dimecres, 31 de desembre del 2008

2009-Gener- Blog Partiquí

En aquests moments de recapitulació, balanç i adopció de propòsits, tinc la impressió que Ha acabat un altre any carregat d’esperances, però encara farcit de crisis, guerres, malalties, calamitats, penúries, sofriment i manques de comprensió de tota mena.

Totes les cultures actuals, fins i tot aquelles que semblen més madures, són encara insuficients i poc apropiades per eixugar tots els mals que encara ens malmenen.

El canvi cultural és la única cosa que pot aportar solucions definitives a tots aquests mals i Tanmateix, no serveix de gaire saber el que caldria fer si, tot seguit, resulta massa difícil o més tard només s’assoleix a mitges, amb lentitud desesperant i amb gran esglai i patiment per part del moltes persones.

El que ens frena i ens cohibeix és la nostra balbucejant capacitat per canviar i l’escàs talent que tenim per manegar la transformació col·lectiva en les comunitats, les empreses i les organitzacions. Al començar el 2009, tinc ganes de demanar

- menys discussions teòriques, ideològiques i doctrinals

- menys lluites de poder i altercats polítics arran dels projectes de canvi, i

- més dedicació pràctica per tal d’esdevenir tots plegats éssers més aptes per les transformacions.

Únicament amb més capacitat per canviar-nos a nosaltres mateixos i per manegar el canvi podrem tirar endavant:

- amb més facilitat, vigor i determinació, - amb menys basarda, neguit i desconfiança,

- sense que la nostra transformació atabali als altres, i

- sense que la transformació dels altres ens angoixi a nosaltres.


Comentaris:
 
Abans d'acabar l'any, una darrera felicitació (si cap una més)
per a tots els partiquins i partiquines.

Carles: Abans d'acabar l'any he volgut veure el DOCU del Martí
de les colònies de l'asma.

Tot i que jo no hi he estat mai, el fet d'haver participat de
monitor a 'les meves' colònies em fan reviure bons moments i potser
puc entendre una mica més aquest punt de vista d'aprendre tot jugant.

Felicitacions per la bona feina feta.

Molt bona entrada d'any a TOTHOM.

Jaume
 
AJ Torno a tenir una galipandria de tres dotzenes de nassos, mai tan ben dit. Des del dilluns i ara encara soc un moc embolant. Primer de tot, ja ho ha fet el Carles, però recordo que és important que el dia 5 en siguem un quants, des de les 5 de la tarda i fins entrada la matinada, per tal de preparar les joguines que els Reis lliuraràn als nens més necessitats del barri. Els que estigue de les nou en endevant feu-nos-ho saber, doncs encarregarem entrepans i beguda.
ÉS IMPORTANT QUE EN SIGUEN UNS QUANTS.
 
Sí, recordo que als terrats l'Albert feia d'Albert, però que va acabar fent de Joan, i era qui li deia al Sr. Rossell, (àlies Manel) "I com és que fa cinc anys que no escolta la ràdio?". M'ha descolocat que ara fos l'Albert, o l'Albert, o el Joan que no escoltés la ràdio. Però millor que deixem que els terrats suportin el pas del temps, i mentre les dones retiren els fils d'estendre la roba perque no els impedeixin els rajos del Sol, i els homes treuen les antenes col·lectives o individuals, perque algún macaco ha vist que el negoci es el TDT, esperem il·lusionats que alguna revetlla de Sant Joan hi tornarem a pujar i recupararem aquelles vides de terrats, de barri i d'olors de patates amb suc, i La pilota ara desinflada que tantes tardes inolvidables ens havia regalat. Els països de les parets descrostonades també hauràn ampliat les seves fronteres, però encara seguiràn lluny els uns dels altres, per tal d'evitar conflictes.
En un racó, sota una taulada d'uralita ens ajupirem i retrobarem intacte un cor i unes inicials fetes a boqueta de nit. I Veurem la noia més gran que nosaltres, la del cor i el primer petó.
Ostres! Esperem que la crisi eviti que cap constructor sonat tiri l'edifici a terra!!.
 
