darrera hora trec el fiador, faig el moviment de carregar desplaçant enrere la part de damunt del canó – segurament això té un nom però el desconec- i en aquell moment salta una beina, cosa no prevista. Horror! i ara què? Com ha quedat això? Puc disparar els tres trets o no? I si disparo a l’aire i no peta? i el més important, em puc disparar al cap?
Vaig buscar precipitadament el nostre expert que havia de ser allà, però no hi era, a escena el ball anava seguint tot esperant la meva entrada.... va ser el ball més llarg i més sonso que us podeu imaginar, el text a dir s’havia acabat... que passa amb en Terregada? quan la suor ja s’havia afegit al vi, al pollastre, als musclos, a la disbauxa general en uns minuts eterns... en Terregada va aparèixer cridant i abraonant-se sobre el Ceba, les cares de por havien aparegut abans d’hora i no pas per la presència sinó per l’absència del protagonista...la baralla, després la segona entrada,els trets, la pistola a la templa, prémer el gallet amb un cert neguit i .... “Millor!”... el destí ho havia tornat a fer.
Mai he sabut el que realment hagués passat si la darrera bala, la del meu cap hagués sigut de les noves.... però crec que prefereixo deixar-ho estar.

 
Tenim u mes i mig de vacances,tan el participants dels "JHustos" com els de "La casa de Bernarda Alba", tenim molta feina per esta prparats per rempendra la temporada plens de creativitat i energia. No oblideu entre els dies de descans els vostres "rols".
Recolliu idees per la estada i per Nadal.
Que disfruteu de unes bones vacances.
Ferran

 
Hola!

He pujat el fitxer escanejat WORD del llibre
ADVERTENCIA PER A EMBARCACIONS PETITES de Tennessee Williams.
Com sabeu serà la obra teatral a comentar en taula rodona com habitualment
solem fer.

Donades les reduïdes dimensions del llibre he intentat
posar la major qualitat possible de manera que pugui ser
llegit fàcilment tant en versió pantalla com impresa.

No obstant si algu té veritables problemes de lectura
després d'imprimir el text. Si us plau que m'ho digui
i miraré de solucionar-ho. Igualment qualsevol consideració,
dubte o pregunta que em volgueu fer serà ben rebuda.

Recordeu llegir-lo per venir al comentari la data que
s'anunciarà ben aviat.

Bona lectura a Tothom

L'adreça del fitxer és la seguent:

http://cid-0415b5ab70577474.office.live.com/self.aspx/.Public/PetitesEmbarcacions-Tennessee^_Williams.doc

Un cop dins feu click sobre el fitxer i es descarregarà automaticament. (5 Mb)

Ben Cordialment:

Jaume Garcia - jmasachs@hotmail.com

PD: Si troveu a faltar algu a la llista feu-m'ho saber.

 
ELS JUSTOS D’Albert Camus

Estrenada l’any 1949 al Théâtre Hébertot de París, “Les justes” ens situa al Moscou tsarista el febrer de 1905. Un grup armat del Partit Socialista revolucionari prepara un atemptat amb bomba contra el Gran Duc Sergi, oncle del Tsar i estendard d’una tirania que sotmet el poble de tal manera, que ens podria conduir a “entendre” la conducta del terror com a únic mitjà d’impartir justícia.
Han passat molts anys des d’aquella estrena i malgrat tot - com passa sovint amb molts aspectes de la vida que cíclicament ens presenta situacions semblants – resulta d’una actualitat inqüestionable. Potser a dia d’avui l’atemptat amb bomba seria a Gaza, i els noms dels terroristes no serien Annenkov o Kalaiev, potser es dirien Ali, o Mohamed, i els seus motius també anirien des de la lluita per la lluita, a la lluita suprema amb el sacrifici personal esperant la recompensa en una altra vida.
Ivan Kalaiev pateix totes les contradiccions possibles en algú que es prepara per matar com a darrera possibilitat de fer justícia, desitjant aplicar-se ell mateix el darrer sacrifici, i volent ser estimat pels seus companys, tot esperant la felicitat de notar la ma d’un home, en aquest cas el botxí, just abans de morir. Un terrorista que no pot realitzar el seu atemptat al veure el gran Duc acompanyat d’unes criatures i que ha de justificar-se davant dels seus companys, especialment d’en Fedorov, el lluitador encegat que justifica el terror com a únic camí a seguir per combatre la injustícia que pateix el seu poble.
“Els justos” és un text colpidor, amb pocs moments de tendresa i amb l’angoixa dels preparatius d’un acte terrorista on els seus protagonistes lluiten per justificar la mort d’ algú, un acte que en el nostre món d’avui hauria de ser injustificable, tot i que les injustícies que encara caracteritzen el nostre món.... semblen voler justificar-les.
L’Associació teatral El Partiquí us ofereix aquest text del premi Novel de Literatura, assagista, dramaturg i filòsof francès nascut a Algèria el 1913. Divendres 14 i dissabte 15 de gener a les 22 hores al Teatre del Centre Cultural la farinera del Clot. Preu 6,5 €

