Refresco la memòria. Dilluns a les 9 ensobramenta pel bon amic Txekhov. Com més serem, més aviat acabarem, i més estona oodrem gaudir de l'assaig.

 
Molt bé la introducció d'aquest mes d'octubre!.
És un plaer estirar-se en plena nit, envoltat de natura, i començar a buscar estels, blancs, blaus, vermells. Guaitar amagat com en passa un de fugaç, seguir buscant per allà dalt i trobar el teu, si és famella millor que mascle, i començar a parlar-li, sembla mentida però contesten, i ells també expliquen coses. Si els caus bé pots demanal's-hi coses...i el cert és que te les concedeixen encara que siguin impossibles, només et demanen una cosa que els agrada molt, que tú hi posis una mica de la teva part.
Us garantir que ho dónen, en dóno fe. Ho heu provat?

 
CAMÍ DE MELIKOVO d’Anton Txèkhov (1860 – 1904)

El metge que una malaltia va conduir a l’escriptura és un clàssic entre els clàssics, algú a qui sempre cal tornar quan tenim necessitat de viure personatges i situacions com només el “pare” de les Tres germanes ens ha ensenyat a viure.
Diuen els vells savis que la T de la paraula teatre es refereix a Txèkhov, els mateixos que consideren la E referida a Shakespeare. I qualsevol persona que vulgui entendre aquest art forçosament ha de passejar-se entre la primera i la darrera lletra de la paraula màgica.
L’Associació teatral El Partiquí, ofereix “Camí de Melikovo” un espectacle que se sosté sobre quatre pilars del mestre rus; La seducció, La institutriu, De viatge i L’audició són quatre textos curts recollits sota un títol que vol indicar el camí inexorable cap a la fi que va seguir el seu autor al llarg de la seva vida.
Els personatges de Txèkhov transiten per un camí i sobtadament es troben transitant per un altre, al principi de l’obra no hi ha una informació sobre el conflicte que hi haurà més endavant i, per això, el factor sorpresa és una de les grans troballes del teatre de Txèkhov.

Teatre del Centre Cultural la Farinera del Clot. Divendres 16 d’octubre i dissabte 17 a les 22 h.