Ha començat l’any 2009, el de la crisi, el dels 20 anys de colònies d’estiu amb els nens asmàtics, el del Campi qui pugui... s’ha fet de nit, rera els vidres algunes finestres amb llum em recorden que dins les cases hi ha vides petites de grans persones i llegeixo l’escrit del Josep Maria i el desplaço cap al racó dels bons records com un actiu més dels que t’aporta la teva gent. Ahir al migdia, tot menjant els canalons que havia preparat la mare, vaig recordar el blog del Partiquí i els escrits del Josep Maria, ara que els d’en Miquel arriben en comptagotes com si estigués lluny, molt lluny, i encara fos un altre temps....aquells temps on era molt complicat comunicar-te amb els teus. Ahir a la tarda vaig col•laborar en els pastorets del Jesús. Va anar bé, ell estava content i es el mínim que es pot demanar després de la feina sobrehumana que fa. La sala prou plena tot i tractar-se del dia 1 de gener, dia mundial de la ressaca i els estómacs pesats, i demà tenim el segon episodi. Diumenge tancaré la meva aportació a l’espectacle més clàssic dels Nadals catalans tot esperant el proper any i veure si el telèfon torna a trucar.
He de deixar-vos, estic acabant un llibre que van deixar-me i vull poder tornar-lo.
Espero en candeletes el dia 7 per tornar a la feina, tot i que em temo que hauré oblidat part del Tarregada que m’havia preparat doncs ha passat temps i les neurones s’acomoden.
Les grans planures i les muntanyes blaves ja estan sota control i començo a sentir-me a gust passejant entre les habitacions de l’hostal tot recreant-me els ulls amb la Mirandolina.
Bona nit i bona sort, que deia aquell...
 
Sembla que l'encostipat ja se'n va, però encara el noto arrelat dins del coll. Res, més herbes i bafus d'eucaliptus a banda del mucolític. Aquesta nit se'ns ha ocorregut veure Els Pastorets de TV-3. Hem aguantat uns deu minuts. Em pregunto si els directius de les televisions tenen estudis de ciències de la informació, i si els tenen, bé eren mals alumnes, o els professors o catedràtics es podien haver dedicat a la collita del cogombre. Carles, et felicito perque crec que vas tenir molta sort. Els Pastorets del Jesús t'ompliràn i et dignificaràn molt més, ni que facis d'Herodes, o del mateix Llucifer o Satanàs.
I una nova felicitació Carles, i és per la feina que feu durant l'any per l'asma que conclou amb aquestes colònies. Això sí que necessita suport, divulgació i hauria de ser un referent per a moltes d'altres enfermetats. FELICITATS I ÀNIM.
I acabo el cap de setmana amb L'Enric Cusí amb el seu programa Boulevard, a la COM-RÀDIO. (diumenges de 12 à 1 de la nit). És una bona manera d'acabar. Em fa veure el dilluns menys borde.
Després una mica de música de ràdio d'internet. Emissores d'aquestes que si no fós per el maleït internet no podriem conèixer ni saber que hi son i la majoria son millor que qualsevol canal de tv.
Petonets a tothom, i que els reis us portin força coses. I que el carbó i la tifa ens faci veure que no em sigut tan bons com creiem.
 
Benvolguts companys teatraires, s’acosta el dia 7 amb la tornada al teatre. Diu el Ferran que podeu portar una de les joguines dels reis per jugar de 9.45 a 10, que després toca assajar.
Ja tenim enllestit el DVD de l’Espectacle de Nadal. Podeu començar a demanar-lo i pagar-lo (5 €) a fi de fer la comanda habitual. Mireu de fer còrrer la veu que no quedi ningú penjat o despistat.
Demaneu el DVD a l’Eva o al Carles. Segur que ha quedat molt “xulo” com ja es habitual.
Que la Monarquia sigui propícia a qui tingui tractes amb les majestades. Jo, com que soc republicà,no espero res, ni carbó.
 
Els reis o els mags d'orient han passat per les nostres cases, i tal vegada perquè estàn lluny de la seva, la tira d'infants estàn caient morts sota els atacs frenètics d'un exèrcit que no coneix cap codi ètic, ni tan sols que vol dir se infant. Esperem que amb el seu retorn les coses se suavitzin, ja que arreclar-les és frustrant, però és del tot impossible.
Vull agrair des d'aquest espai als partiquins i partiquines que han fet possible que diferents nens i nenes aquest any també tinguin els seus regals, i que molts avis i avies del barri també aquest matí hagin estat protagonistes d'aquesta nit màgica.
Ara toca recuperar els personatges del Campi, que farts de tants menjars i begudes d'aquests dies deuen estar més aviat embutits, emfarfagats i amb la sal de fruites a la tauleta de nit. Això em fa pensar que no començarem per l'apat del casament, en que acaben ben astufats i canviant la pela.
Encara hauran de venir els veïns dels terrats a donar un cop de mà.
 
Quan em vaig decidir a entrar en un grup amateur de teatre tenia la ilusió que de mica en mica aniria formant part de projectes teatrals on esperava APRENDRE i gaudir setmana a setmana fent una activitat que m'agrada. Ara miro enrera els meu 5 anys al Partiquí i em poso una mica trist.

