dimecres, 7 de maig de 2008

Blog de EL PARTIQUÍ - Maig 2008 -

Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después....Después de terminar la carrera, después de conseguir trabajo, después de casarnos, después de tener un hijo, y entonces después de tener otro. Luego nos sentimos frustrados porque nuestros hijos no son lo suficientemente grandes, y pensamos que seremos más felices cuando crezcan y dejen de ser niños, después nos desesperamos porque son adolescentes, difíciles de tratar. Pensamos: seremos más felices cuando salgan de esa etapa.Luego decidimos que nuestra vida será completa cuando a nuestro esposo o esposa le vaya mejor, cuando tengamos un mejor coche, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando consigamos el ascenso, cuando nos retiremos. La verdad es que . NO HAY MEJOR MOMENTO PARA SER FELIZ QUE AHORA MISMO. Si no es ahora, ¿cuándo? La vida siempre estará llena de luegos, de retos.Es mejor admitirlo y decidir ser felices ahora de todas formasNo hay un luego, ni un camino para la felicidad, la felicidad es el camino es AHORA. ATESORA CADA MOMENTO QUE VIVES, y atesóralo más porque lo compartiste con alguien especial; tan especial que lo llevas en tu corazón y recuerda que EL TIEMPO NO ESPERA POR NADIE. Así que deja de esperar hasta que termines la Universidad, hasta que te enamores, hasta que encuentres trabajo, hasta que te cases, hasta que tengas hijos, hasta que se vayan de casa, hasta que te divorcies, hasta que pierdas esos diez kilos, hasta el viernes por la noche o hasta el domingopor la mañana; hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno, o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que justamente ÉSTE, PARA SER FELIZ ... LA FELICIDAD ES UN TRAYECTO, NO UN DESTINO. TRABAJA COMO SI NO NECESITARAS DINERO,... AMA COMO SI NUNCA TE HUBIERAN HERIDO, Y BAILA ... COMO SI NADIE TE ESTUVIERA VIENDO


Comentaris:
 
Totalment d'acord!!!!! Així que ara mateix començo a gaudir d'ara mateix i no ho deixo per quan acabi de treballar!!! jejeje Tindríem que gaudir de cada moment, estem a on estem, estem amb qui estem ...i viure amb tranquil·litat, relaxats, l'estrès (no només laboral) crec que es un dels motius que ho impedeix!!!!

M'ha agradat molt el text!!!!
Anna G.
 
Ostres, ostres.... a veure si encara el text em portarà mala sort!!! Em disposo a gaudir del moment i ara resulta que del futur no puc!!!!! No podré venir pq la moto em torna a fallar, pensava que era només la bugia i no!!!!!! be, intentaré no enfadar-me...
Fins dimecres pròxim!!!!

Anna G.
 
Fa temps que no dic gaire cosa al blog, però és el de sempre, el peix que es mossega la cua. Si la gent no escriu, et dona racança escriure, a més no hi ha res a comentar, ja que no hi ha comentaris nous, i apa... Tornem al de sempre.

Cada inici de mes hi ha un nou text, llunyans queden els dies en que sense quasi demanar-ho, en Miquel o en Carles em passaven un. Sé que si els hi demano ho faran, però no és plan. El Blog s'ha de nodrir de coses que surten espontànies. No pats d'exigències per petites que siguin.

Aquest dies de pont he estat a Avila, i m'ha fet pensar com som de diferents respecte a aquella gent. Gent que viu molt menys estressada de la vida i que gaudeixen cada segon de llibertat per sortir al carrer. Us en faria-ho creus! No hi ha moment que no et parin 4 o 5 persones que et coneixen per preguntar-te per tu i la teva familia, per convidar-te a sopar o per organitzar alguna activitat.
No hi ha presses. Tant és arribar on vagis mitja hora o una hora més tard del que preveies.

A Barcelona, algú et para... (quan algu et para) i ràpid mires el rellotge i dius... "Ostia! t'he de deixar que arribo tard, perdona, ens truquem, vale?" ... I és veritat que tens pressa. I és veritat que després no truques.

És obvi que a Barcelona això del "Laid-Back" ('sense presses') s'ha perdut. Vivim en el anonimat i en el "Yo, yo y luego yo". Hem perdut altruisme i hem guanyat en egoisme. Ja ho tenen això les grans ciutats, però...Collons ... Quina pena oi?

