divendres, 31 de desembre de 2010

Blog EL PARTIQUI - 2011 -

Només uns dies i el Gran Duc anirà al teatre, varem deixar passar la primera oportunitat a causa dels maldecaps morals d’en Kalaiev sobre si calia sacrificar dues criatures per aconseguir que no en morin moltes més cada dia i que morin d’una forma tan poc heroica com es la fam.

Dora té aplegat tot el material, Alexis m’ha dibuixat el recorregut que sé de memòria, però no veig bé el meu germà, , li veig alguna cosa que no m’agrada, potser duem massa temps tancats en aquest cau, potser la seva mentalitat no es tan forta com creia, jo tiraré la segona bomba i els meus sentiments s’enfrontaran, doncs d’una banda he d’assegurar l’èxit de l’operació – sóc el cap - i d’altra banda m’agradaria llençar la meva en el cas de que Iànec no assolís l’èxit.


Rússia ha de viure, pagarem l’orgull amb la pròpia vida, ningú no pot anar més enllà, i si ens en sortim, tornarem a utilitzar el terror fins que la terra hagi estat donada al poble, Tanco els ulls i recordo els altres temps, la vida brillant, les dones, el vi ... i aquelles nits que no s¡acabaven mai, exactament igual que aquesta nit que sembla no tenir final.


Cada cop es més a prop el moment, tot està a punt, i tota la platea sabrà que utilitzem el terror només per ser justos, per aconseguir una terra millor. No som assassins! Som justiciers!

Boris Annenkov. Cap del grup de combat del Partit Socialista Revolucionari


Comentaris:
 
El 2011 comença fort, “Els justos” d’Albert Camus ha de ser un èxit, un any de feina no pot haver estat en va. Moltes hores de feina al servei d’un text universal. Un gran projecte que només pot tenir un final: Èxit aclaparador amb una platea plena aplaudint el treball d’un Autor, un director i uns actors que no han volgut deixar ningú indiferent.
“En aquest món no hi ha temps per a la paciència i la maduració. No es pot esperar”
Llum, teló i que comenci l’espectacle. Divendres 14 i dissabte 15 de gener es la gran cita. Finalment cal fer justícia!
 
Hem assaigat amb certa incoditat, contra certes limitacions i el treball a resultat molt positiu. Ara es el moment de iniciar la cursa cap el dia catorze, ara venen els moments més intensos, !Quina llàstima que no sigui sempre així, desde el començament d'un projecte.
Coratge i creativitat.
FERRAN
 
3 de Gener, està núvol al carrer però no té ganes de ploure, mentre ataco els anàlisis d'un client que reclama una pantalla per fer reassegurances, rememoro la sensació d'ahir, l'apoteosi d'una sala de teatre plena de gom a gom amb un públic entregat que va fer que tots sortissim a saludar amb un somriure als llavis. Va ser la primera de les representacions dels Pastorets del Jesus que malgrat no ser una representació Partiquina, sí que un bon número de coneguts del partiquí s'apleguen darrera les cortines de l'escenari.

Dissabte que vé, repetim a les cinc, amb la il.lusió renovada de veure les cares de felicitat dels nens que no poden reprimir les ganes de sortir a la platea a saludar a aquell tiet o a aquella iaia que han vingut a veurel's sense treure's les banyes de dimoni o les ales d'àngel. Com diu el Carles 'Els Pastorets fa Nadal' i malgrat algunes mancances al final l'obra resulta agradable al públic que a fi de comptes és el que compta i el millor premi.

Personalment jo vaig rebre, a més, el regal d'uns coneguts que volien veure 'uns pastorets' i els va agradar.

Per la nit, baixarem el somriure cap aball, posarem un posat seriós mentre em miro aquell barín que han ficat a la meva cel.la, i que s'havia d'haver quedat a caseta tranquil, per que, la terra, a fi de comptes, es feta per a ells. Tot plegat romanços de barín i d'uns socialistes revolucionaris que creuen en el terror com a sortida cap a la llibertat.
 
Aquesta nit màgica, molts nens lliuraran entre somrients i espantats la seva llista de regals als reis durant la cavalcada. Mentrestant, la gent gran pensaran que ells ja van fer la seva llista de desitjos al girar la pàgina de l'any nou.

Fa uns dies, la llista dels nens va ser pensada i llegida desenes de vegades en la taula de la cuina i la van escriure amb lentitud amb un llapis amb una goma mig mossegada al capdamunt. Mentrestant, els seus pares, la gent gran, reflexionen en silenci quin d'aquells desitjos de la seva llista personal per a l'any seria el seu preferit.

La seva llista no està escrita, no fos cas que algú els agafés desitjant tant!, però la van reflexionar amb paciència durant moltes tardes.

Els uns i els altres s'aniran a dormir aquesta nit. Esperem que
en despertar, tots ells descobreixin que alguns dels seus
desitjos, de tant voler, s'hagin fet realitat. I que quan això passi, no puguin deixar de somriure almenys durant unes hores.

Us imagineu un dia de Reis amb centenars de cares amables! Això sí que seria un regal!

Anem a desitjar-ho, doncs.

Feliç dia de Reis
 
Agost a ple més de gener.Comentari en dues parts.
Ahir al vespre, la nit coneguda com de la il•lusió vaig sortir de casa amb destí a Oklahoma, un lloc que sempre m’ha recordat les aventures de Lucky Luke que havia llegit quan la meva edat dubtava entre l’adolescència més minsa o alguna cosa semblant. La cursa d’Oklahoma per anar a colonitzar les terres dels Apatxes i canviar el paisatge natural i bucòlic pels saloons, les pistoles i els tipus pudents que beuen whisky per fer-se passar la set i que aquest any s’ha transformat en una cursa per aconseguir una bona entrada i gaudir de L’ESPECTACLE en lletres majúscules d’aquesta temporada al TNC.
Com que un ja es un veterà en això del teatre vaig agafar les entrades molt abans que el boca-orella posés el text de Tracy Letts al primer lloc de les llistes d’èxit teatral i per això tenia fila 2 seients 1 i 3 es a dir que en molts moments de l’obra em sentia dins de la casa de la família Weston, tot i que potser aquesta sensació la va tenir tota la platea – plena de gom a gom de gent arriscant-se a que els reis d’orient no els portessin res per no ser a dormir – doncs l’actuació impecable dels tretze actors i actrius que formen el repartiment – el director del TNC s’ha tirat a la piscina amb el seu espectacle i ha reunit la flor i la nata, permetent-se el luxe fins i tot d’escollir una actriu amb pinta d’apatxe i un altre amb trets alemanys, per rematar un espectacle rodó que competirà històricament amb la mítica “Àngels a América” que Flotats va utilitzar per inaugurar la sala Tallers de la joguina que li havia regalat en Pujol.
 