Des del final de "EL VIATGE" i fins a posar en cartell un nou projecte, porto gairebé un any sense fer res important i pel que veig encara hauré d'esperar ja
que de projectes nous no n'hi han.

Recapitulo el darrer any des de el final de EL VIATGE i em veig fent una salseta a EL MATEIX PAISATGE, de ciclista al NADAL, mentre asajo fent de figurant per a GITANOS (i dic figurant pel que un dia ja vaig parlar amb el Ferran)

D'altre banda miro als companys partiquins i la balança no està gens equilibrada... tinc la sensació que hi ha un grup de 7 o 8 grans actors i ... la resta del grup.

Recapitulo de nou venint 2 cops a la setmana durant 40 setmanes l'any i no em surten els numeros.

A veure... jo entenc que els directors de projecte escullin als actors que més creuen que els resoldran aquell paper, però si som un grup de 30 persones no pot ser que a escena el public sempre vegi els mateixos. Sense donar oportunitats a la resta mai podrem arribar a res.

M'agradaria que des de la part directiva es valorés tot aquest esforç que la 'resta' del grup está fent perque (i ara parlo personalment) JO no em sento gens valorat i em desmotivo... Que cal fer per a poder arribar a acomplir la meva ilusió al Partiquí? jo no en tinc la resposta... algu em pot donar una pista?

Vaig posar tota la 'carn a la parrilla' per resoldre el meu darrer paper al VIATGE i semblava (segons em van dir) que ho havia fet prou bé, però enlloc de rebre alguna mostra de confiança en forma de projecte (ja no dic gran ... només dic ... projecte) l'unic que vaig rebre es un copet a la esquena...

Recordo també que els papers de EL VIATGE es van repartir (PER PRIMER COP) entre els actors que no participaven a cap projecte (que aleshores eren REFUGIATS i PERE IV)
i suposo que per això vam poder participar ... 'la resta'... La meva alegria no us la podeu imaginar mai. REALMENT LA RESTA DEL GRUP semblava que podiem fer 'coses'... Però només va passar una vegada.

Sincerament crec que hi ha molta gent com jo, i crec que s'hauria de 'creure' més en alguns partiquins... i si aquesta persona NO SERVEIX ... se li ha de dir clar doncs la ilusió que tots hi posem es molt gran i el preu que es paga venint com venim es molt alt.

Ahir parlava amb la Lola sobre el Pere Pistoles, va ser un d'aquells dies que sacrifiques el teu temps per al grup i et troves que no calia que hi haguessis anat, ja que tampoc al Pere Pistoles jo hi formava part. Es clar que li agraeixo que no comptés amb mi per correr per l'escenari fent d'indi (això ja hagues sigut una mica presa de pel).

En fi, que crec que desde l'equip directiu s'hauria de parlar d'això, i parlar clar amb la gent. Prefereixo que algu vingui i em digui ... Jaume... No comptarem amb tu mai per a projectes grans perque no encaixes ... almenys tindré les coses clares i no m'enganyaré pensant que algun dia tornaré a tenir la alegria de presentar un personatge tan alucinant com va ser posar-me a la pell d'en Young.

Cordialment:

Jaume Garcia
 
El que has/hem de fer és esforçar-te/nos més en els assajos per poder treure el millor de tú/nosaltres, que potser fins ara no s'ha vist del tot.
Mentrestant, hi han molts papers per fer que requereixen de protagonista exclusiu: acomodador, taquiller, teloner, maquillador, palanganero...
 
Jo estic amb tú Jaume, a més va ser un dels mutius en que vaig deixar el partiqui. De fet ja em donava conte dels detalls que dius a la meva curta peró agradable estada al partiqui.
I respecte al comentari numero 9, no sé quí ha escrit aixo, peró siguí quí siguí, es podía haver estalviat l´ultim comentarí...crec que es una falta de respecte.

pd: per si de cas...soc l'Albert
 
Hem vaig proposar desprès del meu darrer escrit, no posar res més al blog, primer perquè ja estic un pel desvinculat del grup, segon perquè no vull que sigui el meu diari per explicar les meves vivències, no es pot escriure si no vius el dia, dia del grup i així ho vaig comprendre quan li vaig demanar al Jaume que borres l’esmentat escrit. De tota manera m’agrada llegir-vos potser per enyorança, potser per saber de vosaltres.
Bé, avui he obert el blog i he vist la covardia de l’anònim,que és el que més fàstic hem fa, i he esclatat, el Jaume ha treballat molt i molt pel Partiquí i penso que no ha estat reconegut, no vull pensar que l’autor sigui del grup perquè si ho és, JAUME QUE HI FAS AQUÍ !!!?
 
