divendres, 30 de maig de 2008

Blog de El Partiquí - Juny 2008

Ayúdame a decir la verdad delante de los fuertes y a no decir mentiras para ganarme el aplauso de los débiles.

Si me das fortuna, no me quites la razón

Si me das éxito, no me quites la humildad.

Si me das humildad, no me quites la dignidad

Ayúdame siempre a ver la otra cara de la medalla, no me dejes inculpar de traición a los demás por no pensar igual que yo.

Enséñame a querer a la gente como a mí mismo y a no juzgarme como a los demás. No me dejes caer en el orgullo si triunfo, ni en la desesperación si fracaso.

Más bien recuérdame que el fracaso es la experiencia que precede al triunfo.

Enséñame que perdonar es un signo de grandeza y que la venganza es una señal de bajeza.

Si me quitas el éxito, déjame fuerzas para aprender del fracaso, si yo ofendiera a la gente, dame valor para disculparme y si la gente me ofende, dame valor para perdonar.

¡Señor.....si yo me olvido de ti, nunca te olvides de mí !

Mahatma Gandhi.

Comentaris:
 
El mon no para de girar i cada cop anem més de pressa. Som a trenta de maig i al nostre blog som a l’abril....
Benvolgut administrador: Podem veure els darrers comentaris del maig si és que n’hi ha? Potser no n’hi ha cap i per això has avançat feina.
 
Estimat amic, no som al Abril sino al Juny. Ho he fet per arribar dilluns i que hi hagi un nou mes. Et recordo que per veure els comentaris de mesos anteriors tant sols has de consultar l'històric de mesos a la part dreta de la pantalleta.

Feliç finde.
 
En efecte, he vist tants mesos que m'he marejat i he dit abril on voliadir agost però estic convençut que el setembre serà un mes especial tot esperant un octubre prometedor.
Després d'escriure el meu dallonses ha aparegut el maig a l'històric, en aquell moment no hi era i com deia en sabina:
"¿Quien me ha robado el mes de abril?"
Demà anirem a Vallirana a tancar un cicle. Veurem com ens van les coses,
Demà és l'aniversari de la Mireia i en Ferran o sigui que
"Per molts years" i que campi qui pugui i qui no pugui que faci .... bé, que faci o no faci.... Crec que no ha estat una gran idea buidar l'ampolla de Cardú.
 
Dissabte al matí, tinc un mal de cap d’aquells que fan època, l’esquena engarrotada des de les cervicals fins al lloc utilitzat per seure i em pregunto si existeix un motiu. L’ésser humà sempre es pregunta coses tot i saber que molts cops no hi ha resposta i així, tirant de la part humana que possiblement tinc he rumiat i rumiat el que he fet aquesta setmana per merèixer aquest càstig. Després de repassar abastament els fets que han concorregut en la meva activitat diària, penso que potser és una mena de “budú” que m’ha fet un pacient descontent amb el meu to de veu – el meu to de veu tan apreciat a les sales de teatre em representa un problema als despatxos i la clientela considera que “els crido”, però el to es el to, no? – de cop i volta m’adono de que el problema no es res del que he fet si no del que no he fet, no he fet teatre! Entre reunions i reunions he perdut el temps que havia de dedicar a Melpómene, la musa del teatre i ara pateixo la síndrome d’abstinència. La propera setmana he d’assajar com sigui i per compensar aniré al local a passar l’escombra.... escombrar un local de teatre puntua per al curricullum? Ho he de fer sortit al vídeo –book? Crec que el Jesús diu que sí però no ho veig clar tot i que ho faré “per un cas”.
Estimats companys teatraires, la Barcelona dels baixos fons i els Hostals per a gent de pasta ens esperen, no permetem que segueixin esperant... penseu en el públic assedegat de teatre que comença la seva travessa del desert que representa l’estiu. Us deixo tranquils una estona... per cert, havíeu notat que he escrit això sense haver-me dutxat encara? Ei, espero que la webcam estigui apagada!
 
Dissabte vespre, Vallirana. Sopar de Cloenda del XIX Concurs de teatre on el Partiquí hi ha participat amb “El mateix paisatge” competint amb les clàssiques de sempre (L’hereu i la forastera, La Filla del Mar, l?Hostal de la Gloria, algunes No de sempre com Sis personatges a la recerca d’autor, Forasters, Conte d’hivern, La barca sense pescador de casona i Sols).
Muntatge aparatós, amb més o menys gales a les taules, vestits de nit més o menys encertats, actuació d’un humorista, discursos de totes les autoritats competents, nominacions i finalment entrega de trofeus i de la “pasta” per haver-hi participat. No tenim clar si “rascarem alguna cosa” entre tant clàssic però ens van nominant – cosa que, d’altra banda tampoc garanteix res – i cap a la una de la matinada es donen finalment els premis:
Tercer premi d’actriu protagonista per l’Angels, Segon premi de presentació o escenografia i Premi a la millor obra catalana. Trofeu de participació – mal anomenat recordatori pels organitzadors – i 400 € per a la caixa del grup.
Des del concurs de Sant Feliu hem augmentat dos trofeus, sembla que poc a poc ens van acceptant.
Felicitacions atots per la part que ens toca.
 