Emma Vilarasau demostra als seus fans que no estan equivocats i als seus detractors que comencin a oblidar la doctora Clarís de Ventdelpla i vegin com una filla de 45 anys es transforma en una joveneta de 18 durant 10 minuts del tercer acte, quan recorda la seva festa de final d’institut – un clàssic de les pelis americanes de noi coneix noia - La Vilarasau està impecable, i per deixar malament aquells que diuen que sempre plora, no deixa anar ni una sola llàgrima, i desprèn una energia d’altíssima qualitat amb moments espectacularment inoblidables, com quan al principi del tercer acte i amb unes copes de més se’n fot histèricament de la seva mare, amb unes germanes que també força alegres, riuen en un dels pocs moments que s’ho poden permetre.
La Lizaran manté el seu nivell personal i tot i ser considerada la protagonista per dir-ho d’alguna manera, aconsegueix estar al nivell de la seva companya. La resta del repartiment ratlla a gran alçada amb un Carles Velat autèntic en el paper de pare, amb un monòleg inicial per al seu moment de gloria, o un Abel Folk totalment empeltat de la seva parella Vilarasau que l’arrossega fins al regne dels grans. Jordi Banacolocha demostra unes taules envejables brodant un cunyat impressionant mentre Rosa Renom ens torna a recordar que es una de les grans del país. Fins i tot la German s’oblida de les infidelitats i fa un paper per recordar, una filla petita, que potser no ho es tant però que ho és més que ella mateixa, i no es nota. La seva entrada a l’espectacle es d’aplaudiment sincer.
Podem dir que es una obra partiquina, no hi ha clars protagonistes, s’utilitza actrius per a papers no exactament lligats a la seva pròpia edat, i l’escenografia la podria signar el mateix Jesús Concernau, només que tingués un taller una mica més gran i que en Ferran li permetés gastar una mica més en fusta. Que la il•luminació l’havia fet l’Anais no en tinc cap dubte.
La direcció de Belbel es de premi, tothom es mou a la perfecció i ningú afluixa, potser i per trobar-hi alguna cosa, la germana de la Mare la Mattie Fay Aiken, falla una mica en un moment molt dramàtic on el públic no te clar si ha de riure o no, potser ací es noten els vicis dels cors de les ciutats.
Un espectacle que no dubto que es repetirà la propera temporada, massa gent s’ ha quedat a les portes i això un teatre públic no ho pot permetre. Si algú us ofereix una entrada que li sobra, no dubteu a agafar-la, al preu que sigui. Es teatre de molta qualitat.
I al sortir, vaig trobar els reis. Jo ja tenia el meu regal
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
crec que tots els d'ahir vindran a veure "els justos"
 
Benvolguts companys, ja es pot encarregar el DVD de l'espectacle de Nadal, El so del carrer al preu habitual.
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
Mig matí de dissabte, fa estona que faig coses per casa donant temps als meus companys teatraires que escriguin les seves vivències de la nit de divendres, obro el blog i veig que efectivament hi ha visites però no escrits… llàstima, tenia ganes de llegir sobre teatre, una forma de rematar tot el que ahir a la nit vaig sentir en el doble significar de la paraula (escoltar i viure internament). No tinc altra solució que començar jo mateix, d’alguna forma soc el cap del grup armat i tinc l’obligació de donar mostres de ser ferm tot i l’angoixa viscuda escoltant Dora desesperar-se enmig de dubtes, d’alegries i de tristesa infinita. Iànec ja no es un assassí!
Felicitem-nos pel resultat, sala plena com a les millors ocasions, públic amatent, potser una mica esgotat a darrera hora i per això discret en l’aplaudiment (vull creure que els vam deixar massa tocats). Vaig parlar poc amb en Ferran, quasi gens, no donava abast de complimentar persones i persones que havien vingut a veure’ns – alguns per primer cop – però va dir-me que “havia disfrutat” i crec que es cert.
Queda la segona part, personalment en tinc força ganes, crec que es pot superar l’actuació d’ahir i aquest es el nostre repte. No tremolis Dora, soc el teu germà.
Gràcies a tots per fer-me viure un altre cop, el verí i la màgia del teatre, l’únic que puc fer per compensar-vos es aportar el màxim, i aquesta es la meva intenció.
Que deu salvi els Justos!
 
Sempre desitjaríem una mica mes. Aquesta nit o comentarem. ¡Quin bon espectacle!.
Crec que avui algun espectador recordarà un moment extraordinari de “El Justos”. Ahir a la nit al 33 varen passar un reportatge biogràfic d’Albert Camus. Veient-lo reflexionava en la forma que les grans contradiccions que exposa l’obra , son las que Camus va patir durant la seva vida. I les nostres. Això es teatre amb majúscules. Tensió, sotrac implicació. Però a costat tan arriba a aquest punt. Però quan hi arribem quina satisfacció. Us ho agraeixo a tots, després dels dubtes, les vacil•lacions, els desànims. La feina feta amb creativitat, amb entusiasma a la fi. Avui hem de pujar un graó més. Només depèn de nosaltres.
Ferran
 
Una espectadora que havia llegit l'obra fa anys va dir-me que en Camus hagués estat orgullós de veure la posada en escena del seu text, voleu alguna cosa més?
 
És extrany el teatre, el primer dia estàs nerviós i tremoles com una fulla, surts a escena i tot funciona i un sentiment d'euforia t'envaeix.

L'endemà estas tranquil, com alguna cosa quotidiana i surts a escena amb el doble de seguretat i t'enganxes en aquelles coses que no t'imaginaves.

En ambdós casos, 3 minuts després que es corrin les cortines que tanquen la funció surts a platea i la gent et diu coses. Alguns que ets un crack i el milor, altres que es millorable no se quines coses i al final escoltes a tots, evalues el resultat i generalment troves que allò que has fet ha valgut la pena i que t'hi has deixat la pell.

Als JUSTOS he batut el record de gent que ha vingut a veure'm 7 persones en dos dies sense comptar als meus amics que segueixen pensant que "és car". Ja ho tenen això els amics... Els troves un dia i has de acceptar-los com venen de fabrica.

Per això si he aconseguit que 7 persones vinguessin de les que el 70% els va encantar i el 30 els va agradar, vols dir que ens ho hem currat.

Els Justos, és una obra difícil que ha despertat tot tipus de sentiments entre els que hem format part, per sort sempre tots els sentiments condueixen a la motivació total i al convenciment de que allò val la pena.

La platea a TOPE els dos dies demostra que ens n'hem sortit amb molt bona nota, i possiblement dissabte que bé rematarem la bona feina.

Gràcies a tots aquells que m'heu donat suport en moments baixos i gràcies al director per la bona feina.

Per acabar felicitar a tots i cadascun dels actors que heu donat vida als personatges de l'obra. Crec que tots us hi heu deixat la pell. Espero haver estat a l'alçada del vostre nivell.

Jaume (El loco de la colina)
 
Dues representacions amb la platea plena, sensacions importants dalt de l’escenari i comentaris positius al final. Sempre es pot demanar més però en aquest cas, més podria ser massa Confio que el públic gaudís al menys la meitat del que vaig gaudir-ho jo, entenc que la meva passió pel teatre sovint resulta difícil de comparar. El proper dissabte 22 al Centre Parroquial del Clot, nova oportunitat de veure “Els justos”.
Boris seguirà la seva vida al llarg de la setmana, mantindrà un mig anonimat esperant tornar a mantenir la fermesa necessària en un grup poc homogeni on només la idea de la justícia aplicada amb totes les conseqüències es presenta com un fil conductor. Dissabte al matí tornarem a crear el nostre espai amb el treball d’en Jesús, a la tarda prendrem vodka i al vespre tornarem a posar-nos la roba i la pell d’uns russos que van creure que el futur podia ser diferent... innocents.
 
