dimecres, 3 de juny de 2009

Juny 2009 - Blog de 'El Partiquí'

Veurà senyor jutge:

Vaig tenir la desgràcia de casar-me amb una vídua. D'haver-ho sabut mai no m'hagués casat, perquè aquesta tènia una filla. El meu pare era vidu, per a major desgràcia es va enamorar de la filla de la meva dona, de manera que la meva esposa era sogra del meu pare, i alhora era el meu gendre.

Al poc temps el meu pare va portar al món un noi que era el meu germà, però era nét de la meva dona, de manera que jo era avi del meu germà.

Amb el pas del temps la meva dona va donar a llum un nen, i com era germà de la meva mare era cunyat del meu pare i oncle del seu fill i la meva dona era sogra de la seva pròpia filla.

Jo en canvi, sóc pare de la meva mare, el meu pare i la seva dona són els meus fills i, a més, jo sóc el meu propi avi.

Ja veu senyor jutge, m'acomiado del món perque ja no se qui sóc.


Comentaris:
 
Cada dia al vespre, cap allà a les vuit, de sobte miro el rellotge sobresaltat: Avui toca assaig?

L'activitat que ha suposat el CAMPI encara es viva en mi. De seguida me'n adono que ja no hi ha assaig.

Ja s'ha acabat per a mi el teatre aquesta temporada, ens queda una darrera trobada plegats el dia que baixarem el MONTE MORGAN (dia 15) i definitivament també baxaré el teló. Fins al Setembre.

Malgrat em torni a fer pesat, penseu a les reunions de JUNTA, en els actors i actrius que no siguin ... 'els de sempre' per a fer 'coses', si-us-plau.
La motivació de la gent també depen d'això.

Jaume
 
Benvolguts companys teatraires, jo també trobo a faltar els assajos que es perden a causa de que determinat equip de futbol s’ha de fer “el xulo pels puestus”, sortosament aquest dilluns no fem assaig per poder homenatjar el Pepe Rubianes, que el maleït tabac ens va prendre molt abans del que tocava.
Dimecres vam parlar de teatre, dels motius que ens animen a fer aquesta feina, dels interessos del públic, del treball que ha de fer l’espectador quan, assegut més o menys incòmodament al pati de butaques (potser s’anomena pati per no ser gaire còmode) va seguint les indicacions dels actors que volen fer-li arribar les “intencions” del director i de l’autor reunits en una “conxorxa” espectacular (de espectacle, clar).
El teatre no s’acaba mai, sempre hi ha coses a llegir, personatges a estudiar, escenes a imaginar, el teatre és viu i no s’ha d’esperar que vingui, hem d’anar-hi, hem d’estar sempre a punt... la motivació i la inspiració t’ha d’agafar fent feina.
Estimat Jaume, la Junta no te res a veure amb els repartiments de les obres, no cal que insisteixis, només s’ocupa del funcionament del grup
 
Doncs tens raó, crec que en algun anterior post ja vaig anomenar DIRECTORS enlloc de Junta. En qualsevol cas volia dir això: Directors.
En quant al tema motivació no parlo vers al teatre (del que crec que tots els integrants hi estem ficats fins al coll) sino vers al grup en general del qual la sensació de vegades es la de donar i donar però de resposta et troves que no hi estem implicats i repartiments idèntics entre obres.
Ara potser el següent post sigui d'aquell qui cert dia va dir que encara hi havia lloc per a fer de venedor d'entrades i palanganero.
 
Dimecres passat es va fer una trobada de teatre, jo crec de les més interessants. Tothom va dir la seva a la pregunta d'en Ferran de perquè la gent, a títol individual, li agradava de fer teatre i quin era el seu objectiu. La llàstima és que no hi erem tots. Allò de "Teatre, joc d'equip" no es va cumplir. Ara ja sabem què és el que motiva a alguns fer a ser d'El Partiquí.
Reviseu els calendaris....encara falten els dies 10, 15, 17 i 22!
Octavi.
 
Docs crec que estàs equivocat Octavi. Generalitzar mai no és bo i en aquest cas, almenys pel que fa a mi, es del tot erroni.

Si vols el dia 15 en parlem.