Crec que es un molt bon resultat.Els concursos son un coktel, tot es barreja Pirandello amb Montserrat Roig, ect.El resultat te la coherencia que té i no cal amoinar-se. Jo no hi aniria mai, pero mai es una paraula que no es pot dir mai.(Hem refereixo als concursos).
Enhorabona a tots als premiats i als casi premiats.
FERRAN
 
Hola Companys,

Primer de tot felicitar a l'Angels pel 3 premi , a la Lola pel muntatge i a tots en general per l'esforç i les ganes.
La setmana passada va ser una setmana complicada però amb un cap de setmana feliç. Feliç pel teatre i feliç per mi en particular, ja que vaig fer 30 anys. Us he de dir que ho vam celebrar intensament... em van preparar una gincana i una festa sorpresa. I per si fos poc el meu amor em va demanar que em cases mab ell. Evidentment li he dit que si doncs qui pot resisitir-se a una proposta com aquesta.
Tot això m'ha donat molta força per seguir endavant doncs la veritat es que estava molt trista per tot el què va passar dimecres.Ja sabem que res és facil però de vegades et fallen les forces. Així doncs seguiré endavant amb tots vosaltres i també amb els meus ideals. Gràcies a tots els que heu estat al meu costat en tot moment.I visca el teatre!!!
 
Hola!

Felicitats Àngels, Lola, Jesús (per l'escenografia) i a tots en general pels premis rebuts per "El mateix paisatge".

També felicito a la Mireia per aquesta setmana tan intensa que ha acabat tan bé.

Em va saber molt de greu com va acabar la reunió del dimecres, sobretot perquè va semblar que la Mireia estava sola clamant en el desert. La discussió va anar per uns viaranys que la majoria de la gent no enteníem i per tant era difícil intervenir. Deixant a banda qüestions de detall que no conec i no val la pena discutir, crec que en general en aquestes reunions la junta ens ho presenteu ja tot “cuinat”, totes les decisions ja preses, i crec que hi ha temes que s’haurien de poder discutir entre tots. Respecte al tema de la discussió, crec que és un error que la gent que ha participat en un projecte, que s’ha après un paper, i que després per qüestions laborals o personals no pot dedicar-se “full time” al grup, no pugui tornar a representar, si vol, aquella obra. A més, això va en perjudici de les altres persones que participen en l’obra, perquè significa fer molts més assajos, tornar a començar de zero. Crec que no es va explicar per què ara es vol canviar de criteri.

Penso que la Mireia és una persona que aporta moltes coses al grup i, a pesar del seu carácter impulsiu, actua sempre de bona fe. Tinc claríssim que si es va fer l’Hostalera va ser perquè ella s’hi va empenyar, i si ara es torna a repetir serà perquè ella s’hi ha tornat a trencar les banyes. Jo vaig disfrutar molt en aquest projecte i no és just que ella sigui sempre la que es “crema” en les discussions. Que a tothom li quedi clar que la Mireia no està sola.


Marc
 
Celebro en gran forma que tots estiguem contents i amb ganes de tirar endavant els nostres projectes doncs aquesta es la nostra raó de ser. Resulta inevitable que de tant en tant hi hagi intercanvi d'opinions que, segons el caràcter que tenim, puguin semblar més aparatoses que altres però això no és dolent. Sempre he cregut que les coses s'han de dir a la cara i s'han de desfer possibles malentesos encara que puntualment això pugui provocar una discussió que mai anirà més enllà. No dir les coses fa que es vagin degradant i el resultat és pitjor encara que t'hagis estalviat una discussió. La gent que posa el coll en les coses SEMPRE defensarà les seves idees amb més consistència però no passa absolutament res i així es va millorant tot plegat. Qualsevol pot tenir un mal dia o una mala setmana o un mal moment i sortir-se “de mare” i hi té tot el dret, i sempre hi haurà persones més tranquil·les o que els resulta més senzill quedar-se al marge i així evitar-se mals moments però tot això és normal, suposo que igual de normal que algunes persones estiguin disposades a donar més temps al grup, donar més treball, més responsabilitats, aixecar el dit quan es demana qui vol pertànyer a la junta, sense res a canvi, gent que el que vol es “fer teatre” i accepta amb resignació canviar el sopar per reunions, baixar a obrir o tancar portes, venir més aviat o marxar més tard, per un sentit de la responsabilitat que fins i tot els fa oblidar les crítiques que poden rebre per “dedicar el seu esforç” al funcionament d'una col·lectivitat.
No dubteu ni un sol moment a oferir-vos per adquirir aquestes tasques si aquesta és la vostra intenció, els que ara hi posen el coll acceptaran de bon grat alleugerar-se de les càrregues.
Res més estimats companys, vaig a pensar en en Tarregada, la Patanda i la Flores o qui sigui que en una situació com aquesta, el millor que podem cridar es: “Campi qui pugi”.
 
Hola.

Em sumo a bona part del que es va dient per aquí.
D'entrada em sumo a les felicitacions que fan el Marc i la Mireia a l'Àngels, la Lola, al Jesús i a tots els que hem vist més d'un cop el mateix paissatge.
Per sobre de tot vull felicitar a l'Àngels. Aquest premi, sigui tercer, segon o primer és igual. És el reconeixement a un molt bon treball actoral... per mi, i sempre ho he cregut així, el mateix paissatge va directament relacionat a les cares de la Joana, als seus ulls, al seu posat. I, evidentment, a l'Àngels, la Joana sense l'Àngels no hauria estat la mateixa.

Em sumo també al que comenta el Marc. La Mireia no està sola. Ella, amb el seu cabell ros, els seus ulls, la seva gràcia, el seu caràcter (tots tenim el nostre) crec que és un dels puntals que necessitem per fer projectes molt interessants.

La reunió de l'altre dia va començar com un bon àpat (ja teniem fins i tot postres) en què ja està tot força cuinat, com diu el Marc. Només ens faltava fer l'últim xup-xup. Al final però el dinar, se'ns va cremar. Potser molts no vàrem saber què passava, vàrem entendre poca cosa,...
Crec que estaria bé, calmadament, poder tancar el tema aquesta nit, el foc no pot quedar obert, és important intentar parlar-ne tots plegats i solucionar les coses. Si les llagues no es curen bé es van fent gran i és final és molt pitjor.