Crec que podem estar molt satisfet de com va anar els dos dies. En general a la gent li va agradar, i tothom m'ha dit que tots ho vàrem fer molt bé. Ha estat un muntatge molt complicat i dur però ha valgut la pena.

Marc
 
Si tot finalmentha sortit be, merci a tots els actors al director i moltes moltes gracias al Jesus, sense ell, seria imposible, un decorat precios. gracies noi per el teu gran esforc! soc la Leo.
 
Segueixo pensant, que s'haurien d'haver mort les criatures! Però l'obra hagues acabat massa rapid i i no l'haguerem pogut degustar com ho hem fet!

Roger
 
Stepan, ací ningú pensa com tu, la decisió està presa. L'Organització ha decidit que la mort d'aquestes criatures es inútil... tot i que crec que quan el Bush i l'Aznar eren petits..... en fi, deixem-ho estar.
Iànec no és un assassí, és un justicier
 
Mitja tarda, em fa mal tot, això de passar-se el matí carregant una furgo, descarregant-la, posant vestuari a un bagul, baixar-lo cap al carrer, descarregar, muntar escenari, penjar cortines, picar focus, puja i baixa escales amb un fred de coll…., i que ja tenim una edat… es clar que a més cal recordar que m’he llevat aviat, he anat al mercat a comprar abans de dirigir-me a la meva feina del temps lliure. A la tarda, una mica de sofà per recuperar-me que aquesta nit es el dia de l’atemptat. El Gran Duc Sergi ha fet el seu darrer àpat, la Gran Duquessa se’l mira pensant que encara els queda molt camí per gaudir de la vida, no sap que Iànec vol reeixir, que vol dur el seu sacrifici fins les últimes conseqüències. La cita amb els germans es a les 20 hores, la resta de la gent a les 22h. ells seran a la platea i nosaltres tornarem a tancar-nos al nostre cau. Ara me’n adono, soc un actor amateur, i aquest es el pa que s’hi dona. Estic baldat però això és el que més m’agrada, el teatre es clar, no pas estar baldat, que se us ha d’explicar tot!.
 
Tot i el meu alt rang social, he decidit baixar amb el poble i col·laborar en les tasques de recollida de roba i fustes....
El gran duc i jo, dues hores abans de ....estàvem asseguts al sofà alm els peus damunt d'una cadira, nosaltres dormíem i tu........vosaltres espereu l'hora de retrobar-nos damunt del "tablao", altre cop es produirà la màgia de la transformació i comencarà la fun ció!!!!!!!
 
El dia desprès tinc una sensació de gran alleujament , la feina està feta, el grup a mantingut la cohesió necessària- amb totes les friccions imprescindibles. Les tres representacions han tingut un bon nivell. La representació de la obra no a traït el sentit en que va ser escrita en aquell moment i serveix per aquest que vivim. Per l’actuació dalt del escenari sento que cadascú a entès el seu paper i el fa creïble, per fi, després de quasi dos anys.
Com sempre insisteixo el teatre es un Servei Públic. I per tant per mi
la representació es el mes important, però sempre entès com a Servei públic.
Els homes em necessitat sempre que ens expliquessin histories .O imaginaries - la música.
D’aquí el meu interès per enfortí el grup de teatre com Associació, quan mes ampli sigui el suport que conseguim, mes important serà el fet teatral. Aquest concepte es te que fer veure i entendre a la Coordinadora.” 22 espectadors” deixa el concepte de Servei públic sense sentit.
FERRAN
 
Dues vegades la sala plena de gom a gom, i un silenci de complicitat transformaven una vegada més la ficció en realitat. En canvi els aplaudiments van ser més aviat tímids, com si ningú s'atrevís a aplaudir. Tal vegada per por?..... Potser una contradicció més a la que ens aboca l'obra de l'amic Albert Camus.
Dissabte al Centre Parroquial l'obra va sortir perfecte, això sí ens acompanyaven entre 30 i 40 persones; el problema del teatre amateur, que per més que facis tens una clientela fidel, però molts coneguts encara per conèixer.
Una problema que s'ha de seguir treballant perque ho deixi de ser.
 
Heu parlat dels vostres grans moments i dels més difícils. El meu moment més difícil, dins el petit paper que tenia, i del que me'n sento satisfet, és quan m'he d'endur en Ianek. Aquella posició fetal, aquell sentiment de ja s'ha acabat tot, em duia a infinitat d'imatges que em descol·locaven. Uns companys que van venir, dilluns van felicitar-me per la cara d'afectat que feia al recollir el presoner. Vaig reconèixer que no era fictícia, era certa, gens treballada.
Sobre l'obra donar-vos a tots les gràcies, perque vau aconseguir una vegada més que em sentís un personatge més dins d'aquesta realitat que és el teatre.
A l'Albert Camus i al Ferran per posar el dit a la nafra de la conciència, i dir-me. "Mira quantes contradiccions tens carallot. Quin camí escollim?!. Agafis el que agafis....".
Al Jesús perque l'actor que no s'inspira amb els seus decorats, ja pot dedicar-se a les bales, i més ara que fins i tot el Parc del Clot és de ciment.
Deixo anar dues frases de personatges antagònics.
la de l'Stepan. "Per no matar a dos infants, milers de criatures seguiràn morint de fam a Rússia".
Ivan Kaliàiev. "Ha mort sense adonar-se'n. Una mort així no és res".
 
Els Justos ha estat un gran èxit que esperem torni algun dia.

Ha estat complicat aquest any i mig, i ara respirem una mica.
Els Justos s'emporta dos coses més,

D'una banda el nostre estimat director,
que deixa el mon de la direcció de grans produccions en solitari
per prendre una posició més humil que permeti a altres recolocar-se.
Entenem la teva posició, i malgrat ens entristeix, la respectem.

D'altre banda en Ianek que vola a les terres de l'Obama.Molt d'èxit, Marc.

I parlant de renovar-se. Hi ha dos persones del grup que m'han parlat
de renovacions a la WEB del Partiquí. Aprofito per dir que el que
posa la força bruta soc jo però el treball ha de ser de tots. Si algu
creu que una foto sobra, o algun contingut està obsolet que em passi
les dades que pertoca per actualitzar-ho. Tota idea en aquest sentit
serà ben rebuda.

Desitjar molta sort en la finalització dels asajos de la BERNARDA i molta
merda al Jove Partiquí que demà reestrena.

Jesús, si llegeixes això, aquesta tarda passaré a les 18:00.

Jaume
 
Hola!

Nom'es saludar-vos a tots des de Berkeley. Ja estic forca ben insta.lat: el pis esta molt be, el temps es prou bo, i ja he fet les gestions imprescindibles com donar-me d'alta a la Universitat, obrir un compte al banc o fer-me una asseguranca de salut.

Espero que per aqui vagi motl be i molta sort de cara a l'estrena de la Bernanrda Alba.

Una abracada!