 
Teatre cada dia o quasi. Dissabte al matí, ha baixat la temperatura i la sortida al forn i al quiosc em recorda que l’estiu comença a allunyar-se. Torno a casa amb certa rapidesa, celebro haver engegat la cafetera abans de sortir i així mentre obro el diari, pel final com sempre, l’olor de cafè acompanya l’ambient. D’una llambregada passo tres o quatre planes i arribo a les pàgines de cultura vigilant de no caure als esports, al damunt de l’article d’en Bassas que només parla de coses importants o sigui del Barça. Per un moment tinc la temptació de donar-hi un cop d’ull però no vull espatllar el matí despotricant de la tieta Antònia que amb la mateixa cerimònia parla de l’Obama que del Messi o de la mort d’en Martí Pol, i sempre de genolls davant l’altar... però això ja ho explicaré un altre dia.
Tot mirant les pàgines de cultura i assaborint el nespresso, m’adono que aquesta setmana ha estat dedicada al teatre i somric per dins ja que si ho fes per fora els que m’envolten es sorprendrien. Dilluns “Camí de Melikovo”, un espectacle del mestre rus on a més de posar-hi un detall actoral he d’organitzar la llum amb en Marc... pateixo quan m’acosto al dímer i veig les llumetes i el garbuix de cables... al vespre somnio que la llum no funciona i al llevar-se sobresaltat em dic “no aprendràs mai a estar-te quiet? Qui et manava fer un curs d’il•luminació teatral? “
Dimarts Romea, el temple del Raval m’ofereix l’espectacle d’Animalario, “Urtain”... hi he anat sol, no he trobat companyia però ja trobaré algú, al menys la persona que trenca l’entrada, i que quasi ens diem de tu... l’espectacle m’encanta, és espectacular, m’adono que això si que m’impressiona i no pas el Cirque du Soleil i les seves acrobàcies impossibles... podré recomanar-ho? Realment és complicat recomanar, però si algú recorda el personatge i el temps que va viure i la situació política d’aquell país de televisió en blan i negre que tan bé reflecteixen a “Cuentàme”, hi ha d’anar... oblideu el xulu piscines del Sanjuan... el protagonista, en Roberto Alamo, fa una creació, en molts moments veus al “Morrosco de Cestona” aquell aixecador de pedres que en Franco va convertir en ídol nacional i que la democràcia va fer saltar d’un desè pis.... al final, ens van agrair la nostra presència al teatre i en especial aquell vespre(?) Barça-CSK?
Dimecres Cohen, les cançons del trobador canadenc que després de tants anys he sabut que n’hi havia altres a part de la Sutzane.. és un espectacle intimista que necessita d’una boira especial, possiblement necessitaria fum i necessita carícies i sentiments per acompanyar una música encisadora... encara ens queda molt camí per recórrer.
Dijous dia de descans tot i que aprofito per gaudir de les aventures del Antonio Alcántara i la seva muller, la Merche, el millor programa que pot oferir TVE a la gent que no ens agrada la premsa del cor.... havia pensat d’anar a dormir aviat però el divendres m’agafa aixecat... hauré de fer la migdiada doncs al vespre tinc Lliure “Nixon-Frost” i no voldria tenir són però... a un quart de vuit m’adono que he de marxar si vull fer un mos abans d’entrar i deixo la migdiada per a un altre dia. L’espectacle del lliure ho és en lletres majúscules, l’escenografia m’encanta i els afegits cinematogràfics li donen un aire diferent... llàstima que... sempre hi ha un què... els actors estan tous, en pocs moments veig Nixon, i en Joan Carreras fa allò de sempre, aquella rialleta que igual serveix per a la Filla del mar que per a la Sta Cushing o per a oferir al president unes sabates italianes d’aquelles que li agraden tant. L’espectacle s’ha de veure però segons diuen, la peli resulta més potent... el bo d’en Lluís Marco no es el Martin Sheen.
Dissabte trobada amb antics companys de colònies de quan els estels eren alguna cosa més que unes llumetes més o menys organitzades, de quan els projectes de futur tenien al damunt els interrogants més grans i les il•lusions més potents, alguna mica de teatre segur que cau... i diumenge, potser caldrà donar un cop d’ull als papers.
Teatre cada dia... o quasi.

 
Mentre gaudim dels teus escrits Carles (aquest últim li cal una bona estona per anar paint poc a poc tot el que ens dius) espero en candaletes el dia que ens explicaràs allo de:

"Per un moment tinc la temptació de donar-hi un cop d’ull però no vull espatllar el matí despotricant de la tieta Antònia que amb la mateixa cerimònia parla de l’Obama que del Messi o de la mort d’en Martí Pol, i sempre de genolls davant l’altar... però això ja ho explicaré un altre dia. "

Per cert, sembla que hem perdut una mica el costum de fer crítiques de tot el teatre i cinema que veiem, i a mi em semblava del més interessant que podem escriure al blog. No et sembla?

Jo vaig veure l'altre dia REC-2. Només dic que a qui li agradi el gènere i gaudís de la 1ra part. la 2na part és una MOLT MOLT digne continuació a la història original i el final es BRUTAL.

Això sí, només per a amants del gènere!!!

Jaume

 
Hola a tothom:

Remeto el missatge que m'envia el Ferran.
Reflexionem si pot ser un bon mètode per
publicitar les notres obres.

Crec que pot ser molt bó. Però caldrà algun
company que sàpiga editar i grabar videos...

I em sembla que en tenim algun.