Xavier
 
Em sap greu no haver pogut venir la setmana passada a la reunió perquè segurament hauria tingut moltes coses a dir, però estic totalment d'acord amb les aportacions del Marc i el Xavi. Tot i que no sóc dels que vinc cada dimecres la meva implicació en els projectes crec que és intensa (ningú s'imagina la quantitat d'hores que es requereixen per pensar, buscar i trobar la música adient per a cada espectacle) tot i que aquest any em falten hores, i és per això que no m'he pogut comprometre amb tots els espectacles de la temporada. Crec que els projectes que portem a terme es materialitzen amb les petites aportacions de tots els components del grup: cadascú hi aporta el que pot, el temps que pot i que ho fa tan bé com pot, i això a vegades no es valora prou.
Per tot això em dol, tant a nivell personal com pel que significa pel grup, que persones com la Mireia, que viuen intensament El Partiquí, es plantegin d'abandonar-lo. Crec que hi ha moltes persones que tenim projectes i idees per aportar a les quals cal donar suport, només ens cal tenir l'oportunitat de dur-les a terme, obrir els ulls i mirar una mica més enllà. Si us plau, cal construir, no competir.

David

Felicitats a totes i a tots els qui heu fet possible El mateix paisatge.
 
Dimarts tarda, plou, no he tingut gaire bon dia i decideixo obrir el blog a veure el que es comenta. He llegit diversos cops les darreres opinions i començo a creure que de vegades les coses surten de “mare” sense ni tan sols adonar-nos-en.
Comparteixo moltes de les opinions que es diuen però crec que no estan justificades, d’un intercanvi d’opinions n’hem fet una mena de “situació kafkiana” sense massa fonament. Penso que ningú està en contra de ningú, podem pensar o veure les coses des d’un prisma diferent però això no es res mes, un prisma diferent i mai una situació que ens hagi d’enfrontar i molt menys decidir-nos a “baixar a la propera”. Naturalment que les coses es fan entre tots i que els nivells d’implicació de les persones són molt variables però si s’ha d’entendre que no tothom pot aportar el mateix crec que també s’ha d’entendre que, puntualment, algú es pugui sentir “abandonat” tirant del carro i amb la sensació que podria tenir més ajuda de la que té.
Hi havia un acudit d’un nen que no parlava fins que un dia va dir que la sopa cremava i llavors va comentar que fins a aquell moment tot estava correcte... si volem un món millor hem de treballar per fer-lo i tenim dret a queixar-nos si alguna cosa ens sembla que podia ser millor, i això és legítim i tots ho podem fer i cal tenir la mateixa tolerància amb el que es queixa que amb el que no parla... possiblement parlant es desfan els malentesos.
Un malentès com el que explica Albert Camús va ser el detonant d’una situació increïble viscuda fa una setmana, però no va ser res més que això i no té cap importància, de manera que ningú necessita suports doncs tots som a la mateixa barca – que no patera ni kaiuco – Tots estem encantats de treballar amb els nostres companys, tots estem disposats a aprendre els uns dels altres i tots volem compartir experiències teatrals amb la gent del nostre equip... i tots necessitem ajut, i suport i comprensió i sentir-nos estimats per la gent que ens importa... el que fa la gent que no ens importa ni tan sols ens interessa.
Celebro la felicitació d’en David a tots els que han fet possible el mateix paisatge, felicitació que li pertoca en bona part doncs va ser de les primeres persones que van creure en aquest projecte – segons tinc entès, doncs jo no hi era – i celebro que segueixi amb nosaltres malgrat el poc temps del que disposa i celebro que una companya hagi fet trenta anys enmig d’un seguit de situacions agradables i celebro que algú pensés que....
bé, crec que això no val la pena de dir-ho i no ho dic.
Voldria demanar-vos un favor, escriviu al blog encara que no hagi passat res de particular, penseu en els qui l’obrim per desconnectar una estona i que ens agrada conèixer els pensaments dels nostres,i que ens agrada pensar que, algú ha escrit pensant en que algú esperava llegir.
Que la sort ens acompanyi i que l’Hostalera segueixi preparant bons plats que la Tajarinda s’ocuparà de posar a taula, i la Madrona de desmuntar-ho tot, mentre el Marqués i el Compte decideixen si volen o no, casar-se amb la Patanda.
 
hola no puc enviar res...
 
aixo millora, pero no se com ho he fet...
 
Ja ho tinc! a mes de clicar anonim he de clicar publica el.... que llesteta que soc, be ja no puc opinar de res perque entra en client...un altre dia, tots sabeu que soc....LA LEO
 
Feia dies que no escribia, i m'alegro que almenys el blog hagi servit ni que sigui un cop per parlar, discutir i sobretot aclarir una situació desagradable. Només que hagi sigut per primer cop, per agermanar una mica més al grup, ja te sentit, així que obviament agraeixo de debó al Marc, al David, a la Leo i la resta a que hagi usat aquesta petita pantalla per expressar sentiments, pensaments i recolçaments.

Jo també hi vull ficar cullerada, encara que ja està tot dit. No crec que hi hagi ningu que tingui raó ni al contrari, ni al contrari del contrari. Sí que també m'inclino a la 'sensacio' que ja s'expressa més amunt d'haver dos grupets. El de la junta i la resta i que no necesariament opinen de la mateixa manera. Tendim a restar tots en silenci i de vegades quan algu s'alça amb una consideració crítica que demostra la diversitat d'opinió d'aquests dos grupets, de que no se l'acaba d'escoltar. Per la qual cosa al final la manera més senzilla és la de seguir en silenci ... per si de cas.

Aquesta raó, penso humilment, que també coincideix amb la raó per la que molts partiquins no diuen res al blog.

Finalment, vull demanar disculpes per la meva absencia setmanal, hi ha una raó que ja coneixeu, que han fet que no hagi vingut: Bèlgica. També se allò que tant s'ha comentat de la responsabilitat d'assitir a TOTS els asajos, però en el meu cas m'ha resultat impossible.

