El teatre amateur, un mal negoci rendible.

D’entrada el títol ens pot resultar inversemblant però si aconseguim llegir-lo amb els ulls tancats ens adonarem ràpidament del seu significat ocult. Tots els que lluitem dia a dia per dur el teatre a la societat i caminem fora de les vies professionals, sabem que cada cop que aixequem el teló hem assolit un repte múltiple, hem traslladat un text i un treball al nostre públic passant per damunt d’unes mancances econòmiques tant o més espectaculars que el propi fet teatral.

Recordem que molts cops els professionals es queixen de la manca de suport de les institucions i de la poca freqüència d’arribada de les salvadores subvencions, i llavors recordem la situació dels amateurs que ens condueix no per camins pedregosos si no a bord de “pateres” cap a un destí sovint desconegut.

Fer teatre amateur no es un bon negoci i per això no hi ha productors que posin diners al damunt de la taula, en aquest cas potser hauríem de dir de les taules dels escenaris, i sobrevivim amb il•lusió i ganes de fer coses per maquillar la societat sovint demacrada que ens ha tocat viure. Hores robades al son, dies festius de treball, empenta a base d’entrepans mastegats entre bastidors, amanits per la suor del muntatge i els nervis de l’estrena i tot embolicat amb imaginació i sentits oberts per captar qualsevol detall que ens pugui enriquir personalment i col•lectivament.

I aquí ve la part primordial de l’acció, el nucli dur que fa funcionar la nostra maquinària, el secret que condueix un fet cultural fins al seu destí, movent-se entre les ànimes dels qui ho volen transmetre, dons el teatre, i encara més, el teatre amateur es un signe del que pot fer un col•lectiu, de la força que destil•la un grup d’individus que han decidit emparar-se darrera de la mateixa idea i de les mateixes intencions.

I es en aquest moment quan aquell negoci ruïnós adquireix un valor insospitat, en el moment d’arribar al seu destí, en el moment en que el públic destinatari del nostre treball, s’omple d’idees i desperta els sentits gràcies a la tasca que, aquell col•lectiu, ha volgut oferir-li esperant a canvi un premi en forma d’aplaudiments i de moments de reflexió a partir d’unes idees que s’han presentat en una escenificació, a base de personatges, de fets i de suggeriments.

L’espectacle arriba al seu punt final i l’actor abaixa el cap en una salutació d’agraïment i sent els batecs del moment mentre fugaçment passa pel seu cap la imatge d’un futur que voldria menys incert. La cultura no te preu o no hauria de tenir-ne i el teatre amateur aconsegueix una rendibilitat que despertaria l’enveja de qualsevol consell d’administració.

Textos que cal triar i discutir, repartiment de personatges que s’hauran de treballar en assaigs interminables que viuran el canvi de dia entre repeticions d’escenes i paraules apuntades des de prop, mobles o decorats confeccionats en hores inicialment etiquetades de lleure, vestits reconvertits màgicament a partir de peces considerades inútils per a la moda del moment, comunicació i anuncis a base de moure’s amunt i avall amb resultats complexos i nervis per aixecar un teló vell i cansat de molts anys protegint les esperances d’unes persones que s’han volgut associar tenint en comú la passió pel teatre, una dels arts més vives.

Pensar en els motius que van conduir-me a una associació teatral seria complex, però no tinc cap dubte de que algun ésser superior em tenia aquest destí preparat i en un moment determinat del camí, m’ho va deixar a punt, només havia de mirar, agafar aire i entrar-hi amb el peu dret.... i sobretot deixant a un costat el vestit groc que algun malintencionat m’havia donat. Des d’aquell dia, desitjo els carruatges de cavalls a prop, i escolto el so dels aplaudiments com la millor música relaxant, busco els focus damunt del meu cap i recordo que no sempre soc el que pugui semblar que soc.