Es divendres i plou, acabo d’entrar a casa, vinc del local del Partiquí, hi he deixat una televisió per si ens pot ser d’utilitat i encara tinc les mans vermelles doncs les televisions antigues pesen molt. Aquests dies estic embolicat amb les colònies per a nens asmàtics i com que hi havia novetats a la web i havia d’enviar correus a metges, mestres i altres persones que es relacionen amb nens (no penseu malament) he obert el blog del Partiquí, confiant en trobar anotacions dels meus companys teatraires i m’he emocionat al veure que n’hi havia de nous. La meva emoció ha esdevingut esgarrifança al llegir el comentari d’en Jaume, possiblement el comentari més llarga que has escrit mai al blog i es un comentari trist i que lògicament, fa pensar.
No crec que tingui cap autoritat per donar-te resposta al que dius però puc mirar de fer-te veure que la situació no es tan dolenta com la veus. Si no ho aconsegueixo perdona’m i no m’ho tinguis en conte.
Un grup de teatre es un col•lectiu de gent que treballa per fer una feina social molt important, fer reflexionar als ciutadans a base d’oferir-los distracció en forma d’espectacle, de l’espectacle més viu. Totes les coses que es fan per aconseguir aquest objectiu resulten primordials i imprescindibles i en això hi intervenen els que diuen text (més o menys llarg), els que interpreten sense dir res, els que fan decorats o busquen atretzo, els que ajuden a muntar un escenari a hores que haurien de ser de llit (no torneu a pensar malament), o els que es reuneixen per mirar de solucionar problemes a costa de saltar-se el sopar.
Quan algú s’apunta (es un dir) a un grup de teatre vol dir que té interès en aquest art i que està disposat a donar tot el temps possible i tota la participació a canvi d’un resultat comú en que el mèrit ha quedat repartit entre el director (que ningú veu sobre l’escenari), l’il.luminador, el tècnic de so, el que ha fet l’escenografia... quants cops s’ha felicitat a la persona que ha buscat l’atretzo que els actors han utilitzat? Realment els papers d’actor van relacionats a la quantitat de text que han de dir? Que fa la filla muda de la Mare Coratge de Bretch? No fa teatre? Com pot ser que la Vicki Peña acceptés aquest paper quan ja era una diva de l’escena catalana?
Potser l’espectacle de Nadal no te cap valor per a un actor? Només val la pena fer els Pastorets si ets el Llucifer o el Lloquet?
La gent que dirigeix els espectacles fan un esforç monumental, tenen molts mal de caps, han de preocupar-se de moltes coses i poden tenir la tendència a buscar a aquelles persones que els donin més seguretat, però més seguretat de ser-hi, de posar-hi el coll, de tenir el teatre molt amunt en una escala de valors on hi poden haver moltes coses...i tots hem de ser conscients d’això.
Hi ha moments de l’any on es repeteixen espectacles que ja tenen un repartiment fet i aquí es complicat actuar, i potser hi ha un espectacle nou amb poc repartiment, i en altres ocasions espectacles amb molta gent no es poden fer a causa de les contínues baixes. Crec que tots hem de demanar, i també hem de pensar si estem disposats a posar-hi el coll a fi de tenir més força quan aixequem el dit.
Pregunteu a la gent que va ser del grup de teatre durant anys i que la seva feina servia per dur endavant els projectes des de la part del darrera de l’escenari... i encara hi són.
No se si el que dic et servirà, amic Jaume, possiblement m’has sentit dir aquestes coses altres cops, i potser estic equivocat, només pretenia tornar-te al camí de la il•lusió, tu que ets màgic sabràs el que vull dir.
 
Carles:

T'entenc perfectament, i com dius això ho has dit moltes vegades, però et confons si et penses que per a mi no dir res a escena, no
vol dir fer teatre.

Del que estic parlant es de sentir-se valorat, de confiança...

La meva sensació al Partiquí es de que la confiança dipositada a defendre papers sobre l'escenari sempre recau sobre els mateixos... Totes aquestes coses que dius d'atrezzo, direcció, i actuants que no diuen res estan bé i les he defensat durant 5 anys. Però no ens enganyem Carles. A tots ens
agrada pujar a dir text sobre l'escenari. Segur que si a partir d'ara i en 2 anys tu no hi pujessis i hi pujés jo, et preguntaries MOLTES coses,
o m'equivoco?