Gràcies Ferran per la teva aportació. Feu Click!
Promo de la 1ra obra del Jove Calassanç Teatre

 
Els companys de promoció han fet una bona feina, que varem coneixer a la reunió de la Junta, que continuin les idees.
Suposo que mes d'hora que tard donguin resultat.
La pel.licula Mascara que projecten al Alexandre, explica com construeix el personatge de Orson Welles, en Josep Mª Pou.
La pel.licula de Wody Allen es una extraordinaria obra de teatre.
L'experiment dels il.luminadors, dona sentit al que sempre e pensat que tindria que ser "ElPartiquí".
L'energia teatral de Txekov a de tornar el proper cap de setmana .
FERRAN

 
Hola a tots:

Després de la batuda de dies disponibles per anar a veure el TARREGADA al TNC,
s'ha decidit anar-hi DIVENDRES 13 de NOVEMBRE.

Qui estigui interessat que confirmi a

- Jaume Garcia ( email personal o telèfon )

- Blog ( http://elpartiqui.blogspot.com )

Ben Cordialment:

Jaume Garcia.

 
Adjunto a la caçalera del Blog la primera foto del casament d'en Tarregada al TNC.

 
... La resta de fotos les trobareu fent click en el petit album que hi ha a

http://www.tnc.cat/ca/casament_terregada

 
Dissabte matí, ha baixat la temperatura però el sol mira de donar llum al nostre dia d’estrena, possiblement la taula de llums d’en Marc hi te alguna cosa a veure i li va quedar un focus escadusser un cop il•luminat el camí de xiprers que condueix a Melikovo. Airejo el despatx d’un fumador que he tingut assegut al davant explicant-me que té asma... i penso que el món va com li sembla.
Ha estat una setmana curta però intensa, després de la festa de dilluns, el teatre ha agafat embranzida per esclatar aquest vespre en una estrena il•lusionant. Dimarts, sis hores i mitja – és el que passa amb els aprenents – muntant llums, hem fet un curs, es cert, però vàrem saltar del trapezi amb una xarxa llunyana i dubtosament fiable. Fer dos escenaris independents, mirar de no fer ombres al decorat, posar llum tènue que no cremi les cares dels actors i les actrius, dibuixar , posar filtres que no són ben bé iguals, anar al dimer, comprovar que alguns canals no funcionen, parlar amb el director i l’escenògraf, lluitar amb la taula.... i finalment tornar a casa amb neguit i sensació de feina feta. 5 hores i mitja després, sento l’avís del despertador.
Dimecres assaig amb llums – és el primer cop que he viscut un espectacle amb dos assaigs amb llums – no va malament però manca concentració i tensió, l’inici del dijous ens agafa a la Farinera, torno cap a casa i abans d’anar al llit dono un cop d’ull al text. Dijous es un dia atapeït, al vespre, sense temps de fer un mos, assaig general que pot començar a l’hora doncs els focus son a punt.... amb una mica menys de mitja hora hem fet els darrers retocs. L’assaig general és clàssic, hi ha una certa intensitat però hi ha errors, el principi és complicat, els moviments d’escena per retirar mobles, el vestuari s’acaba de perfeccionar, i finalment els detalls per arrodonir aquest vespre una estrena de categoria, un muntatge Tkèkhov amb totes les de la llei. He dormit poc, molt poc, tinc pendent localitzar un diari rus o de l’antiga Europa de l’Est, miraré als quioscs de la Rambla abans d’anar a dinar, no serà senzill, a veure si s’aconsegueix, pot ser el darrer detall per poder aixecar el teló en condicions, aixecar tot i que el nostre teló es desplaça lateralment, però aquesta és una altra història. Apaguin els mòbils i gaudeixin de l’espectacle

 
Aquest vespre tornarem a Melikovo.Alguns per fe el cami han treballat molt, en Jesus , el Marc i el Carles , el Josep Mª. Tots els hem acompanyat amb intensitat i coratge. !Tornemi!
FERRAN

 
Aquest vespre tornarem a Melikovo.Alguns per fe el cami han treballat molt, en Jesus , el Marc i el Carles , el Josep Mª. Tots els hem acompanyat amb intensitat i coratge. !Tornemi!
FERRAN

