divendres, 1 de gener del 2010

Gener - 2010 - Coneixem la Nuria Gonzalez?

Recordeu que vam tenir una setmana de glòria per conèixer als partiquins.
Aleshores s'anomenava PAR-TI-QUI som? i mostrava als nostres partiquins d'una forma
més personal.
La Nuria González ens ha regalat, com aleshores la resta del grup, la seva pròpia enquesta per a que tots li puguem fer els comentaris que volguem.
Aquí el teniu...
-----------------------------------------------------------

1. Pel·lícula/Obra de Teatre:

No me puedo quedar sólo con una: Solas, Dancer in the Dark, El hijo de la novia, La ventana indiscreta, Fargo, muchas de Clint Eastwood… ¡Ah! Y lo confieso: me encanta Bailando con lobos / El túnel, de Ernesto Sabato (con Héctor Alterio de protagonista, claro)

2. Actor/Actriu:

Ricardo Darín / Susan Sarandon

3. Un llibre que recomanes: Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luca de Tena

4. Una cançó i un poema:

Under my skin, de Sinatra / Follas Novas. Vaguedás. Poema XIII, de Rosalía de Castro

5. Una persona:

Tienen que ser dos: mi madre y mi padre

6. Una ciutat diferent a la teva: New York, New York

7. Quin és el teu color preferit: verde en todas sus variantes

8. Plat preferit i beguda preferida: Berenjenas rellenas y un buen Somontano

9. A quina hora sona el teu despertador:

Siempre demasiado pronto

10. On t’agradaria ser ara:

Debajo de un cocotero en el Caribe

11. Un somni.

No acostumbro a recordar lo que sueño (y cuando estoy despierta procuro no soñar)

12. Esport que practiques:

Lo intento con el full contact

13. Quina és la última cosa que has comprat: Dos jerseys en las rebajas: una auténtica ganga

14. Quina és la última cosa que has perdut: Un gorro de lana, en Nueva York… Era azul turquesa, monísimo, y lo acababa de comprar…

15. La teva frase mes gastada: ¡Qué fuerte!

16. Que recuperaries de la teva vida:

No he perdido nada que quiera recuperar… Lo perdido, perdido está

17. Una virtut teva:

Eso lo deben decir los demás.

18. Un defecte:

Idem

19. Qui és o ha estat, un Geni:

Picasso

20. Quines 3 coses t’emportaries a una illa deserta:

Un mechero, una buena navaja suiza y ¡una casa prefabricada!

21. Digues un lloc especial per a tu i el perquè, si pot ser:

Penedo da Galiñeira (traduzco: un penedo, en gallego, es una roca de grandes dimensiones); éste que mencionó está en la Sierra del Xurés (Ourense) y es mágico; dentro se dice que quedó encerrada una bruja, que aún sigue hilando con su rueca…

22. Ens pots dir un secret:

Claro que NO

23. Que faries si sabessis que demà s’acaba el món: Ufff! Tantas cosas!!

24. Quina és la sensació que més t’agrada. La tranquilidad

25. Un desig:

Podría decir que una buena primitiva, como todos, pero en realidad no deseo nada más que salud para mí y para los míos


Comentaris:
 
MISSATGE DEL PRESIDENT 1a part
Mitja tarda de les acaballes del 2009 que es prepara per tancar els ulls i restar al racó dels millors records, deixant a la capsa de la no memòria determinats fets que pugnen per recordar-nos que el paradís va tancar les seves portes fa molts anys per un tema de pomes que mai hem acabat d’entendre. Una tarda on pot resultar adient fer un petit balanç de les activitats que han omplert les nostres agendes es especial les agendes culturals i de servei a la comunitat que mirem de tirar endavant entre cortines sovint estripades i sota la llum d’uns focus que massa cops es revolten i no es deixen ensinistrar.
El 2009 serà recordat com l’any de la Hostalera, un muntatge premiat abastament en els concursos de teatre que altres cops ens han estat esquerps. La Mirandolina dels tres directors s’ha passejat sobre catifa vermella omplint els nostres baguls de satisfacció i orgull, llàstima que els imponderables ens hagin obligat a aparcar-la potser definitivament, tot i que amb la satisfacció de les moltes representacions assolides que la conduiran a la llista dels top Partiquí. De vegades pensem que tanta feina per a dues o tres representacions és un esforç mig perdut però en el cas de la Hostalera, l’esforç ha quedat prou recompensat.
El 2009 també és l’any d’una gran estrena que no ha tingut fins ara el reconeixement merescut. Les aventures dels baixos fons de la Barcelona del 1900, recollits pel Ferran sota el títol de Campi qui pugui, amb el subtítol de Casament d’en Terregada (els del TNC li han donat protagonisme total) no han gaudit dels espectadors esperats, utilitzant el nostre argot habitual, hi ha hagut “poca merda” als voltants de la Farinera. Potser no hem estat conscients del que representava aquest muntatge, una estrena arriscada i de qualitat, un text que ens va costar molta feina de digerir i possiblement per això, de comunicar-lo al públic, i especialment d’anunciar-lo amb el “bombo i plateret” que mereixia. Particularment crec que es va aconseguir un gran resultat tot i que potser amb una mica més de fe en el muntatge s’hagués treballat amb més intensitat.
2009 també va representar la tornada d’un clàssic infantil, en Pere Pistoles, amb un repartiment diferent del que la va posar en marxa el primer cop, però amb l’èxit habitual dels muntatges per al públic més petit.
 