Marc
 
Encara que amb retard, crec que s'ha de felicitar una vegada més al Jove Partiquí.
Vaig estar dissabte i ens van fer passar un bona estona.
Aprofito per donar la benvinguda al Marc, que està fent d'embaixador del Partiquí a Berkeley.
 
He trobat aquest poema de Francesc Villon.
"Res no més segur sinó la cosa incerta,
res no més obscur tret d'allò evident,
cap dubte tinc, només la cosa certa;
I em prenc la ciència com un accidente".
He volgut compartir-lo
FERRAN
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
“… en ocho años que dure el luto, no ha de entrar en esta casa el viento de la calle”
Cada cop falta menys per estrenar la nostra Bernarda, els perfils prou marcats de les protagonistes del “drama rural de los pueblos de España” omplen l’escena de sentiments soviet durs i sense pietat. Hem assolit un moment adequat i ara tenim temps per acabar d’arrodonir el muntatge. No cal patir, només un punt de concentració i les paraules sortiran soles. No perdem la intensitat, l’angoixa no es bona consellera però la relaxació en pot trair.
Endavant amb el “doble de esas campanas”.
 
No se si soc l'única que os llegeix,encara que no hi escrigui gaire (no tinc gaire traça).Moltes gràcies Ferran, per compartir el poema,m'agrada, el llegire unes cuantes vegades mes per...memoritzar.lo. adeu, no cal que digui qui soc oi?
 
El drama rural de Garcia Lorca es a punt d’estrenar-se un cop més. La responsabilitat de treballar les paraules del poeta ens pot jugar una mala passada. Demà assaig llarg per acabar d’arrodonir un muntatge que ha necessitat d’un treball important. El resultat ha de ser bo, es a les nostres mans, hi hem posat el millor de nosaltres i per això no pot fallar. Confiem que la platea vinguí a plorar la mort d’Antonio Benavides i que Pepe el Romano s’adoni de qui es realment la seva femella.
La cita es demà a les quatre, concentració i força per aconseguir que flueixin les paraules més carregades de sentiment. Des de la barrera posarem tota la carn a la graella. Que els focus il•luminin l’escena i que les sensacions surin per tots els centímetres de la pell. L?estrena es a tocar i el verí del teatre ha d’entrar directament a les venes.
Que s’alci el teló i que no pari la música.
 
Tocats per Trieste, una exposició al CCCB sobre Claudio Magris amb una peli sobre "Vosté ja ho entendrà", un projecte del Partiquí que començarem a treballar a curt termini. Realment sempre estem al rovell de l'ou
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
A la Revista Hamlet, en una entrevista a Rosa Maria Sardà hi diu:
“La Casa de Bernarda Alba. Què li ha donat a vostè aquesta obra?
Molts maldecaps. Perquè a hores d’ara crec que encara no la sé fer. Ho vaig estar dient als assaigs i continuo pensant que segurament es pot fer d’una altra forma. Quan acabo de fer una cosa sempre penso que l’hauria d’haver fet d’una altra manera. Sempre ho he pensat. Abans de ficar-me en un personatge sempre penso que no ho sé fer, i ho vaig dient."

Crec que fa pensar i que podria ser a la primera pàgina del manual de l’actor o l’actriu. Segur que pensar així et fa ser molt gran. Encara hi som a temps
 
Veig que estem fatal i no pas teatralment parlant , doncs el ple d’ahir va ser històric, des del Pere Pistoles no es veia una cosa igual – aquell dia vam repetir l’obra just acabar-la per no deixar canalla fora – em referia al blog. Si després de l’experiència d’ahir i de 16 visites, no tenim cap comentari està clar que sabem millor memoritzar i interpretar que escriure vivències.
Tot i que això ja sembla un blog personal, miraré de deixar constància del que vaig viure a la casa de parets blanques on l’angoixa i la malla llet acaparen tots els racons malgrat que la criada tingui “sangre en las manos de fregarlo todo”. Hi ha coses que no es poden fregar, l’enveja, el desig sexual no acomplert,o la dissort de ser dona en una societat masclista fins a l’infinit, perduren a l’ambient enrarit de la casa inventada pel poeta granadí.
Felicitacions al Francesc per aconseguir fer realitat el seu somni, i a totes les actrius que un dia van simaginar donar vida a les dones més dramàtiques de la biblioteca teatral espanyola. Possiblement dues de les més veteranes van fer realitat una vella aspiració, la de compartir la lluita per la supervivència en un poble on beus l’aigua pensant que pot estar emmetzinada. La Poncia va dir-me un dia que per ella aquest paper era com per mi posar-me a la pell d’en Willy Loman, si es així no puc menys que felicitar-la per aconseguir-ho i fer-ho amb un èxit tan gran (i encara queden dues funcions de moment). Possiblement la Bernarda de la Casa es un paper que duia el nom de la nostra actriu més veterana entre tots els repartiments possibles, felicitats també per aconseguir viure’l, i a la resta del repartiment, felicitats per la feina feta, per l’esforç i per les ganes. Si he pogut col•laborar en aquest somni, ho celebro. Molta merda per avui i per demà i per sempre. I que algú rigui enmig d’un drama no s’entén però passa de tant en tant.
 
Hola!

Me n'alegro que fessiu un ple històric, i espero que dissabte i diumenge vingués molta gent.

Una abraçada!

Marc
 
Jo soc una de les que "mira" i em costa molt expresar.me, nomes donar.te les gracies, sense tu no seria el mateix.
 
Dimarts matí, tinc un moment de pausa i aprofito per obrir el blog. Agradable sorpresa doncs hi ha un comentari a més del d’en Marc que ja havia vist. Escriure coses es questió de pràctica i de deixar-se anar sense manies. Em fa mal tot, ahir vam acabar de recollir les parets blanques de la Bernarda, potser el més complicat va ser treure la corda d’on s’havia penmjat l’Amelia (“nunca tengamos ese fin”). Penjar cortines, carregar mobles, testos amb geranis, taules i “cosas de conversación”. Ha estat un camí llarg i no sempre planer però hem aconseguit un espectacle amb prou dignitat com per deixar a gran part de la platea “tocada”. Ara recordo els inicis, aquell brindis amb vi bo per engegar un projecte d’en Francesc amb totes les dones del grup. En Francesc em va embarcar en aquesta història i he mirat de posar-hi el màxim per aconseguir un bon resultat. Crec que l’esforç ha valgut la pena, diumenge al vespre tothom estava content (bàsicament contentes) i ara sento una pau difícil de descriure. Els que hem coneixeu sabeu que a mi m’agrada trepitjar escenari però de vegades el compromís et demana altres tasques. Confio que hagin estat positives, la meva intenció no era altre que aconseguir el millor espectacle possible, crec que sempre val la pena aconseguir “més”.
Si heu gaudit dels assajos ho celebro, que heu gaudit de l’estrena no en tinc cap dubte.
 