Jaumet
 
Es feia gran tot i que això no el preocupava gaire, sabia vire la vida, aprofitant els bons moments que li dispensava a causa d'un pacte no escrit que tampoc no recordava quan s'havia signat, però es plantejava coses, moltes coses i es preguntava si havia fet el més correcte o no, tot i que saber el que es correcte no ha de ser patrimoni de ningú o sigui que potser estava equivocat i allò que creia que estava bé, era una sortida poc edificant del camí que se suposava havia de seguir.
No tenia cap dubte de que els bons moments pesaven molt més a les balances que els dolents tot i que aquests últims li provocaven un malestar més gran. Era lògic tot això? I que volia dir lògic? Era el que estava escrit?
Entre pensament i pensament escrivia paraules encadenades, escriure li havia agradat sempre, com li agradava llegir i li agradava parlar amb la gent, i li agradava parlar en veu baixa i li agradava parlar fort i donar un caire festiu a les trobades... però quan escrivia sentia una pau interior, no podia tancar els ulls doncs no dominava prou el teclat però se sentia millor, i per això ho feia de tant en tant, sobretot els dies complicats, dies de molta feina o dies de camins pedregosos i en pujada i confiava que algú, en silenci, llegiria el que havia escrit i allò li faria reflexionar i potser replantejar-se coses i... llavors pensava que potser no tenia cap dret a creure que les seves paraules haguessin de fer pensar al que les llegia però.. hi havia tantes coses que no podia controlar i no li quedava altre remei que fer allò que la seva consciència li dictava, allò que ell creia que era bo, i pensar que podia fer alguna cosa per als altres tampoc havia de ser gaire dolent i tornava a teclejar sense mirar la pantalla i després llegia el que havia escrit i tornaven els dubtes de si el camí era o no era aquell... però si havia començat a escriure per relaxar-se una mica no podia complicar-se la vida amb tantes voltes i voltes i per això va agafar el que havia escrit, va clicar la tecla de copiar i ho va engegar cap a la xarxa mentre creuava els dits confiant que tot allò hauria servit per a alguna cosa.
Va acabar el text agraint el minut que li havia dedicat aquell rostre amagat darrera la pantalla d'un ordinador en una habitació qualsevol d'una casa qualsevol que pertanyia a una persona.... que no era qualsevol... era molt important.
Gràcies
 
Hola,

Lamento comunicar-vos, que, deixo el partiquí per problemes personals, que se m'han fet insoportables. Després del "viatge" jo baixaré del vaixell i seguireu sense mi, es una desició que la estic plantejant desde nadal encara que no li feia gairé importancia. La retirada será temporal, peró de llarga durada, malgrat així us seguiré a través de la pagina web.m'emport-ho un molt bon record de tots vosaltres, més d'uns peró menys d'altre, peró en definitiva de tots. Gracies a tots per fer-me sentir útil i participa en les vostres farandules. Arreveure.
 
soc una persona quansevol.. i sempre es agradeble llegir les vostres reflexions.. gracies
 
Vaja, obro el blog i trobo dos comentaris nous, d’una banda el comiat de l’Albert que un cop més utilitza les paraules escrites recordant-nos que en directe es home de poques paraules i penso en un minut els possibles motius que l’han conduit a aquest adéu. Hi ha molts motius a la vida, alguns són bons i t’obliguen a deixar altres coses que s’han fet incompatibles amb la novetat i altres cops els motius son dolents o menys bons i t’obliguen a deixar coses que no han acomplert les expectatives que t’havies dibuixat al teu horitzó. Espero que el teu comiat, Albert, tingui un bon motiu, que aquest temps que has pasta al Partiquí hagi estat agradable i que hagis aprés coses de teatre, d’aquest art que tant ens apassiona (i ara parlo per mi i generalitzo el tema). Que la sort et sigui propícia en el teu nou camí i que els vespres de teatre, els matins o les tardes de muntatge i les emocions dels espectacles t’acompanyin sempre.
D’altra banda una persona que s’anomena qualsevol – persona en el seu sentit més ampli i qualsevol, són termes antagònics i tractant-se d’ algú que s’interessa per un blog de teatre demostra un nivell de sensibilitat que el trasllada a la banda lluminosa de la societat- que ens agraeix els nostres comentaris. L’agraïment du bitllet d’anada i tornada i els que ens agrada llençar les nostres paraules a la xarxa t’ agraïm en forma desmesurada que dediquis uns minuts a interessar-te pels nostres pensament5s. Gràcies a tu, i si et ve de gust expressar opinions nosaltres mirarem de pagar-te amb la mateixa moneda.
Cada cop queden menys dies per recuperar els comentaris del mestre Miquel.... friso.