Quan en 5 anys mires enrera i veus que el projecte més bonic ha estat només UN i de retruc comences a plantejar-te tot el que parlo en el missatge anterior.
Això sí, de tècnic, de muntar escenaris i de PALANGANERO (que deia el covard anterior) no m'ha faltat mai i sempre ho he fet amb il·lusió. Però també haig de dir que algú dels 'TOP' no fa massa d'això que jo tant he fet. On està l'equilibri?

Si no vaig errat, les meves faltes al teatre son mínimes i totes degudes a temes de feina. Et puc fer una llista de noms de persones que falten el triple i estan millors valorats. PER QUE? Doncs per que resolen el paper a l'escenari molt millor, o segons les paraules del mateix Ferran,
per que tots tenim dret a tenir els nostres prejudicis. (t'enrecordes Ferran
que m'ho vas dir en un mail en que ja vam parlar d'això)

Un exemple d'aquest tema de confiança te'l puc reflectir en LA MAQUINA D'AIGUA quan en Ferran va decidir que no venir als 2 primers asajos (de 4 + assaig general)
i quan l'obra ja havia estat representada eren suficient com per a canviar el meu paper de persona. Aquell paper el podria representar fins i tot avui. I em pregunto: Hagues sigut igual al revés?

O quan jo tenia estudiat un paperet petit de REFUGIATS i un dia
després d'uns quants mesos es va decidir que ho faria una altra persona (aquell noi rosset que ja no hi es, de qui no recordo el nom)

No vull acusar a en Ferran, a qui m'estimo amb bojeria, i que reconec que sempre ha tingut un moment per escoltar-me, recolzar-me i agrair-me per tot el que he fet, i que se que, potser en temes tècnics sempre soc el primer a la seva llista. Només l'he utilitzat com a exemple.

No crec que sigui just que a l'hora de de defensar papers hi hagi qui no diu casi res i qui defensa tres personatges. (Aquí no diré noms però em remeto a GITANOS)

Parlo de confiança, Carles, de donar oportunitats a gent que s'ho mereixi.

Quan estem als asajos, és clar que sempre ens distraiem una mica, TOTS!, no només jo. A mi m'agrada fer moltes preguntes perque vull aprendre d'això i sovint em sento ... poc escoltat... Es pren les meves intervencions com ... 'distraccions'

A tot això em refereixo. No pas a fer més o menys text. I el pitxor és que no m'agradaria deixar el grup. Han crescut masses arrels que no puc ignorar. Només demano que a l'hora de muntar projectes es pensi en TOT el grup, i que si no es pensa en una persona durant molt de temps, almenys se li digui el PER QUE.

O potser en Young no va estar a l'alçada?

(Potser no ho va estar i tothom m'ha enganyat, no ho se)

Jaume.
 
Quan el blog es converteix en una conversa em fa una mica de por però sento molt el que dius i per això no puc evitar de respondre.
Oblida això de deixar-ho, torna a il•lusionar-te i oblida si un paper es fa de retruc o no, això no importa (un delsmeus personatges mítics, el Duc de la Cacatua, el vaig fer per abandonament d'un altre actor) Segueix aprenent del que et diuen a tu i del que diuen als altres, segueix participant intenta millorar cada dia i segueix posant el coll pel grup i forçosament tindràs la teva recompensa. Les situacions, de vegades apareixen a la nostra vida i per malentesos es podreixen una mica i ens queda el regust amarg durant anys fins que aconseguim oblidar-ho del tot. Tots hem viscut situacions d’aquestes, i dic això amb tot el coneixement de causa però he arribat a la conclusió que es millor esborrar-ho (aquell dia que... aquell cop que.... ) .
Suposo que consideres que jo hi soc sempre, i saps que no es així, també vaig aprendre’m gran part d’un text que recordaràs –Aquesta nit improvisem – i també saps com va acabar allò, vas veure’m a Refugiats? (el paper de Dictador m’encantava) o a l’Hostalera? (també vaig oferir-me, però no va poder ser) ara hi participaré per donar un cop de mà als companys que fan aquest espectacle i que em necessiten per a un parell de representacions i em sembla fantàstic, però si no hagués estat jo l’escolli’t doncs no passa res. I dic això sent un complert “malalt de teatre”. No et vull convèncer de res, però fes un reset – tu en saps més que jo d’això- i torna a començar i segur que d’ací un temps estaràs content de la teva decisió, pensa que hi ha quelcom de podrit a Dinamarca i que aquesta és la qüestió.
Josep Maria, Miquel! Ajudeu-me!
 