Fins avui no ha acabat el projecte iniciat en la imaginació del Francesc. Avui els decorats de “La casa de Bernarda Alba” han tornat al taller, on el Jesús els a construït amb el pare de la Berta, des de la maqueta a la total realització. No crec que si pugui dedicar mes esforços ni tenir mes encert, amb els elements que disposem. Crec que van coincidir amb la idea del Francesc i la comunió es notava.
El públic va respondre amb escreix, ¡El doble de la mitjana de les representacions habituals!
Soc del parer, i aquí hem remeto al comentari que escriu en Carles, de les declaracions de la Rosa Mª Sardà, que de una representació , quan es tracta de una obra de Teatre especialment- que cada dia te una perspectiva diferent - et queda sempre la sensació que potser amb un altre matis, des de un altre intenció, potser… mai quedes proa satisfet. Son apreciacions inevitable, al Partiquí i al TNC.
La nostra “Bernarda” va ser prou potent, ven interpretada, intensa, creguda . Que més podem demanar. Tota la saviesa escènica de cada una de les intèrprets es va posar sobre l’escenari, sense estalvia ni un esforç i va tenir la seva recompensa.
Penso també que caldria foguejar-la en altres escenaris.
La direcció del Frances amb la col•laboració del Carles a arribat a bon port. Cal seguir caminant.
FERRAN
 
Si si, qu la que es va penjar va ser l'Adela i no pas l'Amelia, en fi que una errada la pot tenir qualsevol no? No tornarà a passar més, o sí.
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
1er Manament
"Jo crec que el teatre no acaba de funcionar si tu intentes servir-te’n, en comptes de servir-lo. O com a mínim, segur que els resultats no són els mateixos. El compromís, independentment de la qualitat, encara que el talent és del tot necessari, significa treballar amb la idea que el que fas és útil per la gent que et ve a veure."
Lluís Homar (revista Hamlet març 2011)
 
La casa de Bernarda Alba ha acomplert la seva segona etapa, la primera, la creació del muntatge no ha estat senzilla però crec que el resultat justifica l’esforç realitzat. Que de vegades els nervis poden alterar les aigües crec que es indubtable però cal convenir que l’aventura s’ha dut a terme amb ganes i interès. La Bernarda, com Els justos queda es espera de treballar-se en altres escenaris i ara toca tornar a començar. Aquest vespre iniciem els dos propers treballs, que la sort ens acompanyi i les muses ens siguin benèvoles.
 
El teatro al servicio de la Humanidad
La celebración de hoy es un reflejo fiel del inmenso potencial que posee el teatro para movilizar comunidades y tender puentes. ¿Han pensado alguna vez que el teatro podría ser una herramienta muy poderosa para la paz y la reconciliación? Mientras las naciones gastan colosales sumas de dinero en misiones de paz en zonas de conflictos bélicos por el mundo, se presta muy poca atención al teatro como alternativa personalizada para la gestión y transformación de conflictos. ¿Cómo pueden los ciudadanos de la madre tierra alcanzar la paz universal si los instrumentos que se emplean provienen de poderes externos y aparentemente represivos?
El teatro impregna sutilmente el alma humana presa del miedo y la desconfianza, alterando su propia imagen y abriendo un mundo de alternativas para el individuo y, por tanto, para la comunidad. Puede aportar significado a la realidad diaria mientras previene un futuro incierto. Puede participar en temáticas de política social de forma sencilla y directa. Al ser integrador, el teatro puede presentar experiencias capaces de trascender las ideas erróneas preconcebidas. Además, el teatro es un medio probado de progreso y defensa de las ideas, que mantenemos y por las que estamos dispuestos a luchar cuando no se respetan, de forma colectiva.
 
Para anticipar un futuro de paz, debemos comenzar usando medios pacíficos que busquen comprender, respetar y reconocer las aportaciones de cada ser humano en la tarea de esta búsqueda de la paz. El teatro es ese lenguaje universal a través del cual podemos promover mensajes de paz y reconciliación. Permitiendo a cada participante comprometerse activamente, el teatro puede hacer que muchos individuos deconstruyan ideas preconcebidas y, de esta forma, ofrece al individuo la oportunidad de renacer para tomar decisiones basadas en conocimientos y realidades redescubiertas. Para que el teatro crezca con fuerza, entre otras formas de arte, debemos dar un paso decidido hacia adelante incorporándolo en la vida diaria, abordando asuntos críticos de conflicto y paz. En su búsqueda de transformación social y reforma de las comunidades, el teatro ya existe en áreas devastadas por la Guerra y entre poblaciones que sufren pobreza o enfermedad crónica. Hay un número creciente de historias donde el teatro ha sido capaz de movilizar con éxito audiencias para construir conciencia y para atender a víctimas de traumas de postguerra. Plataformas culturales como el “Instituto Internacional del Teatro” que tienen como objetivo “consolidar la paz y la amistad entre los pueblos” ya están en marcha.
 
Es por tanto una farsa mantenerse callados en momentos como el nuestro, conociendo el poder del teatro, y permitir a los que empuñan armas y lanzan bombas ser los pacificadores de nuestro mundo. ¿Cómo pueden estas herramientas de alienación ser también instrumentos de paz y reconciliación?
Os exhorto, en este Día Mundial del Teatro, a reflexionar sobre esta posibilidad y a proponer al teatro como herramienta universal de diálogo, transformación y reforma social. Mientras las Naciones Unidas gastan colosales cantidades de dinero en misiones de paz por todo el mundo, por medio del uso de las armas, el teatro es una alternativa espontánea, humana, menos costosa y de lejos, mucho más poderosa. Si bien puede que no sea la única respuesta para conseguir la paz, el teatro debería ser incorporado sin duda como una herramienta eficaz en las misiones de paz.
Jessica A. Kaahwa, Uganda ( Doctora por la Universidad de Maryland, actualmente Jessica Kaahwa es profesora de Teatro y Literatura en la Universidad de Makerere y trabaja además por la integración del teatro en las prácticas terapeúticas).
 
Es molt tard, fa una estona he tornat d’assajar “El testament”, no hem pogut fer tot el que volíem fer, faltava gent. Ara he acabat d’escriure una pàgina del text i aprofito per deixar quatre paraules al blog per si algú les troba demà o demà passat.
Hem començat dos projectes engrescadors, el Testament i Enterra’m a Pekín, un pels dimecres i l’altre pels dilluns i encara tinc forces per oferir-me al muntatge inter-grups de la Festa Major. Tinc molt temps? No, però m’agrada el teatre i vull fer-ne molt i molt, és un servei més que faig als meus conciutadans. Servei de dia i servei de nit.... començo a pensar que soc un cambrer.
Que tingueu una bona setmana santa, no aneu a les processons que fan molta por, aneu a la muntanya, al mar, trepitgeu els carrers del vostre poble o la vostra ciutat, i dediqueu-vos a pensar, a llegir, a imaginar, sobretot a imaginar que un món millor encara es possible, malgrat les retallades en sanitat i educació.... Que els importa als polítics el nostre benestar? Paguem-los amb la mateixa moneda i retallem-los la nostra fe en ells, no mereixen la nostra confiança. Només hi ha una veritat; “tot està per fer i tot és possible”
 
Mario Benedetti

Táctica y estrategia

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple

mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.
 