 
LA CASA DE BERNARDA ALBA. Drama de mujeres en los pueblos de España
“¡En ocho años que dure el luto no ha de entrar en esta casa el viento de la calle,! Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos puertas y ventanas”. Aquesta sentencia – en tots els sentits de la paraula – marca la vida d’unes persones joves que veuran tancades les seves poques esperances entre les blanques parets d’una casa matriarcal on ja no hi queda cap home.
El nom de Pepe el Romano plana sobre les vides turmentades d’Angustias, Adela, Martirio, Magdalena i Amelia, les filles d’una Bernarda que imposa la seva manera de veure el món per damunt de qualsevol mica de felicitat. La Casa de Lorca es la presó del pitjor de l’espècie humana, es el retrat de la repressió del mitjà rural damunt les seves dones, un retrat trist i descarnat del que no pot anomenar-se mai família. Queda alguna espurna d’humanitat a l’interior de Bernarda? Les rialles escadusseres de les noies escoltant la Poncia no resulten prou vàlvula d’escapament i les rancúnies i les enveges niaran entre les filles de la casa fins conduir-nos a la pitjor manera d’enfrontar el pitjor desenllaç. Ni els grecs ho haguessin imaginat pitjor. Això si, l’amor a l’home sempre per damunt de la raó... l’amor? o potser caldria dir el sexe, es clar que en aquells temps i en aquells llocs, el sexe no tenia ni nom.
Un clàssic entre els clàssics, la funció que tota actriu ha de fer abans de... del que sigui, un text ric i colpidor que mai deixa indiferent. Sempre que es posa un clàssic en escena existeix l’angoixa, els nervis i el risc de la comparació però el teatre es risc, és aventura, són sensacions i sentiments i busca provocar en l’espectador totes les preguntes possibles per a si mateix i per als altres i fer-ho amb un clàssic pot tenir l’afegit d’assistir a una història que creiem haver viscut abans.
Confiant tenir tot el “duende” necessari per fer-vos arribar el missatge del poeta, l’Associació teatral el Partiquí us ofereix aquest clàssic del teatre universal el dissabte 19 de març a les 22 h i el diumenge 20 a les 18 h. al teatre del Centre Cultural La Farinera del Clot. Preu 6,5 €