A Pineda varem estrenar la Seducció de Txèkhov, preparada especialment per a la Mostra de Teatre tot i que Camí de Melikovo ens va permetre el mes d’octubre muntar un espectacle del mestre rus, amb tres narracions més (La institutriu, de viatge i l’audició) embolicats amb un decorat espectacular del mestre Concernau.
Les cançons d’amor i desamor de Leonard Cohen, van posar lletra i música al Passeig per Manhattan de la festa major del barri; un espectacle intimista amb segell Clemente, que ens va dur de la mà per una tardor benigna fins a l’espectacle de Nadal i la recollida solidària de joguines.
Comença el 2010 amb dos projectes arriscats i ambiciosos com no podria ser d’altra forma, per acompanyar la reedició dels textos de Vallmitjana que han de rebre el reconeixement pendent. Albert Camús i els seus “Justos” posaran tota la carn a la graella amb la potencia indiscutible d’un text que ha de permetre pensar sobre el món que volem o que creiem voler, un món més just segons la perspectiva de cadascun i que no sempre es veurà sota la mateixa perspectiva, traslladant les visions dels personatges a les pròpies visions del públic, serà un espectacle que no deixarà indiferent. D’altra banda, començarem a treballar un vell projecte de la Factoria Clemente, un dels textos més clàssics que podem trobar a la cartellera i per això amb el risc de rebre un “molt bé” o “no està malament” doncs serà inevitable realitzar comparacions, i aquest és el repte. La Andalusia profunda de Garcia Lorca que talla la respiració dins un món de dones dirigit per la rancúnia i la mala llet. La Casa de Bernarda Alba ens ha de permetre perdre moltes calories en els assajos, i ens ha d’esgotar en les representacions que han de ser suficients per premiar el treball que haurà estat molt dur.
Hi haurà altres coses, però sobretot hi haurà il•lusió pels nous reptes i treball per dur-los a bon fi. Molt bon any a tots i molta merda.
 
Hola!!! només volia desitgar-vos bon any a tots...ens veiem aviat.

Albert
 
Bon any a tots i a totes!!!

Ahir, 4 de gener va fer 50 anys que Albert Camus va morir d'un accident. Aquest any doncs, se celebra el cinquantè aniversari de la seva mort.

Xavier
 
Amics ; recordeu que avui a les 5 de la tarde comença la organització dels Reis a la Farinera, quan mes serem millor.I podeu estar l'estona que volgueu.
FERRAN
 
Tota l’obra de Camus des de L’estranger fins a La pesta, d’El mite de Sísifo a L’home rebel passant per Els justos, ens parla a la pell i a la sang, es dirigeix als pulmons pels quals respira la condició humana. L’obra de Camus és un permanent i emotiu diàleg sobre la felicitat i l’absurd que la trenca, i malgrat tot troba que en el home hi ha mes raons per a l’esperança que per al menyspreu. Per a Sartre, l’home és una passió inútil. Per a Camus, és una passió vital, ficant la rebel.lió entre les passions vitals.
En el pensament de Camus, el fet de rebel•lar-se per part dels oprimits ja és un signe que defineix la condició humana i aposta pels drets de l’home.
El pensament camusià de l’home rebel està necessàriament viu entre nosaltres. L’home es rebel•la contra la tirania de l’amo. És la rebel•lió constant de l’esperit que mou l’home a ser crític, humanista i emancipador. Lluitar contra la tirania en nom de la llibertat. Al seu llibre, L’home rebel deixava clar que entre les seves denuncies hi havia el gulag, els camps de concentració de Stalin i això el va enfrontar a Sartre i altres intel•lectuals francesos comunistes. Per a Sartre, amb la denúncia dels camps de concentració de la URSS es feia el joc a la dreta.
Hi ha moltes analogies avui, per continuar aquest debat. La justícia sense llibertat és dictadura, i la llibertat sense justícia és la llei del més fort
(Alfonso S. Palomares. El periódico 6 de gener)
 
Avui es la reunio de Junta? Elionor.
 