 
Dissabte a la tarda, he estat treballant a l’ordinador i després d’un petit berenar, obro el blog del Partiquí a veure què s’hi cou. El Martí m’ha ensenyat lles fotos d’ahir que realment fan justícia a l’espectacle. Hi havia una mica de tensió, potser la necessària per tenir un bon espectacle, i crec que la concentració assolida va ajudar i molt al resultat. Només cal ressaltar que el públic ens va fer tornar a sortir amb els seus aplaudiments.
D’aci una estona aniré cap a la farinera, és un dels millors moments del teatre, sortir de casa per anar cap a la feina, entrar a la sala, fer un petit comentari i posar-te el vestuari, una mica de concentració, repàs als detalls d’attrezzo que em corresponen – en aquest cas pràcticament res – i esperar el moment del “comencem”, a partir d’aci tot va rodat, ja només estàs pendent del personatge i un cop dalt de l’escenari mirar de copsar les sensacions del públic que ajuden molt. No vull pensar que avui és el darrer dia, em deprimiria...
Per un moment imagino que faig aquest viatge cap al teatre cada dia, que faig el comentari, que em poso el vestuari, que em concentro i que surto a l’escenari a copsar les sensacions del públic i llavors veig que la felicitat pot existir tot i que sovint només a l’imaginació de cadascú

 
Hem de ser un minim de 10 sino no hi ha descompte, i per tant 24 eurets.

De moment som:
==============
Marc Prat
Jaume Garcia
Manel Bonmatí
Àngels Zanón
Ferran Rovira
Marta Gómez
Roger Puig

Si no s'apunta ningu mes son 24 euros + despeses de gestió.

 
recordi que el dia decidit es Divendres 13 de Novembre a les 20:00h

 
Ja està posat:

FOTOS
- Les fotos del Stage'09
- La Segona part de fotos de "Campi qui pugui"
- Les fotos del "Camí de Melicovo"

WEB
- L'agenda actualizada
- Les fotos web actualitzades.

Gaudiu-ne!

 
He gaudit de les fotos. Agraïments al nostre administrador, que per cert (com diria el Cuní) es un millor administrador que el del Palau.

 
Diumenge vespre, acabo d’arribar del TNC, de vuere l’obra d’un autor català “desconegut” que tracta els baixos fons de la Barcelona de primers del segle 20.
El Casament d’en Terregada, punt i seguit.
Podeu anar-hi tranquils, no quedem malament els actors del Partiquí, els nostres moments intensos superen en algun cas els professionals tot i que hi ha detalls que ens han d’ajudar a millorar el nostre espectacle.
M’inclino davant del Ferran, la seva direcció supera en escreix la del Nacional, i el seu afegit al Casament, realment curt, és molt millor. La primera part de l’espectacle és el Casament més o menys com el coneixem, m’agrada la forma que tenen de desmuntar la taula entre la Lola, La Madrona i la Cisca, la barra de pa dóna molt de joc (apunteu, atretzo), segueix el monòleg d’en terregada, aquell que en Ferran em va fer llegir per entendre el personatge, i l’aconsegueixen a mitges, hi ha moments pesats igual que un monòleg sentimentaloide que fa la Lola recordant temps passats, mentre el clímax aconseguit a l’àpat queda mort per uns moviments a càmera lenta que no lliguen de cap de les maneres.
Atenció, canten el Crispin Crispan com nosaltres, amb la mateixa tonada tot i que lo de la camisa o la jaqueta ho milloren. Queda dit que el monòleg d’en terregada és una mica “durillo”, si l’hagués fet l’Orella....., i després hi ha uns escena al cementiri que no te no solta ni volta i representen anar a la platja per poder despullar a algú, i es van complicant la vida fins que no saps com ho acabaran, i ho maten..... bé, això ho deixo per després que l’hagueu vist.
Crec que podem treure’n coses per millorar el nostre espectacle i també que varem aconseguir molt malgrat la poca fe que teníem al començament. No hi ha dubte que la nostra Tajarinda es millor que la seva, sense discussió.Felicitacions al Ferran, és un crack.
Per cert al Ceba li diuen Buturutus i al Tetus Mesureta.
El col.loqui va ser divendres, ja hem fet tard.