 
LA CASA DE BERNARDA ALBA. Drama de mujeres en los pueblos de España
“¡En ocho años que dure el luto no ha de entrar en esta casa el viento de la calle,! Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos puertas y ventanas”. Aquesta sentencia – en tots els sentits de la paraula – marca la vida d’unes persones joves que veuran tancades les seves poques esperances entre les blanques parets d’una casa matriarcal on ja no hi queda cap home.
El nom de Pepe el Romano plana sobre les vides turmentades d’Angustias, Adela, Martirio, Magdalena i Amelia, les filles d’una Bernarda que imposa la seva manera de veure el món per damunt de qualsevol mica de felicitat. La Casa de Lorca es la presó del pitjor de l’espècie humana, es el retrat de la repressió del mitjà rural damunt les seves dones, un retrat trist i descarnat del que no pot anomenar-se mai família. Queda alguna espurna d’humanitat a l’interior de Bernarda? Les rialles escadusseres de les noies escoltant la Poncia no resulten prou vàlvula d’escapament i les rancúnies i les enveges niaran entre les filles de la casa fins conduir-nos a la pitjor manera d’enfrontar el pitjor desenllaç. Ni els grecs ho haguessin imaginat pitjor. Això si, l’amor a l’home sempre per damunt de la raó... l’amor? o potser caldria dir el sexe, es clar que en aquells temps i en aquells llocs, el sexe no tenia ni nom.
Un clàssic entre els clàssics, la funció que tota actriu ha de fer abans de... del que sigui, un text ric i colpidor que mai deixa indiferent. Sempre que es posa un clàssic en escena existeix l’angoixa, els nervis i el risc de la comparació però el teatre es risc, és aventura, són sensacions i sentiments i busca provocar en l’espectador totes les preguntes possibles per a si mateix i per als altres i fer-ho amb un clàssic pot tenir l’afegit d’assistir a una història que creiem haver viscut abans.
Confiant tenir tot el “duende” necessari per fer-vos arribar el missatge del poeta, l’Associació teatral el Partiquí us ofereix aquest clàssic del teatre universal el dissabte 19 de març a les 22 h i el diumenge 20 a les 18 h. al teatre del Centre Cultural La Farinera del Clot. Preu 6,5 €

 
PASEANDO POR MANHATTAN
Poemes i cançons de Leonard Cohen

Aquest muntatge de textos i cançons del cantautor canadenc vol donar a conèixer més profundament el Cohen poeta.
La seva veu trencada ha cantat totes les misèries i totes les grandeses de la condició humana; en els seus poemes hi ha deixat tot el seu saber i també els seus dubtes, les seves pors, l’amor, la vellesa, el món que ens envolta i la mort inexorable.
Cohen, un home que ha volgut ser lliure a la seva manera.
L’associació teatral el Partiquí planteja retalls de la vida d’aquest clàssic, envoltats de poemes, cançons i llum en una unitat indissoluble. Les cançons de Cohen esdevenen l’eix principal de l’espectacle, on els actors i actrius cedeixen gustosos part del seu protagonisme

Teatre del Centre Cultural la Farinera, Divendres 26 de novembre a les 22 h. Entrada 6'5 €

 
El so del carrer. Espectacle de Nadal
Quants cops has volgut imaginar les histories que s’amaguen darrera les persones amb qui et creues al carrer? on van, d’on venen, que hi ha darrera d’aquell somriure o d’aquella expressió capficada que detectes fugaçment. El carrer es la sorpresa, la susceptibilitat més gran fora de la llar que et protegeix, el carrer es el perill i es la descoberta,son les imatges mudes que et permeten imaginar en silenci... fins que un so et torna a la realitat.
Petites històries, poemes i cançons embolicades amb paper bonic i deixades al peu de l’arbre de Nadal, esperant ser descobertes la nit més entranyable de l’any.
L’associació teatral el Partiquí us ofereix el seu regal de Nadal a canvi d’una joguina nova per a la campanya de Reis el dissabte 18 de desembre a les 22 h. Al teatre del Centre Cultural la farinera del Clot. A la segona part de l’espectacle tindreu un tast de les properes estrenes .

 
Els més espavilats han vist que el comentari de la Bernarda Alba està repetit, ara li toca al Jaume fer el seu paper, i no vull dir que hagi de fer de Pepe el Romano o de Póncia si no que ha de fer d'administrador, i retirar el comentari sobrant.
Ja haureu imaginat que aquests resums dels nostres propers quatre espectacles sortiran al Clic, però podeu enviar-los a tots els vostres amics per que vagin fent agenda.

 
(Senc haver de publicar-ho ací, pero el meu e-mail em boicoteja!)

Hola!

Em dic Rosa Garcia i tinc 18 anys. Sóc valenciana, més concretament Benidormera, però porte un parell de mesos vivint a Cerdanyola del Vallés i estudiant medicina a l'autonoma de Barcelona. I pensareu, ¿Y a mi que me cuentas? Doncs... Fa temps que em volta pel cap l'idea de fer teatre. A Benidorm hi han escasses oportunitats d'involucrar-te en alguna cosa d'aquest estil i, quan vaig vindre a Barcelona, em vaig retrobar amb les ganes d'actuar.