Jaume
 
Dimarts 9 de juny, s’acosta l’impàs teatraire de l’estiu al menys en el tema dels assajos tot i que el teatre segueix sempre viu però no podem negar que es una altra cosa . Lectures, espectacles teatrals, informació de tota mena han d’omplir el nostre sac d’experiències que ens ha d’ajudar a crear nous personatges, noves tècniques... res s’aprèn sol, tot s’ha de treballar, aquest es el “quid” de la qüestió... l teatre requereix formació per poder oferir educació, informació, emoció...
Ahir homenatge a Rubianes, 15000 individus reunits per recordar una de les persones amb més màgia de la nostra societat, l’actor “galaico-catalan” com a ell li agradava presentar-se, persones amb ganes d’homenatjar el símbol de la coherència i la llibrtat a qualsevol preu. Vaig riure, vaig emocionar-me i vaig gaudir d’un macro espectacle i per un instant vaig imaginar un espectacle del Partiquí omplint el Sant Jordi.... com podeu veure, la meva imaginació es imparable.
Aquest vespre Hamlet, aquest any hauré gaudit les dues obres mítiques “La mort d’un viatjant” i “les desventures del príncep de Dinamarca” aquest cop en versió Broggi i a la Biblioteca de Catalunya. Qualsevol moment és apte per xuclar experiències vàlides, les antenes sempre a punt... el problema seran les hores de són però aquest es un altre tema
Demà tornem als assajos, i la propera setmana el comentari de l’Arthur Miller, “El descens del Mont Morgan” i el comiat del dia 22 per repartir feina per a l’estiu.
La veritat es que des de la reunió de la setmana passada vaig donant voltes als motius que donen vida al Partiquí, crec que val la pena pensar-hi i valorar cada situació personal enfront aquesta feina tot i que no remunerada, repassar l’escala de prioritats,la capacitat de treball, les ganes de tirar endavant i les barreres que cal salvar per seguir el camí... pensar sempre es bo i a més a més val la pena.
Vull aclarir que no faig cap retret, només ofereixo un tema de reflexió, ja em perdonareu.
 
HO HA ENVIAT EN FERRAN.

El TNP (Teatre Nacional Popular) “El teatre” Servei públic.

Gràcies a Déu encara hi ha alguna persones per a les quals el teatre és un aliment tan indispensable per a la vida com el pa i el vi. A ells, per començar, s’adreça el Teatre Nacional Popular.
El TNP “ el teatre” és doncs, en primer lloc, un servei públic. Igual com el gas, l’aigua, l’electricitat. Una altra cosa; priveu el públic – aquest públic que adjectivem de “gran” perquè és l’únic que compta – de Molière, de Corneille, de Shakespeare : sense cap mena de dubte una certa qualitat d’ànima s’atenuarà en ell.
Ara bé, el teatre, si no és al mateix temps popular i patètic, no és res. La nostra ambició és doncs evident: fer compartir a la gran majoria allò que fins ara s’havia considerat que calia reservar a una elit. Al capdavall la cerimònia dramàtica també obté la seva eficàcia del nombre dels seus participants.
Però quin equilibri més difícil! I que delicat de mantenir. Equilibri entre el poeta, la seva obra, el gran públic, els intèrprets i els tècnics. Tanmateix, aquesta inestabilitat pot ser un estil, un estil viu. I perquè aquest estic està amenaçat cada dia, la mateixa inestabilitat allunya els tics, les trampes, les esclerosis. Aquesta inestabilitat perillosa preserva també de tota teoria.
L’art del “teatre popular” és doncs una revolta permanent.

JEAN VILAR – 1953
 
El comentari del 'Monte M.' és les 22:00 a la Farinera, o 22:00 al Ptge com d'altres vegades. Gracies.
 
Totes les sessions que queden fins l'aturada estival, son a la farinera
 
Sembla que hi va haver un malentés.
Aquests dies que no he vingut han estat només
per que no tenia assaig. No pas per, com es va comentar,
hagués deixat el grup.

Jaume
 
Dimecres tarda, fa sol i tinc fred, això de l’aire condicionat no m’agrada gaire, va malament per la gola i provoca mal de cap, aspectes poc compatibles amb el teatre que es el tema principal.
Dilluns vam parlar d’Arthur Miller, un text ben escrit com fa a l’autor de Nova York, “El descenso del Monte Morgan” escrita l’any 91 i estrenada al cap de 10 anys a Broadway quan finalment va aconseguir un productor... sembla que allà no hi havia el projecte T6 del TNC per a novells... o potser es que no era novell.... quines coses! Sembla increïble que les obres de Miller no s’estrenessin el dia després de signar-les... aquest americans són l’hostia.
Ja feia quasi 30 anys que la Norma Jane havia desaparegut , i l’Arthur ho havia més o menys explicat a “Despues de la caida” escrita el 64, però d’alguna forma vam intentar trobar els conflictes amb la rossa d’Amèrica, en els personatges del text a discutir. Tres personatges egoistes i lamentablement representants de la societat americana de llavors i de sempre.... i encara em pregunto els motius que tenen totes les nostres “lumbreres” a anar a aprendre alguna cosa amb els ianquis. Demagògia barata la meva? Potser si, però es “lo que hay”.
Ens va quedar pendent l’opinió d’en Ferran, instigador de la lectura i que va quedar-se a casa víctima d’un refredat amb febre inclosa (sortosament no ha estat a Mèxic ni ha pres Tequila)... potser el dia 22 ens pot il•lustrar una mica.
Parlar de teatre és emocionant, imaginar-te la posada en escena – Això per la Lola – les llums – per al Marc – l’atrezzo, el repartiment, el públic.... les mostres i els concursos.... la veritat es que quan parlem de textos teatrals m’agafa un neguit total per dur-los a la pràctica, es clar que això també em passa quan assisteixo de públic o quan tafanejo una llibreria.... es greu?
Avui Txejov, dilluns pausa .. tot i que en el meu cas... no descanso mai... el verí es el verí
 