Tinc un concepte diferent a com s’ha fet tot fins ara, i no és el primer cop que passa, encara que en aquesta ocasió entenc l’emprenyamenta del Jaume (dic entenc) i les respostes del Carles. No la mala resposta de l’anònim o anònima, o de qui diu que fa temps que ha deixat el grup, però fins ara no ha tingut oportunitat ni ocasió d’escriure per altres qüestions. És realment qui diu que és?.
Un espai virtual, en aquest cas el nostre blog del Partiquí, no està delimitat per unes barreres físiques, no té el cartell de reservat el dret d’admissió, hi entra tothom qui vol. Per tan la possible privacitat o intimitat se’n va a fer punyetes.
Qui davant de l’ordinador vol deixar anar un esclat d’alegria, de rabia, o qualsevol opinió pot (podem) corre el risc de caure en la sensació enganyosa, per no dir falsa, d’estar en una situació real de grup i dir el que s’hauria dir en una reunió d’entitat, o en un cara a cara.
Soc del parer que aquestes situacions s’han de resoldre portes endins del Partiquí. No som un club de futbol, ni imatges simples de revistes del cor que venen els draps bruts als millors postors necessitats d’informació barata.
Ara responc.
Crec que un bon segon/tercer actor/actriu, un/una bon/bona figurant pot ser la cirereta del pastís (per a qui us agrada el dolç). Pot ser qui acabi de donar moviment i vida a l’obra. Encara que el cuc del teatre pugui provocar aquesta insatisfacció de creure que podria fer molt més, i crec que aquesta sensació és molt positiva i lloable.
A l’anònim o anònima
Porter?. N’he fet i m’agrada. El fotut és que després has de buscar bé entre les butxaques perque no s’ha t’hagi quedat cap reste d’entrada.
Acomodador?. Al ser asseguda lliure no fa falta acompanyar a ningú, així que no he pogut descubrir els plaers que por aportar aquesta feina.
Taloner?. Si és el taloner que fa correr el taló ho sento però no puc, qüestió d’hombros. Si és el taloner que surt abans que l’actor principal, es pot parlar si ets del grup.
Tramoia?. No és broma. Ens hauriem de posar molt en serio. Molts grups com el nostre voldrien tenir un Jesús.
Atrezzo?. La vegada que ho vaig fer vaig disfrutar molt, sobretot buscant.
Llums i so? Interessant, però em fa respecte.
Palanganero?. No és una feina del teatre, o sí?. Encara que ha de ser tot un art. Millor que cadascú s’ocupi de la seva producció. No et sembla?.
Després d’escriure el que penso, me’n adono del que mou més aquesta plana, el mal rotllo. Han aparegut franctiradors, companys que portaven molt de temps en silenci, i tots sembla que estaven amagats darrera d’alguna ona d’internet esperant aquest moment.
 
A fi i efecte d'actualitzar el calendari, m'aniria molt bé si algu em pogues passar la planificació i obres previstes. Mercés. Jaume
 
Ahir vaig saber del enrenou del blog que feia dies no obria.
Com que hi soc nomenat, que de moment no nominat. Dono la meva opinio.
La clau de volta del debat que o explica tot es el nom del grup "ElPartiqui" definició: Actor que te una petita intervenció en un especlacle teatral.Per això el nostre repertori està confegit generalment (amb tans anys ja de tot) de obres de caracteristica coral. Naturalment ja papers principals, però això es la excepció dins l'obres, no la normalitat.
Amb el nom i la idea de que el teatre es un servei public hi si estem d'acord s'enten l'existencia
de tans esforsos anónims, que pasen per carrega i descarrega decorats, construir decorats,vestuari, atrezzo, reunions , asambles i tuti quanti i ... també amb la intepretació d'obres que considerem d'interes.
Treballem per això.
Estimem el teatre.
FERRAN
 
Voldria fer-vos una petició a tots plegats...podrieu exposar les vostres opinions, del tot sorprenents per cert, en una reunió de tot el grup. Penso que el bloc no és el millor lloc per exposar segons quines qüestions i menys per tirar-nos pedres sobre la teulada.Ser que dilluns vau valorar les inquietuts sobre els gitanos potser hauriem de tenir una conversa genèrica sobre el grup, el teatre.
Crec que hem de tenir una mica de vista i veure el bloc, apart de una eina de comunicació , també com un mitjà publicitari.Per tant no donem una idea equivocada del què som. Això és una cosa que he après amb el temps. No espero resposta a aquest missatge, de fet no entratré en una conversa a través del bloc, només és un concell.
 