Leo, si a les 9.
 
Coicidim amb 'Dances with wolves', i New York.

Per cert, el cocotero al Carib, te engany... jo hi vaig ser
i estava suant com un Cab..n, La humitat al Carib te una
presència molt molt forta.

En quant a una virtut teva, jo crec que la naturalitat.

Jaume
 
M'ha dit un usellet que la Mireia ja es mare de un nen, en ROC que
fe mes de quatre kilos, com es que
no dieu res aixo es una bona noticia poer el grup no? Ja tenim un mes en la familia teatreire,desde aqui una abraçada mol forta per aquets pares fantastics que no dupto seran. Un peto ben for per en Roc i una abraçada als pares. soc la LEO.
 
Home! ja creia que en Roc no volia sortir! felicitacions tot i que la Mireia no deu tenir temps de mirar el blog.

Per cert RECORDO que aquest divendres teniu l'oportunitat de veure "El sopar de les idiotes" un muntatge del grup Ensemble dirigit pel Martí Lucas i amb participació de coneguts vostres com l'Esther Giralt, el David Casademunt, La Núria Planes (la parella del Martí, autora de les fotografies de Camí de Melikovo) i aquest humil company vostre, en Carles.
La cita a les 20'30 al Centre Cívic Sandaru (Nàpols amb Buenaventura Muñoz, parada de metro Arc de Trionf).... Entrada lliure (tots us ho podeu permitir... fins i tot el Nuñes)
 
Extraordinaria la fotografia literaria de la Nuria. Com es fa aixó?. Es una gran idea.
Sila Nura de vestuari ens llegeix desitjo que estigui refete del accident.
Espero que ens veurem a la estrena del "Sopar dels idiotes".
Estan acaban les obres a casa, el proper dimecres estaré al assaig del "Campi.."
El Roc es un nen precios i la mare...i el pare , saludables i feliços.
Intens el primer assaig de "Els justos"
FERRAN
 
Ferran, Això ja es va fer fa uns mesos.

La adreça de les enquestes està AQUÍ per si algu vol donar-li un cop d'ull.

A principis de Febrer publicarem a l'altre Nuria Romero(vestuari).

Qualsevol persona que hi vulgui participar, o reenviar-nos la seva enquesta només ha de respondre les 25 preguntes i enviar-me-les.

Carles.Si tot va bé aquesta nit us vindré a veure. MOLTA MERDA.
 
Bona nit
De nuevo entro a ver vuestra página y la verdad que es realmente ¿fascinante? el ver sin ser visto. La experiencia de ver los pensamientos, las aficiones, las ilusiones y ... tal vez las frustraciones de una persona que no conoces y que de repente ves tan cerca. Piensas en la posibilidad imposible de quedar para tomar un café, una cerveza o un vino (como se acostumbra por el Norte)de hablar de tantas cosas cotidianas que permanecen en tu interior y en el de él. Todo tapado por la presencia omnipresente de la televisión, la radio. etc.
En fin que divago y me pierdo.
Me gusta seguiros, veo que vuestra experiencia es enorme pero !que coño! yo empiezo ahora y me ayudáis, sin saberlo, a comprender a nuestra directora.
Que vuelvo a divagar: Llevamos un mes ensayando La Celestina, sesiones de Lunes a Jueves, en horario de ocho a diez y media de la noche. Lo hacemos en una nave industrial que nos ha dejado el amigo de un compañero. El frío es de espanto con decir que al salir a la calle decimos !que calor! y en el exterior hay 5 o 6 grados.
Pues éso que estrenaremos el día 20 y el 21 y que si alguno le pica la curiosidad y le da la locura que me lo diga para guardarle un par de invitaciones (lo siento no tengo mas que me viene toda la familia).
Y para acabar: me presto a hacer esa encuesta, así sabréis algo mas de mí.... y por Cantabria seguro que nadie se va a enterar. Prometo ser sincerísiiiiiimo.
Un abrazo
 