Després de molt voltar per diferents pàgines de diferents grups teatrals m'ha cridat l'atenció el vostre. No sé si necessiteu gent, ni si encaixe al vostre perfil, ni si ho faig bé o malament, però m'agradaria molt formar part d'una cosa així. D'un grup de persones (sobre tot persones) que fan teatre perque l'estimen i s'ho passen bé quan en fan.

Espere la vostra resposta, si me la voleu donar!

Una abraçada molt forta i, per si no es creuen els nostres camins, molta sort amb el vostre!

 
T'esperem a la Farinera del Clot els dilluns i dimecres de 22 a 24, sempre fa falta gent i tot i que actualment tenim dos projectes en marxa, a curt termini n'engegarem de nous.
Has triat un bon grup, som .... bé, ja ens coneixeras

 
Després d’una jornada de reflexió i tot esperant el moment en que el clàssic em caigui al damunt vull parlar del meu passeig per Manhattan el divendres al vespre. No va ser un bon dia, la meva mare encara convalescent d’una caiguda que ha estat poc greu no va poder ocupar el seu habitual seient de segona fila i molts dels meus amics van deixar-me a l’estacada. Vaig passar molt fred, “hace frio en Nueva York pero me gusta el lugar donde vivo y donde actúo”. Es cert que la tecnologia ens va jugar males passades i potser algú dirà que la tensió no era la de les grans ocasions, però crec que el resultat tampoc va ser tant dolent. Molts imponderables ens van caure a sobre per no estar una mica satisfets de la feina considerant les positives opinions del públic... d’acord Ferran, potser no va ser una nit èpica, potser la concentració no era l’adequada, i ja se que cal ser exigents amb nosaltres mateixos, però no hem de caure a la banda contaria. Si el públic va gaudir de l’espectacle, si les paraules del poeta impostor van arribar a algun racó dels seus sentiments, al menys hem fet mitja feina. Que va passar amb la música i la llum? Mai no ho sabrem, però personalment vaig trobar-me a gust a la “gran poma” recordant quan als nou anys el meu pare volia “sacrificar-me” a causa d’una visió d’aquell de dalt, quan aquell vell amic amb el seu impermeable blau que va voler pispar-me la dona (m’agrada aquest text, el gaudeixo fins a l’infinit i més enllà) o confessant que realment soc un poeta impostor que ha volgut explicar la seva història.
Felicitacions a qui va tenir la idea de trucar a la Neus, em va semblar una persona encantadora amb gran qualitat artística en el seu ram i considerant que no va poder assajar quasi res, va complir amb escreix. Agrair també la tasca de l’Eva posant tota la carn a la graella per substituir una de les “grans” del Partiquí, i agrair un cop més les paraules d’en Francesc al final de l’obra, amb aquell punt seu tant “bonic”. Crec que en Francesc aconsegueix treure el més important de cada poeta i va saber transmetre’ns les seves sensacions. Si la tecnologia no ens hagués traït, tots estaríem satisfets... i he de dir-vos que jo ho estic.
Que comencin els assajos de Nadal (El so del carrer) i que els Justos i la Bernarda comencin a encaixar-se per sortir a la llum.
Molta merda a tots i que les eleccions ens portin un futur més espectacular que mai... amb teatre però només a l’escenari.

 
Torno a enganxar-me al carro dels comentaris que tinc gairebé oblidats, i és que admiro la constància del gran company i amic Carles que no deixa d'estar sempre per aquí, al peu del canó.

Jo també dec ser dels impostors que malgrat ser 'pare de la criatura' he deixat de mimar-la. Però és que em reventa veure com una eina de cohesió, amistat, compenetració, comunicació i bon rotllo cau en l'oblit.

Jo hi vaig ser divendres per Manhattan, a les fosques, com sempre, i concideixo que van haver problemes tècnics que no haurien d'haver passat. Coincideixo també amb que els actors van estar prou a l'alçada (potser no al 100% pero proper) i espero que al menys l'apartat visual estigués impecable.

Ara bé, i ho escric perque se que pocs a més del Carles ho llegiran: Vaig trovar-te a faltar amic Carles en el després de... Ep! I no m'interpretis malalment, vull dir que obviament no TENIES que fer res amb l'estat físic del teu braç.