Per cert, ahir vaig anar a veure els veïns del TNC a la seva sala superlativa..... fluixot, fluixot... la Fura del Baus va tenir una gran idea que no va saber resoldre... llàstima!
Avui ho intentaré a la Sala Petita, on diuen que hi ha la bona confitura, ja us explicaré... ara no em veig en cor de “criticar” el Boris Godunov
 
A mi també m'agrada que hi hagi externs al Partiquí que ens llegeixen. I faré una crida que seria collonut sigui contestada:

Puc demanar que, de manera anònima o no, aquells que llegeixen el blog (i que no son del grup) diguin alguna cosa tant sencilla com:
"Jo també us llegeixo. Pere" ?

PD: Si no voleu dir el nom, poseu un Alies.

Apa!

Ja ho he dit.

Jaumet.
 
Bé, veig que tant en Xavier com l’amic Carles volen que deixi el meu comentari, es veritat, darrerament he estat una mica minso en escriure, això es clar no vol dir que no us llegeixi, cosa que per cert es costum entre els amics, agrada llegir, costa escriure, jo m’hi poso entre aquests últims.
Carles et veig darrerament que vas molt fort , deixant anar uns escrits amb tanta qualitat que s’hem fa fins i tot difícils de llegir, els tinc que repassar un i un altre cop per pogué copsar el que vols dir, imagino que deus estar preparant-te per el proper Sant Jordi, enhorabona.
Sento que l’Albert hagi deixat el grup, imagino que deu tenir les seves raons, encertades o no el cert es que un ha de fer el que el cor dicta, si no es possible que més tard es penedeixi.
Els coloms han volat, ha volat un somni, una experiència, un comprendre que el teatre es quelcom més que una representació amb més o menys fortuna, es una convivència, es ajudar-se un al altre, es fugir de les enveges (sempre i son), es passar dels que es creuen que son més que tu i adonar-se que no costa tant ser com ells, es aprendre dels savis i passar dels que s’ho creuen, es estimar als que es preocupen de que tinguis el vestuari a punt, dels que et tinguin al lloc l’utillatge, dels que t’il•luminen, dels que quan has de suplir al que no pot fer l’escena, et donen la ma i et feliciten, es en definitiva l’acolliment als que gairebé no et coneixen, i per sobre de tot es treball i responsabilitat.
En Xavi em demana que faci una petita crònica de Madrid. Vam arreplegar tres esdeveniments, el 2 de Mayo (200 anys), la mort d’en Calvo Sotelo i la lliga del Real Madrid. Com podeu veure amb tot això era una mica difícil que els madrilenys s’acostessin a escoltar la Rodoreda, tot i amb això vam tenir bastant públic, molts aplaudiments amb la gent dreta, encara que el dia de l’estrena hi havien molts actors catalans que treballen a Madrid, la gent estava entusiasmada, a la festa que es va fer després de l’estrena, dues senyores madrilenyes em van felicitar dient que ho havien entès gairebé tot ja que la dicció era perfecta i que quan els hi fallava una paraula consultaven els sobretitols , que havien plorat i que havien rigut, que més es pot demanar?.
Els altres dies també va ser un èxit encara que mai es va omplir el teatre, era una passada veure per tot arreu els enormes cartells de La Plaça i amb tota modèstia el meu nom posat en el repartiment. Em va fer molta il•lusió Carles que m’enviessis un missatge d’encoratjament, gràcies a tots als que m'he donat les vostres energies.
En fi han estat gairebé 8 mesos de la Colometa, llarga temporada al Nacional amb més de 45.000 espectadors que va fer un index d’ocupació del 92% i una gira a 18 ciutats i pobles de Catalunya amb 36 representacions i gairebé 19.000espectadors.
Ja soc maduret i se tancar etapes, i aquesta ja es acabada.
Gràcies partiquins
 
Ei,ei,ei!!! vull aclarir una cosa, encara i sóc al partiquí, no m'enterreu encara jajajajaja. Estic de viatge pels terrats amb ttots vosaltres, després, segurament a l'endemá quan es façi la tipica reunió, desafortunadament us diré adeu a tots, quan dic tots es a tots que no llegeixin el bloc també.Ara que estic pensant si voleu, puc fer de tecnic de so, jo anava a estudiar aixó peró al final vaig estudiar administració...ei, si voleu.Per cert el dilluns a quina hora s'ha d'estar allá per enssobrar o assatjar?
 