Jaume
 
Senzillament: Voldria que el tema s'acabés d'un cop doncs crec que no hi ha tema. També vull agraïr totes les mostres de suport que hem rebut els que sense cap interès afegit, dediquem hores extres a intentar fer coses per al grup que som tots. Algú ens vol substituir? gràcies.
 
Si algu vol un DVD de "La princesa embruixada" que ho digui a l'Eva, la Lola o en Carles el més aviat possible.
Gràcies
 
avui se m'han trencat les ulleres. Algu sap d'algun lloc barato o que facin descompte?

Jaume
 
Optica universitaria al recinte de l'Hospital de Sat Pau Entrada per P. Claret entre Independència i Sant Quintí al costat d'una parada d'autobus)
 
Moltes gràcies. Me'n havien parlat. I tu només has confirmat les sospites.

Mercès.
 
Ei, que fort!!!!

Carles i Manel ho sento. Ahir a la nit estava sopant tranquil·lament a casa i de cop...ostia que haviem quedat per netejar. Ho sento molt, no hi vaig pensar. De fet uns amics que fan una lectura aquest dijous a la farinera m'han demanat si podia fer de narrador i jo els hi dic que si. Que dimarts em va perfecte per assajar.. que fort!!! me oblidat totalment del tema de la neteja.
perdoneu-me no ho he fet expressament. Vam netejar al final o no? bé ja m'ho explicareu avui.

Ho sento de veritat.

també aprofito aquest correu per dir-vos a tots que aquest dijous a les 22h a la farinera la Cia.Blanc i Negre fan una lectura dramatitzada de l'obra FOSC. Una obra pròpia, creada a partir dels pròpis actors. Tot un treball de creació.
Jo hi faré de narradora.
Esteu tots convidats i més a més és gratuït.

Petonets i fins aquesta nit.


Mimi
 
Tranquil·la, no tenia cap dubte de que ho vas oblidar però tampoc es tractava de trucar-te. En Manel i jo vam fer el que vam poder i confio que en Jesús estarà content... no vam veure la llista de les feines que havíem de fer ni el sobret amb els diners, habitual en aquests casos.
 
Memòries d’un teatraire a mig gas.
S’acosta l’estiu i l’angoixa per les vacances va en augment... angoixa per les vacances? Els millors especialistes discuteixen sobre la malaltia que ha d’afectar algú que té angoixa per l’arribada de les vacances. Es coneix l’angoixa de la tornada, la síndrome post vacacional, però l’angoixa per l’arribada del temps d’oci per antonomàsia.... que li deu passar pel cap? Quin problema físic pot desencadenar aquesta patologia? Quina alteració neurològica i en quina localització del sistema nerviós central pot ocasionar un quadre clínic com aquest?
Es un malalt de teatre que pateix pels mesos sense trepitjar fusta, pels temps sense crear personatge, treballar sentiments, recordar text i imaginar la platea plena de gom a gom amb la pell de gallina i la mirada encarcarada per l’emoció. Un malalt que pateix per deixar la seva autèntica droga, el teatre que intenta absorbir per tots els porus de la pell i que durant l’estiu serà impossible d’aconseguir....
Potser per això, ja comença a tractar-se la síndrome d’abstinència dividint per la meitat les hores dedicades a la seva feina, només els dilluns i durant dues hores, deixant a part el temps de memorització de text i d’imaginar-se el personatge, però això no conte per a ell, necessita el treball amb els altres actors i actrius, entrar a la sala, pujar a l’escenari, imaginar, somniar, dir, expressar....
Potser podria.... no, no, crec que no seria lògic.... o potser sí.... està fet un mar de dubtes....i decideix escriure per veure si així aclareix les idees però no se’n surt i ho deixa estar, i torna a angoixar-se i agafa el seu paper, la tercera versió del paper que li van donar fa quatre dies i l’estudia per poder treballar-lo millor el proper dilluns quan miri d’aprofitar els darrers moments de felicitat participant activament en el procés de creació del proper espectacle, i esperarà pacientment una setmana per tornar a viure l’experiència... i dimecres.... tornarà a ser un dimecres diferent, un dimecres orfe d’activitat, un dimecres laboral sense l’interès d’arribar a les deu no massa esgotat i poder donar-li gust al cos durant dues hores intenses.
Existirà algun tractament de desintoxicació per al seu mal? Mira fixament per la finestra i confia cegament en, en, .....en que NO! Que NO existeixi! Que no el vol! I els qui l’envolten el miren compungits i espantats, mai no l’havien vist així.....i comencen a pensar que ... que no se li passarà.
 
Feia molts dies que no entrava al blog.Quina sorollada.La Mireria a fet les millors interprestacions en el nostre grup. Si la qualitat servis per alguna cosa, la Mireia no estaria amb nosaltres i la voriem en algún espai més semblan a un verdader teatre. Per això i per la seva empenta vaig proposar que dirigis. Ho va fer acompanyada. En el seu moment va rebre els comentaris de la seva feina i ara si torna a possar. Perfecta. Ens cal la Mireia com a directora, com a actriu i com a companya. Però no podem demanar als que es comprometen més , que es cremin més aviat.
Els projectes s'han de anar fent
com el "fricando" i de projectes ni han.
Carles, ahir vaig estar a la presentació del Rei Lear de la Biblioteca de Catalunya, el director de l'obra va dir entre altres cosses rares, que era molt difil llegir teatre.(Comencem malament)
Faig una proposta al Grup, la Mireia va fer un CANON de les obres que calia llegir imprescindiblement, amb el que tots i varem estar d'acord. Perquè no matas el teu mono estiuen amb la lectura i fem una biblioteca circulant,organitzada, per passar l'estiu treballan/llegin el que ens agrada.
FERRAN
 
Ei com pot ser que en Ferran hagi descobert que el malalt era jo? Hauré donat massa pistes? La teràpia de llegir obres i la d’anar a veure-les, ja fa temps que l’he posat en marxa però encara resulta pitjor: totes les obres que llegeixo (bé, totes no) tinc ganes de fer-les i llavors resulta que no es el moment o que no estem preparats o que no hi puc participar i la sorregada encara és major. El problema d’anar a veure teatre el tinc quan em pregunto. Per què ell pot estar damunt l’escenari i jo no.
Malgrat tot seguiré llegint teatre però.... i si torno a llegir “Mort d’un viatjant” o “El Rei Lear”? llavors com seguirà el tractament?
 