Però QUE TRIST i SOL i PRINGAT em vaig sentir (com tu, tantes i tantes vegades) des del segon zero fins gairebé les 24:00 recollint pantalles, feristols, cortines, penjant bambalines durant gairebé la darrera mitja hora i veient com la gent anava petant la xerrada.

En Marc hi va ser però no tota la estona. La Nuria hi va ser, però no tota la estona. Pocs més vaig veure pringant amb ganes.

Són en aquests moments quan el grup es deceu, quan veig que es perd l'esperit de grup.

Algu dels més grans que jo, dèia que això no passava fa uns anys... Aleshores que? Haig de revelar-me jo també i marxar argumentant alguna excusa de que m'esperen mentre la pantalla i el ciclorama segueixen penjats?

I en això t'envejo Carles, perque sé que malgrat tot, tu sempre hi ets. Es veritat que esboçant de vegades una mirada desconfiada, però hi ets. Ahir no hi podies ser i per allò del 'es-que-m'esperen' ningu més hi va ser.

I ara potser seré el blanc de moltes rèpliques dels que puguin llegir això, però ... Que injust que em sembla, aportar tants esforços des de fa 5 anys i seguir sentint-me 'no-correspós'.

Per sort la passió pel teatre m'ajuda en la meva tasca envers la fidelitat i els 'autèntics' (i n'hi ha alguns) que hi ha al grup.

És el que m'ajuda a no tirar la tovallola en els mals moments com el d'ahir.

Perdó si algu es sent ofés. Res més lluny de la meva intenció. Però reconeguem que molts més podriem fer molt més. I no és així.

Al final sempre et queda la 'sensació' que hi ha un grup de pringats i un gtup que no (o que no-tant)

Jaume

 
L'autor ha eliminat aquest comentari.

 
Jaume.... has matat? Tenies gana? Coneixes la paràbola de Sant Cristòfol?
No desesperis germà, tot s'arreglarà i Rússia serà feliç. De vegades les sensacions ens juguen males passades, aparta’t i mira’t, busca al teu voltant, i veuràs que de vegades les coses no són el que semblen. Pensa que cal seguir el camí.... com t’ho podria dir perquè em fos senzill i fos veritat.... Divendres no va ser un gran dia, mirem de maquillar-lo de vida i de projectes i esperem que s’obri el llum, tard o d’hora sentiràs l’aplaudiment, acotaràs el cap i somriuràs feliç. Que les muses t’acompanyin i trobis el camí de la teva Ítaca. I quan sembli que la boira no et deixi veure enllà, tanca els ulls, l’essencial es sempre invisible.
No se si t’he ajudat en aquesta hora baixa, considera-ho així.

 
U de desembre, al carrer fa fred, estic assegut a la meva taula esperant visites que m’expliquin el seu malestar i els pugui donar una mica de bon rotllo i de suport per fer la vida més planera i aprofito que no tinc ningú ara mateix per obrir la nostra font d’inspiració darrerament una mica eixuta potser per la coneguda crisi global.
S’acosta el moment de l’atemptat al Gran Duc Sergi, Iànec lluita entre una posició que creu justa i un sacrifici total per demostrar que tot ho fa pel poble i no pas per ell mateix, mentre Dora recorda uns moments passats i tremola per un fred futur que a tots els embolcalla. Ni la ràbia de Stefan ni les pors d’Alexis treuen del seu lloc en Boria, el cap, el responsable, l’home que sembla no tenir sentiments i que s’aïlla en els moments més durs de la discussió. Foka somriu la seva pena, i el guardià arrossega la seva dissort sentint-se presoner d’ell mateix. La Duquessa vol l’impossible sota l’atenta mirada de l’inspector, un funcionari al servei del terror que creu srepresentar la justícia... un engranatge de personalitats esdevingudes personatges al servei d’un atemptat contra la vida fàcil d’un públic que no sabia que al teatre s’hi va a treballar.
Ara comencem a sentir el so del carrer.... que s’amaga darrera de cada so?
He de deixar-vos, cada cop hi ha més persones que necessiten la meva col.laboració, des que he començat aquest escrit han passat dues hores... com passa el temps!