Senzillament: Dilluns es festa a Barcelona, i l'ensobrament es dimarts a les 21 hores.
Assaig del Viatge el dimecres i de cap a la setmana de l'estrena.
Gràcies Miquel pel teu escrit i un cop més moltes i moltes felicitats pel que has viscut... és una petita part del que et mereixes.
Tornaràs amb els amateurs? No se si podriem superar que ens torneixis a deixar... et necessitem a prop (i torno a parlar per mi i generalitzo el tema, cosa que darrerament faig molt...semblo el Pujol que es creia Catalunya o el Nuñes que es creia el Barsa)
Vaig a fer una mica d'aperitiu mentre la meva xicota mira la Formula 1.
Per cert acabo d'agafar entrades per anar a l'Auditori a sentir la Cantata de Santa Maria de Iquique per Quilapayun. Els que sou de la meva edat tindreu una esgarrifança com jo mateix l'he tingut... Es el dia 1 de juny, diumenge, a les 20 h.)
 
Hola;

Jo tenia entès que l'ensobrada d'avui era al passatge catalunya però avui al matí per la meva sorpresa s'ha presentat el Jesus a la fari a demanar una sala per ensobrar...bé el cas es que ell diu que ja vam quedar així.Potser jo estic mal entesa però a mi em sona que no.El cas és que avui a les 21h tots hem d'ensobrar a la farinera.
Només espero que sigui jo l'unica persona equivocada i que tothom tingui clar que és a la farinera.

Així doncs fins ara.(espero)
 
Em sap greu no haver pogut venir a ensobrar ahir. Vaig sortir a les 21 d'un curs de l'escola de Contenció Mecànica que ahir feia en un gimnàs de la Bonanova. Hauria arribat molt tard i de ben segur que ja estaria tot ensobrat. Ens veiem aquesta nit.

Ah, i si voleu riure una bona estona, no us perdeu DESPEDIDA Y CIERRE, l'últim espectacle que, segons sembla, protagonitza MONCHO BORRAJO a l'Apolo.

Xavier
 
Doncs jo no tinc excusa.

Simplement se'm va oblidar d'anotar a l'Agenda i al no ser un dia de PARTIQUI oficial se'm va passar.

Mea Culpa i Disculpes

Jaume
 
Podeu anar apuntant a l'agenda per la propera setmana:
Dilluns i dimecres: assaig
Dijous: muntatge escenari
Divendres assaig gral
Dissabte i diumenge: espectacle espaterrant
Apa, feu bondat
 
Companus de feina:
Tinc algunes coses per comentar i es fa dificil a una setmana de la estrena dedicar un temps a avisos.
1.- Cal que el grup com a tal es faigi evident al mercat solidari del diumenge. El Jordi Miro i participa maquillan a tota la canalla però una visita i la nostra participació en l'exit es important.
2.- El dimars vaig assistir a la primera convocatoria per la redacció de la ponencia del Congres de Federacion les esmenes presentades per la Junta, especialment les de la Eva i el Carles es van incorpora a la ponencia. I la participació del Chiqui sobre inmigració va tenir un
gran debat.
Ara el proper dissabte a Sardanyola es preten que amb la participació de gent jove, s'acabi de perfila. Seria molt interesant que algú del grup de menys de 35 anys i pogues participá. Si algú que llegeixi el blog hi pot ser. Jo li pasaré la documentació. Seria important per la projecció del Grup. Es dissabte de 10 a 2 del
matí. Poseu-se en contacte a mi al
93-232-92-34.
Ahir vaig estar al assaig del "Viatge". si em permeteu uns sugeriments.
a) Cal dominar el paper.
b) Mantenir un personantge, sempre, encara que no es digui res.
c) Fer el teu personantge.Definir-lo.Exemple: El Carles està prendat de l'Ana. Això es te que veure, encara que en el text es poc explicit.Es només un exemple. DEFINIU EL PERSONATGE DE CADA UN.
d) El moviment escénic es bo si tots sempre fesiu el personatge
que cada un tingui definit.
e)La obra te molt de sentit en la forma que a quedat una vegada arranjada.Pero el que en diem fusteria teatral te molt que desitja-es molt dificil- masa personatge en escena sense una funció definida.
Poseu-hi el coll.
FERRAN
 
Un altre vegada:

El sopar de cloenda de la Mostra de Teatre de la Farinera es el proper dia 23. Dia del assaig general del Viatge. Que hem de fer?
El sopar de cloenda del concurs de Villirana es el proper dia 31 i el
preu 30 euros.
A tots dos cal apuntar-si. ¿?
Quines han sigut les despesser de
El mateix paisatge?
¿Que porposeu fer amb el superavit?
Quedo a la espectativa.
FERRAN
 
Per als que interessi us passo un recull de descomptes disponibles. Pregunteu-me si hi esteu interessats.