Dilluns matí, no fa gaire bon dia, he anat una estona a la piscina per relaxar o enfortir la musculatura que encara no ho se ben be. Avui no hi ha assaig, es festiu a Catalunya, per un dia som independents (agafem-nos-ho així, ) aquesta seria la part positiva, i la negativa que aquest vespre els focus no s’encendran i el Víctor i en Julià no faran la seva tertúlia mentre la tenebrosa família del primer o del segon segons com es miri quedarà amagada entre les pàgines del text. Deu ser allò de que quan els altres fan festa els actors treballen (treballem) el que se’m fa estrany, i potser el millor remei es aprofitar una estona per repassar paper. Llegiré un cop més “el testament” i no em refereixo a veure si m’ha tocat alguna cosa del mort, i després miraré d’avançar una mica més en “Enterra’m a Pekín” que tot i ser l’estrena al novembre no podem adormir-nos.
Ha passat la setmana anomenada santa suposo pel calvari que representa en ocasions les cues que cal fer per “gaudir-la” demà tornem a la feina... a la del dia i a la de la nit. Amunt el teló
 
Hoy ha nacido un àngel,
una nueva vida!
La esperanza nació con él
con cada sonsrisa...!
Diumenge dia 17 ha nascut NÈIA.
La nostra segona neta...
Martí, el seu pare li ha dedicat una cançó...http://www.myspace.com/doriaoficial
Felicitat als pares i la seva nena!!!
Octavi i Lola
 
Més novetats!!!
Ampliem el clan Dòria-Vidal, tot just ha arribat Nèia, hem tingut la noticia d'un nou embaràs!!!
Bàrbara ens donarà un altre net/a!! cap a l'hivern...
Som plenament feliços!
Octavi i Lola
 
Home! doncs moltes i moltes felicitats, tres nets ja son una cosa seriosa en el carnets per punts d'avis. Felictitats als pares i mares respectius.

P.D. Jo ja ho sabia m'ho va dir un ocellet en forma de directora riallera.
 
Fa dies que no escric però no pas per falta de ganes.

Sabeu que passa? Abans entrar al blog diariament era una emoció al veure, o imaginar o sorprendre's si algú havia aportat alguna cosa nova, o obria un nou foro de debat, o comentaba la darrera obra al teatre.

Però allò va acabar, i ara és extrany trobar diariament nous escrits. Tots aquells ulls que ens miraven ara miren ... però menys ... Un d'aquests ulls són els meus.

De vegades m'oblido literalent del blog, i penso... Osti ... Haig de donar-li un cop d'ull. Per sort, hi ha persones que vetllen per ell. Encara hi ha qui creu que ser llegit ni que sigui per un parell d'ulls anònims val la pena. I aleshores somric i penso que ha valgut la pena.
 
La primera vegada que vaig visitar els Encants Vells anar allà era només una criatura. Devia tenir uns cinc anys i em van portar els meus pares un d'aquests diumenges preciosos, calorosos, poc abans del dia de la Palma, un dia especial per a mi perquè era costum que tots els nens s'estrenessin llavors el vestit de primavera. Ho recordo molt bé perquè la meva mare, que no atenia a modes ni a estacions, va voler avançar i em va vestir amb un vestit beig no sense abans assegurar-se que no passés fred obligant-me a posar-me un jersei de coll alt fi sota de la roba de màniga curta.
Aquell dia anàvem els quatre de la familia d'aventura a la ciutat, i el destí no era ni el parc d'atraccions ni el 'rompeolas0, sinó pujar-nos per primera vegada a la velocitat del metro i baixar en els Encants de Glòries.

Recordo que em va semblar un lloc immens i ple de gent.
Des del principi li vaig donar la mà al meu pare, perquè així podia mirar atentament tot aquell espectacle sense por de perdre'm. La plaça estava plena de puestecillos amb tendals de lona. Estaven molt enganxats els uns amb altres però cadascun contenia regals escampats per la meva vista: centenars de segells en quaderns de plàstic, monedes antigues com les que guardava el meu pare a la tauleta de nit i més enllà persianes que s'obrien per contemplar col.leccions de mobles, cadires i làmpares.
Enmig del caos hi havia una zona on ens paràvem els nens per admirar nines i joguines. Just aquí hi havia els llocs de xurros i també els venedors de llaminadures i de globus de colors.
Tot allò tan emocionant s'amuntegava en una gran plaça descoberta de la qual sortien carrerons estrets que amagaven noves sorpreses.
Era increïble que hagués sorgit un lloc així un dia de diumenge qualsevol.
 
No vaig tornar a redescobrir aquell lloc encantat fins molts anys després.
Aquella vegada la raó no va ser anar a buscar un entreteniment per als nens en diumenge, ja que aleshores jo era un adolescent i preferia
anar a tafanejar estris per a la bici els meus amics i parlar amb ells de les nostres coses prohibides que ningú més sabia.

Un d'ells, el més modern, el més atrevit i qui en el fons tots envejàvem, em va proposar acostar-nos als Encants, perquè algú li havia dit que hi venien recanvis de segona mà diferents de qualsevol altres. Arribem allà amb metro també, però llavors ja no vaig percebre les altes velocitats d'aquell tren subterrani com la primera vegada. Ni tan sols recordo veure alguna cosa més que recanvis: hi havia muntanyes de peces, i aquestes feien olor extranya i a humitat. Aquella plaça em va semblar aquell dia una espècie de cementiri per a la memòria: quadres mal venuts, butaques desballestats i una vida malmesa. m'en vaig anar d'allà sense comprar res mentre el meu amic s'en portava un estri estrany per a fer correr la moto.

Avui la casualitat m'ha portat fins allà, vint anys més tard. Avui però, la bicicleta, com un altre turista més, ha estat el meu mitjà de transport. He baixat de nou les escales de la plaça i he descobert un món nou, diferent i per un moment he viatjat fins a les medines marroquins però sense espècies ni colors i he reconegut el bullici de les zones comercials de les ciutats del Nepal ... No m'ha semblat veure pares com al meu, ni adolescents quinze anys buscant un complement al seu vestit, però sí que he vist figures similars però de pobles diferents, de races i cultures diverses: africans, pakistanesos, indis, sud-americans ...
Tots ells han trobat en aquest espai el tipus de comerç que poden pagar, i de nou, la plaça bull amb el mateix espectacle però adaptat als nous destinataris: venedors criden per atreure les senyores, els nois es porten lligats els cartrons en les seves bicicletes i terceres generacions de comandaments a distància, mobles vells, quadres, joguines i caixes de sabates jeuen sobre llençols sobre l'asfalt ...
He pujat les escales de la plaça i he tornat a la Barcelona que conec. Un mateix lloc i no obstant això, amb tres visions diferents de través dels anys. Increïble, no?
M'alegro que els espais no morin, que evolucionin i que s'adaptin a la gent, espero que en el seu esdevenir es creuin noves mirades per a aquest lloc polièdric: els Encants de Glòries.
 