Necessito canviar la meva assegurança de la llar, he parlat amb companys i comparant és excessivament cara, telefonaré al meu agent, si, aquell que em recorda al Carles.
No se sap be ve el perquè, però hi han persones que et recorden algú. Sempre he pensat que el ser humà el podríem classificar de diferents maneres, per tipus, per alçades, pels ulls, pel color de la pell, per la forma del cap, per la veu. Aquest agent sempre m’ha recordat el Carles per la veu, i caram quan el vaig veure per primer cop fins i tot hauria dit que si assemblaven, és clar que, si els posem junts...en rés.. però no sé, tenen alguna cos en comú.
Avui a de venir a casa, li he de dir, soc d’una manera que quant tinc coses al pap les haig de dir, quina ximpleria, de segur que hem dirà, “és curiós sempre tenim un doble” .
Fem els tractes, es bona persona i encara més bon agent, ens ha fet un preu raonable.
Sap, tinc un amic que té la mateixa veu que vostè, és podria dedicar al teatre perquè ell a més a més de bon metge s’hi dedica en pla amateur, però penso que no trigarà gaire a llençar-se al professional, segur que quan es jubili ho farà- ja està, ja ho he abocat -. Igual sou família? - pregunto- es diu Lucas, Carles Lucas, no, hem contesta, no tinc cap familiar que es digui Lucas. El que si tenia era un bon amic a l’escola que se’n deia, ah si i a quina escola anava?, a Sant Pere Claver del Clot, em respon, doncs em sembla que ell també hi anava li contesto, be aquest xicot ara deu ratllar els 50 diu, llavors estava molt involucrat en l’esplai, no se, no se, però hem sembla que estem parlant de la mateixa persona. Ara esta fent teatre a La Farinera, li comento, renoi!! La Farinera el meu germà Xavier se’n va fer uns fart de reivindicarla pel barri, jo es que ja estic molt desvinculat, però quina època més bona.
Que maca es Barcelona, es tan sols un petit barri.
Es diu Vicenç Bazán

Miquel
 
Deu ser el Bazan que fumava Bisonte i ballava el tango fantàsticament, amb la seva dona.. la senyora Bazan que ara no recordo el seu nom?
Eren els representants de l’associació de pares i participàven activament al Server de Colònies de Vacances, un lloc on vaig adquirir moltes característiques de la persona que soc ara i on vaig conèixer una de les dues dones de la meva vida, l’altra vivia a casa meva des que vaig néixer.
Eren molt bona gent els Bazan, ara recordo un dia que pujàvem a peu des de Balenyà cap a Puig de Fàbrega (la casa de colònies) i els dos o tres que tenien cotxe feien viatges per portar-nos, a mi em va recollir el senyor Bazan, doncs aquella parella sempre van ser els senyors Bazan i si no vaig errat els van substituir uns altres pares també molt bona gent, els senyors Prat que tenien Quatre fills i un d’ells es deia... es diu Marc.
El món és petit i quan més petit més agradable.
Ara entenc que en Miquel digui que m’assemblo al Bazan.... tots dos som uns grans ballarins de tango. Benvingut Miquel, et trobava a faltar.
 
Ahir a la tarda, festa de comiat de curs del Jove Partiquí una aventura de la branca partiquina del Masnou que mereix una felicitació en tota regla.
La joventut teatraire va demostrar interès i ganes d’agradar a un públic que tot i entregat abans de començar va fer petita una sala del primer pis de la Farinera. Recital de poemes escrits per a ñ amainada per autors que tenen molt clar el que son els nens i com encaminar-los per la ronda de les lletres.
Presencia minsa de partiquins grans possiblement afectats pel “jo no sabia res” habitual en el manual d’excuses “barates”. A més de la parella de ball que tira del carro, la seva incombustible col•laboradora, la diva del grup, i les tres persones amb més tradició del nostre equip. Repartiment de dvds del darrer espectacle a càrrec del duet cinematogràfic habitual i berenar de comiat mentre es comentaven els propers projectes del grup. Una autèntica demostració del que vol dir grup i de que l’interès pels projectes pot moure muntanyes, Una estona francament agradable i després cap a casa a veure el final del partit . Per als que només pensen en blaugrana, recordar que hi havia un Holanda-França, per cert de gran qualitat una qualitat similar a la que vam viure a una sala de la Farinera del Clot.
Un cop més em trec el barret davant la directora riallera i els seus col•laboradors, no em sorprèn que vagi acumulant premis, i si el meu aplaudiment li serveix d’estímul, pot posar-lo a la seva vitrina de trofeus, acostumo a emitir-los en comptagotes.
 
Una servidora també ha tingut el plaer de presentar el seu primer muntatge com a directora a nivell infantil. L'experiència durant l'any ha estat genial però encara més l'estrena aquest divendres farcida de nervis, riures, més riures i més nervis. He dirigit un grup de setze nens de dotze anys; l'espectacle: criatures (de t de teatre) amb músiques a l'estil de les collites que fa el David (que, per cert, la feina del qual la trobo formidable), llums boniques però no tan professional com a la farinera, dansa, colors...
Molt màgic, la veritat. Els pares súper il.lusionats,els nens radiants i jo..plena.
 