Aquest matí, aprofitant que feia sol he obert el llibre d’en Juli Vallmitjana que en Ferran va recomanar-me llegir a fi de posar-me a la pell d’en Terregada. En concret, es tracta d’un monòleg d’aquest personatge carismàtic que comença amb una descripció prou acurada del que ha de ser: Te 40 anys però n’aparenta més de 50 per la vida que ha dut i que per sort la segueix “gaudint” esquivant el patíbul que duia el seu nom a causa dels estropellaments efectuats, li piquen els baixos, va malgirbat, mig encorvat per aluminosi de la columna vertebral, no recorda l’ahir però si les coses de fa anys.... camina armat d’un garrot i un sac per recollir papers... el garrot per matar gats sense que el puguin pinxerar ni els espardenya ni el balondro.
Diu l’autor que si l’actor que ha d’interpretar aquest personatge, necessita més explicacions, val més que ho deixi....
Fantàstic! Això es el que necessitava per engrandir l’interès pel Campi qui pugui, per aquesta fotografia dels barris baixos de la Barcelona del 1900, ocupats pels desheretats o marginats, per la societat que viu a l’ombra, al món de la immundícia, ple de meuques, mala llet.... Ho veig, veig la situació, veig la Farinera transformada en uns baixos fons, i veig com aconseguim aquell mític efecte del Marat Sade d’en Marsillach de fa tants anys, amb aquell manicomi esfereïdor que encongia el públic abans “d’acomodar-se” al pati de butaques.
El nostre públic ha de notar l’olor ranci i la pudor dels carrers més deixats per ser els més plens,ha de sentir els orígens de la ciutat olímpica quan la muralla tenia algun sentit i la Ribera estava lluny dels comerços de marca. I els bars de disseny. L’objectiu es mostrar aquest retrat, un retrat fet per la càmera d’en Manel, tot just deixar impresa aquella inauguració de l’Escola pública on ningú sabia res dels “bocadillos”.
Friso per tornar a reprendre el Campi qui pugui,,,, mentrestant miraré de fer un cigarret amb paper de fumar, quatre o cinc burilles recollides furtivament i miraré d’encendre’l amb un misto d’escar utilitzant l’ungla del dit gros.
 
T'en recordes Josep Maria que un dia vam dir a través d'aquest bloc que poster seria bona idea fer-li un homenatge a l'Àngel González? Estic lluny de tenir forces i temps com per pensar en alguna cosa que es pugui assemblar a un homenatge com cal, a la seva alçada, però llegir els seu poemes sempre em relaxa... En fa pensar en les bones persones que, com ell, amb molt poques paraules diuen tantes coses... Em ve de gust compartir-ho:

Voz que soledad sonando
por todo el ámbito asola,
de tan triste, de tan sola,
todo lo que va tocando.

Así es mi voz cuando digo
—de tan solo, de tan triste—
mi lamento, que persiste
bajo el cielo y sobre el trigo.

—¿Qué es eso que va volando?
—Sólo soledad sonando.
 
EI Núria, la neurona de les coses agradables encara em funciona, si que ho recordo. Potser és un treball d'anar fent, sense aturades, però anar fent, i quan menys ens ho esperem trobarem un treball fet.
Pel que veig tu el vas llegint, si et sembla es pot començar a buscar, furgar, llegir... Aquest poema però és molt trist, no?. N'has escrit de més macos.
Ara torno a fer de Ploma torta.
Sí Gran Puput Crestat.
Va furiós Gran Puput, ho sé de cert!.
Ja està però si envesteix, ... no en vull tenir la culpa.
 
Veus La Farinera transformada en uns baixos fons.
I afegeixes "El nostre públic ha de notar l’olor ranci i la pudor dels carrers més deixats per ser els més plens,ha de sentir els orígens de la ciutat olímpica quan la muralla tenia algun sentit i la Ribera estava lluny dels comerços de marca. I els bars de disseny."
Només que aconseguim creure el que fem, només que ens creiem els nostres persontages amb més o menys participació, aconseguirem que el públic senti tot això amb la mateixa intensitat que va viure amb "El mateix paissatge". Potser hauriem de recordar el que diu el presentador del cabaret i que algú que tingui la memòria més precisa que la meva podria escriure-la en aquest espai. És fabulosa! De tota manera deixeu-me dir una cosa. Vosaltres no sabeu que és viure per aquests barris de la Barcelona antiga o la Barceloneta, jo sí.

NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
--que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles).
Joan Salvat-Papasseit
 
Mitja tarda, la foscor plana sobre Barcelona i s’acosta l’hora màgica del teatre. Avui, els indis ocuparan les taules de l’escenari recordant que a les muntanyes blaves tot es diferent. El Country esdevindrà la banda sonora dels nostres somnis i el geni sortirà de la làmpada per oferir-nos el desig més gran, mentre la fada juganera i trista pel resultat del seu encanteri, balla amb les gallines un so màgic i encisador.
L’hongarès segueix amb la seva festa, movent els malucs al ritme que marquen les serps, el goril•la balla damunt la corda mirant de no fer caure l’estruç i l’arlequí passeja el seu encanteri per tota la gran planura.
Es cert, s’ha fet fosc però els focus il•luminen més que mai, el treball dels actors esdevinguts personatges.
Silenci a la sala, apagueu els mòbils i no feu fotografies amb flash... gaudiu de l’espectacle.
 
Corre el rumor pels teatres i pels "puestus" que la Montse Romans ha augmentat la família i sembla que el José Manuel hi està embolicat. Crec que som a temps de fitxar el Pere per a nen Jesús del proper Nadal.
Molta merda al nounat! (els actors som incorregibles!!)
 
Primer felicitats a la Montse i al José Manuel, això si són bones noticies. Visca la familia!!!

Ara anem per feina. AHir a l'assaig del Pere Pistoles us vaig dir les dates d'assaig de la nostra estimada Hostelera, com que em vaig deixar un dia. Dels que tinc el mail us ho he enviat i ara ho penjo al bloc, que pa eso sirve...
FEBRER
dimecres 11 ( 22 a 24h) només assajaràn ANNA/ XAVI Z/ CARLES / MONTSE V / NURIA.
dimecres 18 ( 21 a 24h) TOTS
dimecres 25 ( 21 a 24h) TOTS

MARÇ
diumenge 1 ( 17 a 20/21h) TOTS
dimecres 4 ( 21 a 24h) TOTS

Està clar que tots podeu venir quan volgueu, tan els que hi sortiu com els que no.
 
Enhorabona Montse i Jose Manuel. El Partiquí va creient... Que es prepari la Lola amb aquests petits que arriben.
Benvingut Pere.

Xavier Z.
 
Moltes felicitats per el naixament d'en Pere, m'ha semblat entendre que es dira aixi oi? un gran nom (s'en deia el meu pare)Jose Manuel,Montse, força per criar-lo. Ja se us por considerar familia nomerosa no? una abraçada per tots. Ah soc la Leo.
 
Això que diu en Xavi vol dir que laLola també..... Vaja vaja, quins cops amagats.
 
Benvolguts companys teatraires, ja s’està repartint el fantàstic DVD de l’espectacle de Nadal. Comenceu a escalfar el DVD, alguns ja l’han vist, i els altres no dubteu de venir a recollir-lo ben aviadet.
Tornar a recuperar el fantàstic espectacle de Nadal pot ser la millor competència a la TV per molta TDT que tingueu.
 
Només un apunt ràpid: Podeu veure la nova pàgina de la Farin era, molt autèntica.
www.farinera.org
 
Torna a ploure, l’hivern no resulta plàcid i tinc la sensació que no s’acabarà mai. Entenc el caràcter pessimista dels països on el sol es car de veure. Decideixo obrir l’ordinador i passejo per la web de la Farinera, aprofito per mirar de penjar-hi fotografies del grup a veure si la cosa funciona i sembla que si, però resulta feixuc i ho deixo estar. Obro el blog del partiquí que fa olor de teatre, tanco els ulls i sento els focus damunt la cara, els ulls deixen escapar una llàgrima com a mecanisme de defensa cap aquesta llum encegadora, la sala resta muda i immòbil, el públic deu restar amatent a veure per on li caurà i el so anuncia que l’espectacle està en marxa. Obro els ulls, davant meu hi ha una pantalla d’ordinador i malgrat tot els missatges que rep el meu cervell diuen que soc dalt de l’escenari...és possible? Potser això que acabo de prendre m’ha afectat el sentit? Quines son aquestes sensacions que rebo mentre miro la pantalla? Giro la vista cap a la finestra, veig ploure sobre la ciutat nocturna i tal com deia el poeta, es quan dormo que hi veig clar i tot i que no dormo possiblement la foscor m’ajuda a veure la llum; només hi ha una explicació, els ulls que m’observen de l’altre banda de la xarxa esdevenen públic ansiós de noves experiències, agafo aire i començo a cantar.... inesperadament taral•lejo una cançó més pròpia del Far West.... i ara ho entenc tot. Només falta una setmana.

Publica un comentari a l'entrada