Quan dic dilluns pausa vull dir que a partir de dilluns fem la pausa estival però dilluns ens veiem, parlem, repartim, brindem i ens petonegem fins al setembre.
 
Resulta inquietant pensar que demà dilluns ens acomiadarem fins després de l’estiu, potser a ritme de coca i cava o senzillament de petons i bons desitjos. Tot i que cada any passa el mateix, no puc reprimir una esgarrifança de perdre les trobades entre bastidors dels dilluns i els dimecres i malgrat saber que l’estiu representa un parèntesi en l’activitat habitual, no puc oblidar que els actors molts cops no tenen estiu, treballen en escenaris a l’aire lliure, preparen nous projectes per a la tardor més immediata i en el pitjor dels cassos, fan vacances.
Ja ho sé, ja ho sé, ara he d’anar a colònies i un teatre o altre hauré de fer – cada cop més complicat, però si s’ha de fer... – també aniré a fer relax i potser a repassar algun paper que tingui entre mans, però no trepitjaré escenari i això em resulta dur.
Aquest dijous vaig ser a l’Institut del teatre, volia veure un muntatge on participava el bon amic Miquel, i vaig estar repassant un paper a la cafeteria del centre, mentre nois i noies amb un futur teatral més o menys incert, es movien enmig del laberint del que s’ha anomenat la Ciutat del teatre. Jo ja havia fet tard, aquells anys els vaig viure entre aules on es parlava de malalties, llits d’hospital i panells lluminosos que posaven de manifest imatges internes de cossos amb més o menys salut i vaig tornar a pensar allò de que ... “vols dir que aquest era el teu camí?” i vaig fer un esforç i vaig tornar al meu paper, i vaig repetir-me la pregunta i vaig fer un glop de coca cola... coca cola? Si quasi mai bec coca cola... que m’està passant? I algú va dir-me que no hi tornés, que el passat passat està i que no tenia motius per queixar-me, i que ara feia teatre, i m’havia d’estudiar un paper i que també m’aplaudien, i que el públic també pagava entrada per veure’m i que tampoc era tant diferent...
Vaig voler replicar amb veu ben alta, però vaig adonar-me que obrien la sala i que havia d’espavilar-me a agafar bon lloc.... la funció no era numerada... com les meves... i vaig deixar anar un esbufec de resignació, vaig obrir els ulls i l’orella i vaig disposar-me a treballar. El resultat: una hora i escaig agradable i enriquidora.
Post data: Imagino que la trobada de divendres del grup jove va ser un èxit, no en tinc cap dubte i ho celebro doncs als que tiren d’aquest carro, els fa falta això i més. No vaig poder acompanyar-vos, i sabeu el motiu... la meva història va tenir un final feliç.
 
Molt bona revetlla i Festeta de CHAN CHUAN a tots.

Felicitaria al nostre amic del Partiquí JOAN però com que no tenim... Doncs no el felicito.

Apala! Fins Setembre o fins al següent post del BLOG.

Jaume
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
Qui havia dit pausa? Al grup de programació se li ha girat feïna. Devant la impossibilitat de fer un repartiment per “El temps i els Conway” a causa de dificultats per edats, tenim 4 textos a revisar per mirar d’escollir el projecte de la propera temporada que acompanyarà a l’espectacle de Cohen (Leonard que no germans) al Txejov (Camí de baixada o camí sense retorn o senzillament un camí….)...
Els textos finalistes, “Cares conegudes, sentiments barrejats” de Botho Strauss, “La maledicció dels morts de gana” de Sam Shepard, “L’amansiment de l’harpia” del Bard Shakespeare i “Los justos” d’Albert Camús, un text sobre el terrorisme sempre tant actual.
El dia 15 de juliol reunió executiva del grup de programació per sentenciar el tema... no perdeu de vista el blog, malgrat ser estiu, no descansarem.

P.D. He rebut una col•lecció de fotografies del Campi qui pugui, espectaculars (CD en mans d’en Jesús) algunes imatges donen fe de que en molts moments varem aconseguir semblar “uns altres”. Per cert, dilluns varem començar a fer la llista de comandes de DVDs, a veure si la completem el dia 2 de setembre i podem tenir la prova de que l’espectacle va ser a l’alçada del que el Ferran volia.
 