"Appasionata "
Palau Sant Jordi (Barcelona)

"Ballet Nacional de Cuba"
Teatro Tívoli (Barcelona)

"Cines Balaña "
(Barcelona)

"Cómeme el coco negro"
Teatro Coliseum (Barcelona)

"Concierto de Aranjuez "
Auditori (Barcelona)

"El Llibertí "
Teatro Poliorama (Barcelona)

"El zoo d'en PItus"
Teatro Poliorama (Barcelona)

"Entre Pocs i Massa "
Teatro Club Capitol Sala 2 (Barcelona)

"EX"
Teatro Borrás (Barcelona)

"GREASE"
Próximamente Bilbao - Madrid

"High School Musical "
Teatro Lope de Vega (Madrid)

"Jesucristo Superstar"
Teatro Lope de Vega (Madrid)

"La Bella y la Bestia "
Teatro Coliseum (Madrid)

"Mamma mía "
BTM Palau Esports (Barcelona)

"Spamalot "
Teatre Victoria (Barcelona)

"Teatreneu "
Teatreneu (Barcelona)

"Vivancos "
Teatro Tívoli (Barcelona)
 
Jo tampoc tinc excusa per no haver estat dimarts per ensobrar. Què hi farem? Els festius del maig em tenen descontrolada. Ja no sé si és dilluns, dimarts o dijous... Per cert, avui quin dia és?
Sopars? Però quants sopars n'hi ha? El 23? El 30? Allò de "gaudir de la vida" us l'heu pres al peu de la lletra, no? Jo!
 
El Ferran ja ho recorda, però hi insisteixo. És important que durant el matí i migidia del diumenge hi hagi gent a la paradeta de pintures del Jordi Miró. Ja que finalment no s'ha preparat altra cosa sí que seria important que anessim donant un cop de mà en les pintures. Com se'm va dir una vegada ja fa una mica de temps, en el teatre no tot és fer un personatge, hi ha moltes tasques. El Jordi aquest dia necessita un cop de mà, i no tot és pintar, així que si anem passant i col·laborant quedarà tot millor. Estaria força bé.
Pels més matiners faràn falta mans, cames, cotxes, furgones, carretes per traslladar tot el material de La Farinera al Parc del Clot. Montar les paradetes. I al migdia faltarà el mateix per poder traslladar el material a la Farinera.
Avore si ens veiem.
 
Vivim revolucionats i no de revolució tipus francesa si no d'automòbil de fórmula 1 i això de tant n tant ens passa factura. Ahir era un dia complicat, per la tasca habitual i per molèsties físiques que em tenien una mica justet de forces. Al vespre teníem teatre, els darrers tocs a l'espectacle que pretenem oferir al nostre públic fidel el dissabte i el diumenge. Que passa amb el viatge? Com es que encara avui tinguem una inseguretat una mica perillosa... o potser tenim massa seguretat i això encara comporta més perill? No ho sé, crec que aquest muntatge s'ha allargat molt... massa, a causa de problemes que s'han anat succeint. Ahir al vespre, si fa no fa cap a les dues donava voltes a les darreres instruccions d'en Ferran i no sé si ho tinc gaire clar. Crec que tinc el personatge però no n'estic del tot segur, no tinc les millors sensacions i això em preocupa una mica... el teatre és una cosa molt important... molt, i preferiria tenir sensacions més positives... potser no hi he posat tot el que podia? Aquest vespre aniré al muntatge, hi aniré empastillat tinc l'esquena fotuda però necessito el contacte amb la gent del muntatge... demà serà un dia important i dissabte tancarem un cicle... ara penso si ha estat una bona idea dormir una mica menys de cinc hores que juntament amb els relaxants musculars hem fan moure a càmera lenta... però ja està fet i cal ballar el bugui en el precís moment que l'Adela engegui la ràdio... aquella ràdio que el pianista fa anys que no escolta.
 