Avui he volgut fer un regalet als ulls que miren, una mirada enrera a un veí comú del Partiquí. Si aconsegueixo que sonrigueu, i recordeu... també haurà valgut la pena
 
A primers de setmana (o potser tal vegada el diumenge al vespre vaig escriure un comentari en aquest blog, però veig que no ha sortit publicat. Feia esment de la 8ena. Mostra de Grups Infantil Amateurs de Teatre de Catalunya... a la qual va participar el Partiquí Jove. Com sempre ens va sorprendre que una de les millors actuacions del total de tretze grups participants... L'obra era BON DIA GENERAL, de Lluís Montoliu (un text extret del seu llibre "Espases, espases, espases". Des de les 8 del matí fins quasi les vuit del vespre, veient teatre, jugant, menjant... Va ser una jornada festiva que tots varem gaudir plenament... Ens agradarà repetir-ho! Cal fer menció de la molt bona organització dels Lluïsos d'Horta, que n'eren els amfitrions. Octavi i Lola
 
Només queden vuit dies per a l’estrena del Testament, una lectura dramatitzada “marca de la casa” dura i real com la vida mateixa. Potser tornem a inicis del segle XX quan la vida era molt lineal, quan els rics i els pobres mantenien una relació clara a banda i banda del carrer vital. Les regles, sovint només per als de més recursos, es podien saltar tot mantenint la imatge davant de la societat. El testament es una història d’amor trencada i impossible de recuperar, amor perdut llastimosament a banda i banda del cor, ferides obertes per sempre sense cap possibilitat de tancar-les, i només la mort aconsegueix portar un bri d’esperança…. Quan la vida no es sap viure, la mort resulta l’única sortida… que trist no?
Els nervis del debut, la tensió del poc temps per treballar l’obra, uns personatges molt ben definits i un esgotament final a causa dels sentiments abocats a l’escenari. Tinc molt bones sensacions, l’espectacle serà divendres, llàstima que el futbol no ens hagi permés repetir dissabte. Queda pendent. Començo a odiar el futbol, crec que prepararé la meva venjança de mica en mica, amb calma... ja arribarà el moment.
 
Causes de força major han impedit al nostre director poder assistir a la estrena i de moment única representació de "EL TESTAMENT".

A 'toro pasado' he sortit amb sensació de... Ha sortit bé. Han estat dos mesos d'asajos i no és gaire. Estic content.

Has faltat un parell de asajos més amb unes certes directrius de com 'saber estar' les veus hi eren però a alguns ens ha faltat cos. La veritat és aquesta.

Però torno a dir: Ha estat la millor representació. Ningu s'ha oblidat res important i el més important és que els que han vingut de fora (almenys els meus) els ha agradat.

Però no cal adormir-se i a la propera posar encara més chicha a la parrilla ... Ho podem fer...

Jefe... Ens han dit que ja corres per casa. Tranquil, podràs fer-nos la teva valoració potser no ara, però en Martí està cuinant uns bons DVDs per a tots.

Cuida't... Et necessitem

Jaume
 
El testament era un text de sentiments, dur i esgotador. Potser hem tingut poc temps però feia falta posar una “pica” a la graella i s’ha fet amb la dignitat habitual. Una escenografia molt bona i uns moments àlgids representats o interpretats darrera els faristols. Estic satisfet de la feina feta, vaig gaudir del personatge, en Cosme ha passat a formar part del meu altre jo, potser la venjança va ser massa gran però la ferida oberta per la Mónica i el seu amant justifiquen d’alguna manera el que pot representar un amor trencat i fins i tot esmicolat.
El teatre es molt gran, et permet viure sensacions que sortosament no vius al teu dia a dia… en que estaria jo pensant quan vaig triar el meu camí professional?
L’absència d’en Ferran ens permet repetir l’espectacle, es la millor notícia afegida al fet que ja te l’Alta just a temps per no haver pogut veure la seva obra. En Ricard Salvat estarà content però la festa no quedarà tancada fins que en Ferran pugui dir la seva. No amagueu gaire el vestuari
 
Diumenge al matí, fa estona que sec al sofà, a la tauleta, la tassa de cafè s’ha refredat – sortosament ja buida – i llegeixo la revista Hamlet com un camí formidable per escapar de la que volen fer-me creure la notícia del dia, una mena d’esdeveniment sobrehumà que va tenir lloc ahir al vespre i no pas a Elsinor sinó a Londres, però que tampoc tenia res a veure amb el bo d’en William.
Una entrevista al Pavlovsky i una altra a l’Espert em regalen i un parell de comentaris que semblen extrets d’un tractat de Filosofia i se m’acut una línia argumental per al blog sovint desert i en regim d’aprimament no volgut. Filosofia del teatre i de la vida, lliçons de filosofia, el teatre com a font d’inspiració... el títol no es important, o sí, i decideixo engegar aquesta secció. La meva intenció es donar-li vida – a la secció i al blog – però jo sol no podré, necessito els vostres comentaris, a veure si ho aconseguim. Serà un petit homenatge al nostre administrador i als que calladament llegeixen les paraules penjades amb un interès discret i amb la vergonya imprescindible per no fer aportacions. Deixeu la vergonya i mantingueu l’interès, amb això el blog tornarà a viure i tornarà a acomplir el seu deure. Els nostres visitants tindran necessitat de veure els espectacles, al menys això es el que em passa a mi quant llegeixo sobre teatre, veig teatre i visc teatre.
A la propera aportació començo “El teatre com a font d’inspiració”
 
El teatre com a font d’inspiració
“Quan era jove i formàvem la nostra companyia, deia que una cosa era la meva vida professional i una altra la meva vida privada, però el cert es que quan vaig de viatge tot em serveix per al teatre, i quan faig teatre em serveix per a la meva vida privada, tot em forma per dins, és com si fes permanents exercicis espirituals o confessions profundes. Per a l’actor es semblant a un psicoanàlisi. El director se centra més en tot, i l’actor en si mateix, podria dir que el director busca cap en fora després de fer-ho endins i en canvi l’actor sempre busca cap endins”
Núria Espert
 
Això m’ha fet adonar d’una cosa molt important, en alguns moments o potser en uns quants més, he pensat el mateix, el teatre es una finestra des d’on puc veure realitats que mai veuria i en ocasions he pensat que poder veure aquestes realitats m’ajuda a ser millor en el que faig...
Que és el que faig? Doncs senzillament visc i quan visc endins tinc més força per buscar en fora. Potser es que també tinc algun gen de director.
La pregunta es, com pot ser que una cosa tan important com la filosofia no puntuï gens als currículums professionals? El món està equivocat, el guionista no ha sabut trobar el que calia explicar o al menys la forma d’explicar-ho. Que tingueu un bon diumenge, els que avui no aneu al teatre mireu de passar-ho amb la major dignitat possible, el demà serà millor.

Ara es el vostre torn.
 
Senzill: Aquest dimecres dia 1 reunió i repartiment proper muntatge. No falteu
 
Sobre el teu comentari, Carles, es curiós una cosa que pensava l'altre dia:
A la vida real hi ha un dia que fa el teu primer petó. Es un dia especial
que recordes tota la vida.
L'actor té la sort que també te un primer petó teatral, es semblant al primer però alhora molt molt diferent. Això sí, en tots dos hi ha nervis.

A mi el teatre m'ha dut a tractar de vocalitzar molt més quan parlo a la vida real. Encara no ho tinc del tot dominat però 'estoy en ello'.
 
La nostra companya Brenda ens
ha enviat les fotos de EL TESTAMENT.

Gaudiu-ne.