Ara que estem a ple estiu m’agradaria recomenar una pel·licula, “Ángeles i demonios”
Una fotografia normal, pocs afectes i que passen gairebé desapercebuts. De l’actuació general em va impactar les cares inexpressives, talment semblaven tafurs davant d’una partida multimilionaria en $. Encara que no sembli possible conec alguns capellans i algunes monges, i puc assegurar que les seves cares mostren alegria o tristesa, saber o desconeixement, satisfacció o contrarietat. La noia científica, que hauria de ser la companya i més que amiga del Tom Cruise, no mostra cap mena de sentiment per a res. Ja sé que els científics han de ser increduls, peró xiqueta, tens davant el Tom Cruise, no soc jo un dilluns a quarts de vuit del matí! Com a mínim una petita caiguda d’ulls, un somriure dolç, i de rollo ni parlar-ne. Tot per la ciència!.
El Cruise fa el seu paper, però crec necessari destacar el company que fa de cap de la policia de Roma, no la del Vaticà, que a sobre de que se’n surt prou bé, van i el pelen. Però l’actuació brillant per a mi és la d’un dels policies d’uniforme (també de Roma). Aquest instint de saber detectar el dolent, aquesta fredor que utilitza per demanar la documentació, aquesta mirada penetrant que encara que no hagis fet res et fan sentir culpable de tot l’enrenou de la pel·licula. EXTRAORDINÀRIA l’actuació d’aquest noi, però tampoc acaba la pel·licula. Crec que si hagués fet el paper de la científica l’hauria brodat.
Davant d’aquests comentaris us preguntareu perquè la recomano. Molt senzill. Després de la setmana laboral plena d’stress de veure que no ens dónen un paper a la propera obra, o que som incapaços d’aprendre el que ens han donat, crec que val la pena de buscar un cinema amb aire condicionat, butaques super còmodes, i au vinga! a estarrofar-se. Garanteixo un son feliç, fresquet i còmode, sino teniu ningú al darrere ú que va comentant la trama, la nena del davant que s’emprenya amb els pares perquè no li dónen crispetes, i al costat no teniu al roncador justicier.
 
Com es possible que hagi deixat passar l'oportunitat de veure aquesta peli? Potser encara hi soc a temps, que deia el Ramón Muntaner, tot i que... no se.... a veure si resulta que és una ensarronada den Josep Maria i resulta que al costat Si que hi ha el roncador, al darrera una senyora comenta la trama o el que "pilla" de la trama, i al devant la nena, que ja no es tan nena, renya al seu "manoso" que no para de "buscar-li" les crispetes i no li deixa admirar el poli que ho broda tot just abans de pelar-lo.
Clar que... i si l'aire condicionat no funciona?
Em sembla que posaré un DVD a casa, m'asseuré al meu sofà i em prepararé un Nespresso, mentre al meu costat, hi descansarà un paper mig subratllat amb fosforito que pot donar-me el "salto a la fama" (Això, al Josep Maria segur que li sona, que ja te una edat... je je je, la caballa pensen que parlo de OT
 
Fe d'errates

On dic "manoso" vull dir manso
On dic caballa vull dir canalla
i on dic "digo" vull dir "Diego"
 
On dius TOM CRUISE vols dir TOM HANKS, oi?

Jaume
 
Tu sempre tan meticulós Jaume. Sí, tens raó, és Hanks. tant se val Hanks o Cruise. Creus que al sector dona pot afectar aquest lapsusss?.
Per sort l'aire condicionat funcionava i estava tant al punt que fins i tot vaig cloure els ulls, i per uns instants em vaig veure dalt d'un picatxo d'aguilots, gaudint de l'aire fresc i de la fantàstica vista que anava més enllà de l'infinit, mirés on mirés. El retorn va ser brutal.
Jo no tinc la teva sort Carles. Jo no puc veure ni escoltar una pel·li pel "vídeo". En front el vei que escolta flamenc i que cada dia canvia de novio, sí, de novio, s'ho convina amb el que escolta les noti per Antena 3 o escolta jazz, i si no els nens cridaners m'acompanyen amb els seus crits hipohuracanats, tot això amanit amb les tafanarires de les xinxetes, mama xinxeta i xinxeta betty Bou o (Bu). Per això intento escollir el silenci del cinema, encara que com pots llegir el destí de l'infortuni em persegueix fins al cinema.
Salto a la fama em sona,(que per cert no és un salto de cama) però no puc dir gran cosa, no perquè ja faci molts anys, i no recordi res, sino perque més aviat em sona de no haver-lo vist gaire.

Publica un comentari a l'entrada