 
El teatro amateur, escuela de espectadores.
Josep Maria Pou
Soy un aficionado. Lo confieso. O lo que es lo mismo un amateur: amo profundamente mi trabajo. Y lo amo hasta el punto de convertirlo en mi razón de ser. No me imagino siendo otra cosa que actor y dedicando mi vida al teatro. Y precisamente porque mi oficio se funde -que no confunde- con mi vida, me emociona reflexionar siempre que puedo acerca de quienes comparten conmigo esa pasión. Por suerte, Catalunya está llena de amateurs (amadores) del teatro.
El teatro amateur ha sido, históricamente, elemento fundamental de la cultura catalana; un movimiento social nacido, muchas veces de manera espontánea, al abrigo de sociedades obreras, ateneos, centros parroquiales o cualquier otro tipo de órgano asociativo. El teatro amateur ha sido -y sigue siendo, por suerte- elemento aglutinador de muchas y diversas voluntades, factor importante de cohesión e integración social, y responsable en buena medida del mantenimiento de una lengua que se sabe amenazada. Aún hoy, personas llegadas de lejos, sin conocimiento apenas de la realidad de este país, se atreven a hablar nuestra lengua integrándose en el reparto de alguna de las muchas funciones que casi todos los fines de semana se representan a lo largo y ancho de toda Catalunya.
Merecida distinción
Datos de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya cifran hoy en 270 el número de grupos federados, repartidos en 170 poblaciones, con 7.000 personas (actores, actrices, directores, técnicos), que ofrecen 3.000 representaciones anuales. Ahí es nada. La Federació celebra en este 2010 sus 25 años de existencia y ha sido distinguida, merecidamente, con la Creu de Sant Jordi.
Es habitual reconocerle al teatro amateur el mérito de ser cantera de grandes profesionales. Y es verdad: muchos de quienes actúan a diario en el teatro y la televisión de nuestro país dieron sus primeros pasos en alguna agrupación de este tipo (permítanme, aquí y ahora, un recuerdo especial para el grupo de teatro del Centre Parroquial de Mollet, que vió mis primeros balbuceos).
Pero no es menos cierto que junto a esa capacidad de impulsar vocaciones posee otra que es la que me lleva hoy a mostrarles mi agradecimiento público: la de ser escuela de espectadores, la de hacer que el teatro siga presente, como hecho familiar, como hecho cotidiano, en la vida de miles de personas. Para ellos -para los amateurs-, mi reconocimiento y homenaje. Y mi gratitud.

 
El comentari anterior es un article publicat a El Periódico el dia 27 de novembre. Com veieu, parla de nosaltres.
Val la pena llegir-lo

 
Assajos de "Els justos"
20/12 21 a 24h
22/12 21 a 24h
27/12 21 a 24h
29/12 21 a 24h
2 /01 9 a 14h
3/01 22 a 24h
7/01 22 a 24h

i la setmana de l'estrena possibilitat d'assajar cada dia de dilluns a dijous

 
Ha tornat el Nadal i amb ell les despeses, els sopars d’empresa i l’espectacle del Partiquí per col•laborar en la recollida de joguines del barri per a la campanya de reis.
La tenacitat de l’Eva ens ha dut a una nova edició de la combinació poemes,esquetxos,cançons i gags diversos de realització ràpida, assajos sota mínims i implicació imprescindible per arribar al públic.
Un cop més es va fer el miracle, i un espectacle creat amb il•lusió i posat en pràctica amb les ganes necessàries, es va convertir en una festa.
Crec que vam fer riure, vam distreure i vam emocionar i de postres ... torró i cava. Felicitacions.
Llarg? Un espectacle només es fa llarg quan no t¡interessa, i si no aneu a veure Hamlet, La mort d’un viatjant o Agost per citar un espectacle de moda.
Que els espectacles no s’aturin i que els emocions donin música a la nostra vida. Bones festes a tots i que el 2011 vingui carregat de focus i bambolines que puguin embolicar amb elegància els textos més engrescadors.

 
Només dir : GRÀCIES!!!!!!
Gràcies a tots pel vostre esforç, per la vostra confiança i per la vostra il·lusió.