Be, Aixa m’agrada, que vagi augmentant la nòmina de directors de teatre, la pedrera d’en Ferran es inesgotable i darrera la directora riallera i el fabricant de somnis poètics, el Partiquí escampa la seva llavor en els camps llaurats i a punt per rebre paraules encadenades.
Felicitats per dur el teatre a l’escola, al bressol de l’educació, al principi d’un camí molt llarg i ple d’esvorancs que els nens i nenes hauran d’omplir a base de vivències positives. Dur el teatre a l’escola no te preu i possiblement per això no t’ho paguen a part. Moltes felicitats, al menys un petit tant per cent de la felicitat que ja has experimentat posant el teu espectacle al servei dels pares i els alumnes. No defalleixis, el teatre et necessita.
 
Al final no vaig connectar amb aquell text del benet i jornet que em vas passar perquè tenia molts detalls casposos i anacrònics. A més, en una primera lectura, els nens ja assenyalaven que es feia massa diferència entre els blancs i els negres,els indis i els moros (cito tal cual el text) i vaig preferir canviar el guió i trobar un text amb el que jo també em sentís còmode. Tenia el llibre de Criatures, i després de llegir-me'l em va passar com suposo que li passa al Ferran, a la Lola, a la Mireia i a tots els que dirigiu; que ja ho veia plasmat a l'escenari.
He disfrutat moltíssim durant tot el procés i a l'estrena. I, efectivament, no m'ho han pagat a part, ni tampoc les hores extres que hi he destinat, però moltes vegades preferia fer teatre amb els nens i deixar-me anar que anar a una de les insípides i avorrides reunions d'etapa en les que es parla de coses burocràtiques que a mi no em van.
Gràcies pel missatge
montse
 
Dimarts a la tarda, he dormit poc, unes cinc hores, i estic una mica cansat, he anat al mercat a veure si la vaga dels transportistes ens permet disposar de vianda fresca i després m’he assegut al sofà a llegir una mica i he vist a la televisió, un capítol d’una sèrie que m’interessa i que tinc en dvd.
Aquest matí no ha estat dels pitjors, potser no hem salvat gaires vides però algun cop de ma hem donat a la gent, tot i que he trobat a faltar la visita d’un pacient que marxa a Ecuador a viure i havia de venir a acomiadarr-se, potser ens hem estalviat alguna emoció doncs marxen per necessitat i no pas per interès, aquí no els ha anat prou bé i tornen a casa.
Cap al migdia, una sorpresa, un bon amic, delegat de la indústria farmacèutica entra amb una mitja rialla demanant-me un autògraf... que dius Lluís? – es diu Lluís com el meu Lluís del mateix paisatge, la parella que no els va agradar al jurat de Vallirana... però, bé això és un altre tema, deia que em demana un autògraf i llavors m’adono que parla del Viatge, va ser a la Farinera però no va poder quedar-se fins que vaig sortir a parlar amb el públic amic i per això no sabia que havia tornat a gaudir del nostre teatre, i m’ha il•lusionat i m’ha alegrat el dia com possiblement ni ell mateix s’ha adonat. Es veritat allò que es diu sovint de que el contacte amb el públic és el més gratificant de la nostra feina – ho heu notat? he dit feina – es una part molt agradable d’aquesta passió i conjuntament amb l’assaig d’ahir, composa un marc fantàstic per enfilar la resta de la setmana. Ahir vaig passar-ho bé de veritat i vaig tenir un parell d’atacs de riure com no acostumo a tenir, aquella escena de tota la gent i jo fent-me el valent davant la Lola o l’Anna en aquest cas... vaig començar a veure el camí d’aquest muntatge tot i que encara tinc molts dubtes sobre el personatge d’en Tarregada però com diu en Ferran, “ja anirà sortint”.
Cada cop ho tinc més clar, no puc viure sense el teatre i lamento i molt la quantitat d’anys que he deixat passar sense fer-ne i tot i que mai no ha de ser tard sento que alguna cosa s’ha escapat i potser ja no hi seré a temps d’agafar-la, però ara es tracta de treballar, de pensar, de plantejar, de viure el muntatge de la forma més intensa possible, i anar esperant els resultats que com deia algú... potser Picasso? La inspiració t’ha d’agafar treballant i l’èxit també.
Vaig anar al Tantarantana a veure “El lleig”, es un bon muntatge, possiblement no es una obra mestra però si teniu ocasió aneu-hi, i espero en candeletes tornar al Romea a veure en Pou, el dia 27. De moment segueixo passejant pel Raval a imbuir-me de baixos fons i poder intentar alló que en Juli Vallmitjana vol, que els qui volen estrenar el “Campi qui pugui” han d’haver conegut els barris on es desenvolupa.
Josep Maria: Va acabar bé, la nit?
 