Potser faltaven cinc minuts per dos quarts de dues, l'Albert em deixava a la porta de casa i l'Anna em deia fins demà des del seient del copilot, estàvem cansats de pujar i baixar escales, de penjar focus d'arreglar el focs que un cop penjat es fonia... l'Albert ens havia donat classes mentre creava un espai lluminós a fi que el sol pugui brillar als terrats del Raval... no vam poder acabar-ho tot, era tard i el cos demanava una treva. Abans havia penjat cortines amb una embarassada mentre un actor amb antecedents de circ es jugava el físic tot posant un ciclorama que deixarà bocabadat al mateix Concernau. Amb cara de circumstàncies i el cor encongit la Lola ens havia deixat feia una estona ja que no tenia cotxe i l'havien d'acompanyar al Masnou, el bo d'en Larsen un suec hispanista que sempre està disposat a dur algú en el seu cotxe encara que es tracti de l'Espanya convulsa del 36.
Ara estic cansat, he dormit poc (unes cinc hores i mitja) i l'esquena i les cames em recorden que fa molts anys que tinc dret a vot, però les coses s'han de fer i fa falta gent que les faci i aquest concepte m'ha guiat des de fa anys i per això... bé, deixem-ho, a treu cap recordar-ho ara...
Aquest vespre s'haurà d'acabar de donar a llum (Confio que no ho faci la Montse, que encara no toca) i després assajar amb els vestits que més o menys ens queden bé i passar l'obra i decidir que quan l'assaig general no va gaire bé, l'obra funciona.... Personalment prefereixo que vagi bé l'assaig general però si no hi ha més remei...
Comencem a concentrar-nos en els personatges, imaginem que Young, Charo, Joaquim o Floreal tenen una segona vida i fan altres coses però la seva realitat es als terrats, tot confiant que l'olor de patates amb bacallà agafi consistència i que el sol eixugui els bassals de la memòria.
Em fa mal tot, però sortosament els dits es poden moure i els pensaments suren enmig de la boira.
Fins aquest vespre... i que els carruatges ocupin els carrers pròxims a la Farinera.
 
Diumenge matí, plou sobre els terrats de Barcelona, l’aigua torna a ser un signe de vida sobretot quan cau amb prudència, i ens recorda que els terrats segueixen vius. Fa unes hores ens abraçava la directora riallera agraint-nos la nostra col•laboració per dur a terme l’espectacle del Viatge, crec que estava contenta i si es així, és el mínim que mereixia, però el món sempre és injust i personalment crec que mereixia un èxit aclaparador amb una sala plena de gent en peu premiant un treball increïble amb un grup que no sempre ha estat disciplinat. Han estat molts i molts dies de feina, de maldecaps, d’intentar dirigir sense que ningú se sentís malament, de donar-nos tot el seu bon humor i tot el seu entusiasme sense reclamar-nos res, mirant d’encomanar-nos les seves ganes de conduir els terrats del Raval al centre de totes les mirades de la Barcelona actual, representada en aquest cas per la gent que dirigeix les seves passes al teatre de la Farinera, amb o sense carruatges.
No tinc cap dubte que el mèrit principal del viatge correspon al treball incansable de la seva directora i si algú ha de donar les gràcies som d’una banda els que ens hem posat a la pell dels personatges i d’altra els que asseguts a la platea han notat en el seu interior unes vivències que un dia de l’any 85 va voler reflectir un dels nostres millors escriptors, sobre el seu barri i la seva postguerra en una novel•la que va voler titular “El pianista” i que descrivia la successió de fets que van anar des del París del 36 a la Barcelona de la democràcia.
Confio haver-te tornat amb la meva participació una petita part del que tu m’has donat i t’agraeixo un cop més la teva confiança. La Directora riallera – i ara utilitzo majúscules - m’ha tornat a regalar una experiència de teatre... i com que això no es paga amb diners no tinc cap problema de pertànyer als amateurs, als que fem teatre portats només per l’estimació a aquest art, a la cultura en majúscules i al servei social a la gent que ens envolta. Gràcies Lola, tu havies triomfat molt abans d’aixecar el teló.
 
"Demà tornarem a vendre els nostres diaris
l'Andreu tornarà a fer de repartidor i la Charo...
Les ganes de ballar les porta al cos"

És la millor frase del VIATGE que resum la sensació del dia d'avui, del dia després d'una representació, en el meu cas molt important, per tot el que representava fer per primer cop un personatge tant representatiu d'aquest muntatge. Portem casi dos anys pujant i baixant terrats i el millor premi, sense dubte, la cara de la Lola en acabar cada representació i la opinió de gent que mai havia vingut a veure'ns que fins i tot sel's va fer curta la obra i em preguntaven innocentment si erem professionals.

EL VIATGE crec que ens ha deixat una gran emprenta al partiquí, especialment sobre l'escenari (a la part on en Xavi cremava fotos) :-) esperem que la marca desapareixi però el record quedi en els nostres cors.