Eva

 
És ben cert, la tenacitat i les ganes de fer coses de l’Eva, i el suport necessari han fet possible un nou espectacle de Nadal. Poemes, esquetxos de collita pròpia o buscats, i cançons, van fer passar una bona estona al públic, que després d'haver pagat amb una joguina per a la campanya de Reis al barri, es va asseure disposat a participar de l'espectacle; i si ara deixava anar una llagrimeta, després passava del somriure a la rialla, passant una bona estona de teatre. Per que no?.
Llàstima que els assaigs no es van fer amb temps suficient, o sota mínims com diu el Carles, doncs tot plagat hauria quedat millor.
I no podem deixar de banda el Jove Partiquí, que cada cop se supera més i més, i amb aquella naturalitat de com si res, i com si ho haguessin fet sempre, van entrant en el món del teatre, es van apropant cada cop una mica més al Partiquí gran. NO oblidem el Jove Partiquí.

 
Be, companys,jo creia que el blog ja no funcionava,(era jo que no entraba be) de totes maneres,molt molt, tampoc s'escriu oi? Jo tambe vull agrair a l'Eva tota l'il-lusio que possa per tot el que fa.Moltes greacies, sense tu no ho podriem fer.
Tambe aprofito per feliciar els Nadals a tots i millor Any Nou. Una abraçada "nadalenca" Leo

 
Es dimarts 28 de desembre, quan jo era petit estava pendent de la “inocentada” de la tele o dels diaris, de veure aquella petita mostra d’enginy enmig d’un món més aviat gris i previsible. Avui a les portes del 2011 no tinc cap mena d’interès per aquest tema i no es perquè les mostres d’enginy m’esperin a cada cantonada – ja m’agradaria – sinó que estic molt més pendent d’altres coses.
D’ací disset dies el Gran Duc anirà al teatre, varem deixar passar la primera oportunitat a causa dels maldecaps morals d’en Kalaiev sobre si calia sacrificar dues criatures per aconseguir que no en morin moltes més cada dia i que morin d’una forma tan poc heroica com es la fam. Dora té aplegat tot el material, Alexis m’ha dibuixat el recorregut que sé de memòria, però no veig bé el meu germà, , li veig alguna cosa que no m’agrada, potser duem massa temps tancats en aquest cau, potser la seva mentalitat no es tan forta com creia, jo tiraré la segona bomba i els meus sentiments s’enfrontaran, doncs d’una banda he d’assegurar l’èxit de l’operació – sóc el cap - i d’altra banda m’agradaria llençar la meva en el cas de que Iànec no assolís l’èxit.
Rússia ha de viure, pagarem l’orgull amb la pròpia vida, ningú no pot anar més enllà, i si ens en sortim, tornarem a utilitzar el terror fins que la terra hagi estat donada al poble, Tanco els ulls i recordo els altres temps, la vida brillant, les dones, el vi ... i aquelles nits que no s¡acabaven mai, exactament igual que aquesta nit que sembla no tenir final.
Cada cop es més a prop el moment, tot està a punt, i tota la platea sabrà que utilitzem el terror només per ser justos, per aconseguir una terra millor. No som assassins! Som justiciers! I si algú en dubta, el proper divendres 14 de gener ho veurà. I si el fet no queda prou clar, hi tornarem el dissabte 15. Les 22 hores serà el moment i el lloc de l’atemptat el Teatre del Centre Cultural La Farinera del Clot. Hi hem de ser tots, un món millor està en joc.

Boris Annenkov. Cap del grup de combat del Partit Socialista Revolucionari

 
Diumenge 2 amb el canvi d’any farem un assaig de l’atemptat al Gran Duc. Assenyalarem clarament la posició de taules, finestres, estufes i ampolles de vodka. Acabarem d’aclarir el vestuari adient i calcularem el temps necessari entre l’arribada de Stephan i la desesperació final de la Dora. Enmig les cavil•lacions de Iànec, les pors d’Alexis i els dubtes interiors de Bòria.
No, no volem pregar amb tu, no ens volem penedir de res nosaltres som justos, no som assassins!
Sigueu puntuals a les 9, caldrà creuar la porta junts sense que saltin les alarmes, mentrestant Foña netejarà el terra sota la rialla del guardia.
Camus espera el nostre triomf, i Rússia serà feliç!
Carles

 
Al final de tot sempre hi ha la presó... o la forca