Hola Carles i a tot€s.
La nit va acabar bé. Dormint com una soca. La putada me l'ha jugada el despertador que a les set a començat a cridar com un autèntic animal.
Perquè negar-ho? Sí senyor!. Ahir a la nit el Carles i jo vam acabar fent cantonada, per allò del paper que he de fer d'home de la vida al Campi. i el cert és que ens va sortir prou bé, crec que vam triunfar. L'únic client va ser un gruiste, poca cosa, eing?. Molt més jove, més prim i baixet, però amb més traça i experiència que nosaltres que feia temps que no ho praticavem, encara que tot s'ha de dir, l'home no va acabar la feina, va marxar al punt culminant, la vritat és que tampoc la volia començar, però al final s'hi va repensar i ens va solucionar el problema amb més traça que força. M'explico. Ahir vaig pujar el Carles fins casa seva. Quan ja arribavem la roda de la dreta del darrere va punxar. Amb l'ajut incondicional del Carles vam intentar desfer els cargols del cotxe, però estaven com soldats a la llanta, pel que al final vaig avisar a l'assistència. Després d'uns minuts de xarrera la grúa feia la seva aparició. D'entrada no volia col·laborar però finalment va posar les seves eines, i després de fer bastant de força va poder treure la roda. Va marxar un cop ja haviem col·locat la nova roda i posat el primer cargol.
Minuts més tard arribava al garatge brut, negre i tinyós, tant que el guarda nocturn, va dir "Creia que ja no hi havia carboners" com si res vaig dir-li "Tranquil, vinc de l'assaig del ball dels escura xememenies de la Mary Poppins, que ara es farà al teatre". Cosa que no fa mai va sortir fins el llindar del garatge i em va seguir amb la mirada fins que vaig començar a pujar Sardenya amunt. En aquest moment vaig respirar fons i vaig deixar anar una rialla imperceptible. Espero que no em demani entrades.
Per cert Carles, gràcies per aguantar fins el final.
 
Fa dies que no escric al blog i quasi em sento culpable de no fer-ho i deixar que sigui el Carles el que dugui la càrrega d'anar renovant dia a dia els missatges.

Ara probablement vindrà una d'aquelles èpoques dures doncs la gent comença a marxar de vacances i el teatre resta en 'stand by' fins a la tornada. Bé, potser no per a tots vist el gran MALALT de teatre que tenim al Partiquí.

Jo en dues setmanes, tornaré a fer de monitor de colònies "pijes" d'aquestes que tant sorprenen al Carles on enlloc de escursions al camp es fan sortides de Pitch&Putt, enlloc de banys al riu es fa Rafting i enlloc de fer volar estels es puja a un globus aerostàtic per veure l'entorn de la casa de colònies de torn.

I aquí entra de nou (per a mi) el teatre doncs m'han demanat de fer un taller de teatre (Ja ho diu el refrany que en "el pais de los ciegos, el tuerto es el rey") així que hauré de treure'm alguns jocs d'aquells que vam fer a la trovada de Setembre, i alguns que en Carles em va xivar per fer que la quitxalla (i sempre en Anglés) començi a entendre el que comporta ficar-se a la pell d'algu que no ets tu.

Vull també despedir-me de tothom fins al Setembre doncs marxo el dia 30 i per tant no podrè assistir a l'assaig del darrer "Campi qui pugui" de la temporada, suposo que virtualment em veure-ho pel blog però pel que fa a veure'm en persona serà quelcom més complicat.

Carles, suposo que m'avisaràs quan tinguis els videos del VIATGE i ja quedarem si toca a alguna banda, també te'l pagaré aleshores ja que no l'he pagat. Una altra cosa, si algun dels teus fans va fer fotos a EL VIATGE (com la que em vas enviar) i pots compartir-le fes-me-les arribar.

Molt bon estiu a tots! ara em toca a mi allò de dir: "Campi qui pugui"

Jaume.
 
Hola companys:

Només una coseta dilluns que ve dia 23 de juny la Farinera tanca a les 20h.
 
Jaume: En efecte hi ha unes fotos del viatge i unes que vaig treure del video de la princesa, el CD el té en Jesús o sigui que li pots demanar per penjar-les i tal. Jo el duia el dilluns i com que tu no hi eres, el jesus va preferir de quedarse'l de moment.
Bones colònies, jo marxo el 22 de juliol fins el 31 amb els nens i nenes que volen saber coses sobre l'asma.
 
Per anar fent boca de cara a la propera temporada teatral a la ciutat de Barcelona...

Al teatre Romea Emma Vilarassau estrenarà LA INFANTICIDA, de Victor Català sota la direcció de Josep Maria Mestres.
En el mateix teatre una gran obra del teatre català pujarà a l'escenari, TERRA BAIXA sota la direcció de Hasko Weber. Un director de fora donarà una mirada externa i renovada a una JOIA del teatre català.

Al TNC, ALOMA (musical de Dagoll Dagom a partir de la novel.la de Mercè Rodoreda amb Carme Santa, Julia Moller i Carlos Gramaje),...

Xavier
 
Us recomano city/simcity al club capitol.

Marc
 
Avis o recordatori al grup de programació:
El proper dimecres 25 a les 21h. tenim la reunió de programació. Suposo que ho recordeu que entre tanta "coca" potser heu perdut la memòria.
Bona revetlla i al tanto amb els "petardos" que vaja vicing teniu (entre petas i coca.... no anem bé)
Per una Catalunya independent, próspera i teatrera.
 