Torno a tenir la sensació (especialment sense més VIATGEs a la vista per representar) que perdo de nou al meu personatge, amic, que com no ja forma part de mi. Qui sap si ens tornarem a trovar algun cop.
També agraeixo molt les paraules de suport del Ferran i de la Lola que a toc personal em van felicitar per una molt bona feina. Encara em falta molt per aprendre.

Hem baixat dels terrats, i ara CAMPI QUI PUGUI, que els gitanos ens venen a buscar, de pas cap a la pensió de LA HOSTALERA. Moltes gràcies a tots aquells vau venir a veure'ns i vau gaudir tant o més que els que estavem adalt del escenari

Als que no vau poder venir... doncs... Qui sap si algun dia tindreu una nova oportunitat.

Jaume
 
Penso que l'obra va quedar molt bé. Jo que la vaig veure a l'assaig general em va agradar força. El millor mèrit del text, i de la posada en escena i la interpretació, és que ens evoca l'època, els anys de la posguerra, i ens emociona perquè sabem que això va ser real, de fet ens estan parlant dels nostres avis i pares... . Penso que podem estar orgullosos del muntatge, i especialment aquells que heu estat assajant l'obra durant tant de temps, i evidentment la Lola, que ha cregut en el projecte i l'ha defensat des del principi al final.


Marc
 
Hola,

Jo penso que l'obra ha estat molt peró que molt bé, a mi em va agradar moltisim i al final fins i tot em vaig sentir molt comode a dalt de l'escenari. Jo crec que ha sigut, per mi,(amb tots els respectes al Ferran) la millor obra, la obra que m'ha fet gaudir de debó. Gracies a tots i a la lola per haver comptat amb mi.
 
Comentari extra de EL VIATGE:

Una cosa, ara que m'en recordo,una noia em va comentar que per que abans s'oferien descomptes a ATRAPALO i ara no.No vaig saber que dir.

Normalment aquests comentaris venen de gent que potser no li agrada el teatre i ve per compromís
però també penso que s'haurien d'oferir a tots el muntatges o a cap.

Qui ha dut aquest tema anteriorment?

Es podria tornar a reactivar?

Jaume
 
Ara fa vint-i-quatre hores que sortia de casa sota una fina pluja i encaminava les meves passes cap a la Farinera. La cita era a les quatre i tot i que sabia que la major part del personal no hi seria, calia ser fidel a la cita i aprofitar l'avinentesa per repassar l'il.luminació. Per cert, de res va servir fer-ho doncs a mitja representació va caure un filtre blau i vam perdre la meitat del cel nocturn... coses que passen.
L'espectacle va funcionar bé, fins i tot millor que el dissabte tot trencant el tòpic de la relaxació del dia després... crec que el parrup dels coloms ens havia penetrat ben endins i l'entusiasme del dia anterior havia crescut, possiblement regat per la pluja o per l'aigua d'en Germà, aquell bon noi, orfe de mare des de fa uns dies que a punt va estar de provocar un incendi amb les seves fotografies.
Podem sentir-nos satisfets, ha estat un espectacle complicat, sovint arraconat per urgències que s'han presentat i tocat en ocasions per la mala fortuna però finalment s'ha estrenat i amb bona acceptació per part del públic. Que no ha agradat tothom? Això passa sempre, no crec que existeixi cap espectacle que pugui agradar tothom, la nostra especie és variada i fins i tot algú deuria veure la “collonada” de l'Eurovisió amb aquest personatge patètic inventat pel Buenafuente un dels màxims creadors de personatges frikies sovint allunyats de la cultura que seria molt necessària a la societat actual.
Felicitacions a tot el grup, als que van participar activament a l'obra, als que hi van donar suport des de fora i als que no hi van participar gens.... doncs també felicitacions per la part que els toca...
He de deixar-vos, aquí a fora hi ha algú que vol explicar-me alguna cosa... no se pas que deu ser.
 
Senzillament: Oferim cultura a preu d'una copa de dissabte al vespre. Fi del comentari
 
Jo només reflecteixo la opinió del populacho. A mi 6 euros em sembla senzillament una ganga.

Aprofito i us transmeto la opinió que em fa l'Anabel.

"sólo un pequeño comentario deciros que la obra me gustó mucho y que os entregais completamente, actuais muy bien, pero el sonido a veces no es muy bueno, no sé, a lo mejor era porque nosotras estábamos en una de las últimas filas, pero esa fue la impresión que tuvimos.

La cuestión es que a veces no se os oye bien, me explico por ejemplo el personaje de la Sra. que es curandera y prevee el futuro (no me acuerdo del nombre) había veces que no se la entendía nada y lo que decía acababa en un susurro."
 