Les sensacions, el millor tresor
Ja fa temps que vaig aprendre que les sensacions marquen la nostra vida d’una forma radical. El que sentim a cada moment, l’alegria, la positivitat, la satisfacció, el benestar, i també, la tristesa, la mala sort, el dolor moral que sovint resulta més terrible que el físic... realment, les sensacions ens envolten i ens fan viure la vida de forma molt diferent segons es dipositin al racó de les bones o de les dolentes. La mateixa situació la viurem de forma diferent segons la sensació que ens domini.... vivim el món de les sensacions.
Faig aquest preàmbul per explicar de forma més o menys entenedora, que avui és un gran dia, d’una banda es el dia després, és el dia d’avui i és l’ahir de demà, i m’explicaré. Ahir vaig fer teatre, alguns de vosaltres hi vareu-ho ser i teniu el meu agraïment sincer, vaig fer teatre amb un director molt especial per mi, i amb companys de repartiment igualment especials, i em vaig sentir acompanyat de molta gent que m’estimo, que reien dels nostres gags, o de les nostres actuacions encaminades a aconseguir això. “El sopar de les idiotes” no és un text transcendental, però ens recorda el molt injustos que podem ser en ocasions o el com podem ser feliços amb molt poca cosa. Ens explica que la dolenteria no condueix enlloc i que l’innocència es pot confondre sovint amb la “tonteria” o amb l”idiotesa” tot i que tants i tants cops, els “idiotes” tenen moltes coses per ensenyar-nos. Malgrat això, no hi ha dubte que el text del sopar dels idiotes, canviat de sexe en aquesta ocasió, pretén bàsicament fer passar una bona estona, té uns diàlegs graciosos i el punt de picaresca necessari per convertir-se en una bona comèdia però no en una pallassada. He col•laborat en un projecte del Martí, i això per si sol representa el màxim que puc fer; d’alguna manera crec que segueix un camí on alguna influència hi dec tenir, i em satisfà que gaudeixi de projectes i de resultats, i si a més a més, jo hi puc aportar un granet de sorra, la satisfacció arriba al punt més alt. Treballar a més, amb la seva parella, la Núria, amb la meva cosina i gran amiga Esther, amb el David a qui conec des que duia la bata del parvulari com a uniforme diari, a més de tres persones més que assaig rere assaig em van fer sentir fantàsticament, gaudint del seu “savoir fer”, de la seva simpatia i de la seva qualitat personal, ha representat tot plegat, una experiència fantàstica.
 
Els que em coneixeu sabeu de la meva passió pel teatre, i avui, el dia després, sento felicitat, pau, tranquil•litat i satisfacció de la feina feta. No se si dedicant-me a això de forma habitual sentiria el mateix, no ho sabré mai, però puc dir que dalt de l’escenari es on em sento més a prop de la felicitat.
Per si tot això no fos prou, la presidenta del meu club de fans va fer 80 anys fa dos dies, d’alguna forma puc considerar que l’espectacle d’ahir també va ser un homenatge per a ella, i d’ací una estona farem un dinar i li donarem un parell de regals d’aquells carregats de sentiment, on la “pasta” hi té poc a veure però la riquesa moral puja a dalt de tot.
I la propera setmana, més teatre, “Els justos” apareix com un muntatge que ens farà treballar molt i molt a gust, caldrà posar-hi tota la intensitat possible, i en Ferran.... se’l veu gaudir, se’l veu entregat al projecte sé que treballarà per a cada assaig i a cada assaig, i sé que el resultat serà fantàstic. Celebro formar part del grup que construeix aquest espectacle, crec que serà gran, molt gran. El dimecres torna en Terregada i els seus companys o col•legues dels barris baixos de la meva Barcelona, tot i el petit desgavell provocat per detalls de manca de concentració de dimecres passat, veig el muntatge en el bon camí, i el “bolo” de Badalona, promet, i molt. M’agradaria que tots ho poguéssiu viure com jo, que tinguéssiu les sensacions que jo tinc, i si no és possible, que ho visqueu el millor que pugueu, no tinguem cap dubte que el teatre és una gran cosa, i si no, penseu en la mitja hora després d’acabar l’espectacle, en el que sentiu... tant el que sentiu des de l’interior com el que sentiu des de l’exterior.
Que s’aixequi el teló, i que gaudim de l’espectacle!

Publica un comentari a l'entrada