Ara fa un any sentia el mateix que estic sentint, o potser hauria de dir que no estic sentint; després d’una nit de guerra on els bombardejos i els tirs han envoltat casa nostra sembla que finalment s’ha signat l’armistici i la ciutat es presenta silenciosa com la voldrien vendre els nous constructors de cases tranquil•les lluny del brogit del centre neuràlgic de la capital.
La majoria jeuen al llit convertit en camarot de vaixell purgant els excessos alcohòlics assenyalats com a imprescindibles per mantenir el nivell de festa i celebració. Les farmàcies han esgotat les seves existències d’analgèsics com els pastissers han fet amb les seves coques, tot i que les unitats d’opiacis i altres fàrmacs mitigants del dolor no han estat objecte de previsió als noticiaris del dia, allò de que a Catalunya – la resta de l’estat no m’interessa – es vendran tantes unitats de coques o potser tants kilos que segons sembla es decideix una o altra comptabilitat segons el tipus de venda a realitzar. Unitats de coca o mona, kilos de panellets, talles d’abrics o unitats de paraigües, notícies imprescindibles per suavitzar noticiaris plens de morts i desgraciats diversos, a base de vendes de productes imprescindibles per a la diada.
Després de la tempesta diuen que ve la calma i després de viure la nit de marxa ve la situació pre-comatosa del que ha xalat nedant en alcohol l’alegria que no era possible en sec. Serà pecat passar la revetlla de Sant Joan veient a la tele de casa (pantalla gran, això sí) Memorias de Africa, anys i anys desprès de la seva estrena? – confesso que no l’havia vist i fa poc que vaig veure E.T.)
Obro el diari per les pàgines de cultura i veig la fotografia d’en Josep maria Pou esdevingut Orson Welles, i l’oferta per anar al Romea per 9 € el proper cap de setmana, una oferta que va començar fa dues setmanes i encara està vigent,o sigui que encara no hem aconseguit omplir la platea del Temple del Raval i em pregunto quantes mitges hores hauríem necessitat per vendre tot l’aforament del palau Sant Jordi per a un concert de tipus estranys que passegen les carns suades i tatuades per l’escenari enmig d’un soroll eixordador, mentre un públic embogit salta sobre els seus dos peus i intenta copsar alguna ganyota dels seus ídols a través d’una enorme pantalla, això sí, molt més gran que la tele de casa o la pantalla de l’ordinador on acostumem a veure cine “baixat” d’Internet i que “baixat” imagino que es refereix a la baixada de categoria que experimenta l’espectacle cinematogràfic pirata enfront del real.
He de continuar? Potser m’hauria d’aturar una mica... crec que aquest silenci m’està marejant i començo a voler canviar el món, ho lamento i demano disculpes...tot i que... potser ningú m’ha llegit doncs tots dormen a l’altra banda de la xarxa...uuuffff, menys mal..
 
Cada cop m'agraden menys les festes assenyalades (com la de Sant Joan) a la gran ciutat on tot sembla super artificial i es perd la màgia de la sencillessa. Es per això que enguany, amb els meus amics vam optar per fujir-hi.

Vam prendre un tren (quasi buit, tot s'ha de dir) cap a Ripoll i d'allà a Sant Joan de les abadesses, on vam reservar un petit alberg rural.

De nit ens vam barrejar entre el brugit del poble en un sopar popular a la plaça major, tot molt sencill, tot molt humil, fins i tot el cercavila on el protagonista era un drag fet uns pocs pals, una màscara mal posada i quatre robes de color vermell.

De nit ens vam volcar a sentir un grup de joves anomenat VIRUS que van aconseguir arribar molt lluny amb el carisma que els caracteritzava, i cantant cançons d'aquestes de discoteca que tots sabem. Realment vaig gaudir d'un concert de musica 'enganxosa' que entre pops i rocks va fer que joves i grans (be... grans no gaires, doncs no coneixien les cançons) no paressim de botar enmig la plaça.

Després, a les 04:30 com si fossin les 11:00 vam anar en silenci enmig d'un cel estrellat cap al turó on hi havia l'alberg (que va ser fa anys una antiga estació de tren ... "La ruta del ferro") i amb l'esclat d'algun que altre petard va acabar una revetlla sencilla, bonica, animada i ... SOBRETOT SOBRETOT... Molt autèntica.

Jaume
 
Atenció: El dimecres dia 2 tenim el comiat del curs amb les darreres informacions de la junta del mateix dia. Dilluns Campi qui pugui i dimecres Comiat del grup i entrega dels DVDs del Viatge
 
Carles!

Quan tinguis els DVDs m'avises i si vols quedem a alguna banda que et vagi be i me'l dones i te'l pago.

Amb bici tot es a prop.

M'en vaig de BCN el dilluns 30 a la tarda, després de la feina.
 
JA SOC AQUI! Quin tip de veure vaques i ovelles, ahir vaig arribar a les 12,h. aixi que va ser imposible presentar-me a l'Hostal. Carles tard, pero segueixo els teus escrits..
Josep M. vaja aventura! desitjo que estreu tots be, ens veurem el dilluns. Leonor
 
Jaume, dubto que tingui els DVDs abans del 30 o sigui que ho haurem de deixar per quan tornis si es que encara no he marxat jo que ho faig el 22 de juliol... Podràs viure sense admirar-te en pantalla gran?
Benvinguda Leo, cada cop fas els escrits una mica més llargs i ho celebro.
La programació dels propers espectacles va "viento en popa" i "a toda vela"
Podreu esperar a dimecres a saber-ho?
Per als futbolers avui hi ha un Espanya.Rusia que promet,
Per als teatraires ha començat el Grec amb un espectacle polèmic segons informen els diaris... Joaquim? els dels diaris? on ho he sentit això?
 
Jo el 16 de Juliol ja treballo normal. I no venent diaris ni boxejant, precisament. Ja quedarem aleshores abans que marxis tu el 22.

PD: No em vull admirar (a mi més aviat em fa vergonya veure'm) però la family si que vol.

PD2: Josep Maria, te'n recordes d'allò de la caça de tresors? doncs es veu que la cosa va forta. Per a tu i la gent que vulgui veure el nou esport a la natura i la montanya que no es perdi el reportatge GEOCACHING de "Temps D'aventura"

Penjo el video.

-GEOCACHING A LA MUNTANYA-

Jaumet
 
Per si algu ho dubtava, jo soc un FAN INCONDICIONAL d'aquest nou esport, el Geocaching.

Tot i que encara em falta el GPS, però sense ell també es pot fer més o menys bé.

Jaume.
 
us passo un anunci d'un col.lega.
Si us interessa dieu-me algo

- - - - -
Vendo una entrada para Lenny Kravitz en Badalona (PAVELLÓ OLÍMPIC) el martes 8 de Julio.

Asiento numerado en la grada, muy bien situado; precio 54,5 €

Gracias

Publica un comentari a l'entrada