En EL VIATGE com en tots els darrers espectacles, es podien reservar les entrades a Atrapalo per 4'5 euros.
Se n'encarrega La Farinera i, tal i com dic, per EL VIATGE no hi ha hagut excepció.

Xavier
 
En principi la Farinera posa els espectacles al atrápalo tot i que segurament ho hem de recordar nosaltres i potser confirmar-ho. No hi vaig pensar en aquest cas però em reafirmo en el meu comentari anterior, verue teatre per sis euros i considerant el que t'aporta podem dir que fas negoci.
 
Aquest cap de setmana he començat amb la meva fabulosa ratxa de casaments...i dic això per què des d'aquest fins a l'octubre encara me'n queden sis! amb totes les despeses que això suposa: comiats( que jo penso, de què s'acomiaden?), regals (que jo penso: què fred,regalar diners!), robeta (que jo penso: què carai em compro si un és al peu del Pedraforca i l'altre a la costa? ), etc.
M'hagués encantat tornar a reviure l'ambient màgic que embolcalla aquesta obra i tornar també a somriure com la primera vegada quan vaig sentir allò tan autèncic de : "patates amb bacallà"! Enhorabona a tots actorassos!!
montse v.
 
Gràcies a tots/es per deixar-me compartir amb vosaltres "el viatge".
Un que tenia "mono" d´escenari...
Xavi Almeda.
 
Les tres de la tarda, he sortit de casa després de dinar – no gaire, la veritat – i vaig cap a la feïna acompanyat de les cançons d'en Llach que recorren incansables el trajecte entre el meu mp3 – senzillet – i la meva orella. Baixo les escales del metro i prenc la meva T10 per obrir-me pas cap a l'andana on el ferrocarril soterrat em conduirà al vell Paral·lel on treballo i no pas de vedette. Un senyor, potser una mica més gran que jo em mira com si em conegués, enretiro l'auricular de la meva única orella útil i escanejo a velocitat de banda ampla el meu disc dur en concret la carpeta de persones conegudes. Els resultats de l'operació no son gaire satisfactoris, crec que la fesomia no em resulta desconeguda però no soc capaç de posar-li nom ni ubicació. L'home m'interroga
-Ets en Carles oi? - veig que l'home va ben encaminat -
Sí, li responc, però mantinc una mica la intenció esperant que ell es descobreixi una mica i jo el pugui recordar
- Nosaltres – algú més, que comparteix vida amb ell queda inclòs en la conversa – som socis del Partiquí, coneixem al Jesús Concernau – jo també el conec, penso i també soc soci del Partiquí -
i... vaja que ens agrada molt com actues – somric mig agraït i mig content del que em diu – el primer cop que et vam veure feies una obra de la Montserrat Roig – visca! Un cop més algú se'm dirigeix com a actor a causa d'aquest personatge tant carismàtic per mi – i un calfred que s'origina a l'esquena s'escampa pels braços creant allò que coloquialment li diem “pell de gallina”
- Sí, és la meva obra preferida, moltes gràcies...
Fa dies que et veia i que et volia saludar – diu l'home patint per no entretenir-me més del conte -
Doncs moltes gràcies, -llavors em diu el seu nom – encaixem i ens acomiadem amb un “encantat de conèixer-vos que expresso amb la major sinceritat
Entro al metro content i per un moment imagino moltes coses, coses que podrien haver estat i que potser seran i somric sense preveure si algú em mira i pensa que estic sentint un programa de ràdio d'aquests que fan riure... no saben que aquesta petita conversa m'ha alegrat el dia.
 
Allò no era el que li havien promès, li havien pintat molt bé i les perspectives eren magnífiques però s'havia trobat enmig d'un foc creuat i no li havia quedat altre opció que lluitar però no li agradava. Perquè ho havia de fer? Potser el motiu era la seva tendència natural a voler que les coses fossin millors però molts cops s'aturava a pensar si no era preferible deixar-ho córrer, mirar cap a una altra banda i xiular en veu baixa mentre les coses es revolucionaven al seu voltant.
Per quin motiu era tan complicat dir les coses? Que havia fallat en tot allò? S'ho havia preguntat mil cops i mai havia trobat la resposta correcta... creia que feia el que calia fer però els resultats, sovint, no eren els esperats. Potser seria millor callar i deixar-ho córrer però sabria fer-ho?
Va baixar les escales, va sortir al carrer, la foscor el va acompanyar fins a casa amb un mal regust de cos... i mentre creuava carrers pensava, que tenia a veure tot allò amb el teatre?

Publica un comentari a l'entrada