Jaume

http://cid-0415b5ab70577474.photos.live.com/browse.aspx/MakingOff%20de%20EL%20TESTAMENT
 
El teatre com a font d'inspiració:

“Hi ha gent que no sap gaudir de l’oci. N’hi ha que posa tota la seva energia a treballar, a ser lleial, legal,a defensar les causes justes, una altra que la posa a fer més i més diners, a aixecar grans fortunes... però no sé si és més feliç. Jo no vull ser el més ric ni córrer en una marató per veure qui treballa més, ja no tinc edat! Jo entre dormir i somniar o treballar em quedo amb el llit, que és la meva pàtria. Sempre ho dic”
Angel Pavlovsky
 
Ja deia jo que una atzagaiada no fa mal a ningú…. Seré capaç de fer-la? En quant a viure només per fer diners, jo en conec un.
 
Estem fent la llista dels DVDs del Testament, a veure si entre dilluns i dimecres la podem fer (preu habitual de 5 €) Tambe tinc les fotos que va fer el Jose de l'espectacle,(com sempre estan superguai) tothom que les vulgui que porti un pen o un cd dimecres que portare l'ordinador.
 
He entrat al blog i he quedat sorpres !Encara es viu!.Intentarem repetir "El Testament". Agraeixo el vostre interes per la meva salud,ja remeno la cua.!Que duri!
FERRAN
 
Dimecres tanco llista de comandes de DVD de el testament. Suposo que els que el voleu ja l'heu demanat si no quedarà per al `proper muntatge.
Ferran l'Eva te el teu pen drive amb les fotos
 
(Part I)
Des de la meva finestra contemplo com la pluja cau sense remei. Són les onze del matí d'un dissabte de voreres mullades i cel encapotat.

A la finestra de l'edifici de davant s'aboca l'ancià que cada dia veig quan surto cap al treball.
Mentre jo miro el rellotge del mòbil, ell es dirigeix a la fleca, amb el diari que acaba de comprar al quiosc sota el braç. Arriba fins aquí amb els passos exactes, diu bon dia mentre allarga el braç amb les monedes justes i en marxar s'acomiada molt baixet. Si fa bo, es pararà a descansar en el banc al solet i aquell dia jo correré encara més doncs estaré fent tard.

Però avui és dissabte, són les onze del matí i no deixa de ploure. Ell està assegut a la cadira de la finestra, mirant cap a fora amb l'expressió de qui ja ha viscut prou, amb les mans plegades sobre el seu pit, deixant-se portar pel pas del temps i gronxant-se fins a la seva joventut, aquella època que tant recorda, més vivament fins i tot que el que ahir va esdevenir. Avui s'ha
allunyat fins aquell moment en què la sort va apostar per ell, fins l'instant en què probablement va canviar ls seva vida. El veig mirant fix cap a mi però ell no em veu, ja que està pujant a la camioneta que el portarà cap al front, amb tots aquells nois espantats, tensos, conformes amb el seu destí. Acompanyant-lo en la caixa del camió, unes quantes cares conegudes i altres tants estranys, però tots guarden silenci mentre ell només sent un gran fred ...

Un cop tot llest, la càrrega s'allunya per aquella carretera trist sense asfaltar, seguit de nombrosos ulls plorosos de pares, mares, núvies, germanes, amants, àvies ... que tracten de seguir amb la vista l'expressió del seu noi, que algú sense permís els està traient. Mentre, ell segueix tremolant de por, agafat a la porta del darrere ja que ha estat dels últims a pujar. Els seus
cabells foscos s'arremolinen i pessigollegen sobre el seu front, però ell segueix quiet, amb les mans que li suen agafades a una portella que trontolla amb els sots.
 
(Part II)

Té llavis ressecs de la pols del camí i no sent més que el so ronc d'una vida que l'abandona. En
silenci diu que vol baixar-se però ningú li fa cas ... Tot succeeix de cop i volta, no recorda més que una frenada i el cop sec de la porta en obrir-se i ell caient sense sentit sobre el camí ple de pols que porta cap al front on ell mai va arribar.

Aquells ossos trencats li van salvar la vida, quina sort la seva! ... I al pensar, observa detingudament les seves mans grans que té sobre la falda i les veu de nou enguixades i llavors reviu les imatges en el balneari on van atendre aquells mesos, i recorda
aquella infermera a la qual cridava germana que feia olor de sabó i a herbes silvestres, i recorda el bigoti que es va deixar llavors i que una foto va immortalitzar i torna sobre els seus passos cap a aquelles tardes en solitud caminant per un poble ple d'arbres frondosos i quietud .... Baixa la
vista cap a les sevess mans i diu en un murmuri: només servien per esgarrapar la terra amb l'arada, eren fortes per recollir amb una pala el fem que abonaria els camps, però mai m'haguessin respost per disparar, hagués errat el tir, m'hauria tremolat el valor.

Ara mou lentament el seu cap, el que es dreçava sota el barret per mirar el sol per saber l'hora de
tornar a casa i repeteix: mai hagués sabut com amagar al so dels trets. Hauria mort de dels primers, d'això n'estic segur.


Tot això m'ho diu sense veure, mentre jo segueixo esperant que aquesta pluja deixi de caure interminablement per sortir al carrer sense por de res, agraint per primera vegada haver nascut en una època de pau.
 
El teatre com a font d'inspiració:
"El teatro es uno de los mejores lugares donde estar cuando hay arte, y l peor cuando no funciona.El mal teatro resulta físicamente insoportable, una tortura semejante a escuchar música distorsionada"

Marcos Ordoñez. (Telón de fondo. 2011)
 
Totalment d'acord.
 
Temps era temps hi havia un blog d’un grup de teatre on molts llegien i pocs escrivien les vivències associades al mes gran dels espectacles i representava una finestra al món encotillat de la vida diària. Pensaments apareguts sota la llum dels estels, comentaris producte de reflexions sobre espectacles treballats a contrarellotge o expressions de goig viscudes com a espectadors fugissers d’altres companys de professió (remunerada o no).
Però una tempesta va donar peu a la calma i el blog va quedar avorridament tranquil i allò no era bo. Algú va decidir que no volia acceptar les coses tal com venien i va teclejar de forma arriscada un diumenge a la tarda just abans de marxar.... on anava no era important, tenia fe en el que deixava, una penyora, un objecte que el més aviat possible voldria recuperar, i de seguida que pogués tornaria per buscar-la... i llavors va passar.... el blog va tornar a moure’s, va cansar-se de la calma i va trontollar cap al futur, cap a un horitzó que ja es veia i tots van ser més feliços.
Marxava a la seva tasca habitual dels inicis d’estiu, s’enduia les paraules que volia memoritzar, va veure i va viure, va donar el millor de si mateix i va tornar a buscar el seu tresor més preuat, els seus sentiments.
Salut companys, que l’estiu sigui amable amb vosaltres i si teniu una estona lliure, penseu en el que us espera a la tornada. Amunt el teló.... va, som-hi!
“Si, Víctor, vas acomplir la teva promesa, tard i malament, però la vas acomplir”
 
Jo la setmana entrant també marxo a Suissa després de la bona experiència als campaments d'estiu.

A la tornada ens espera la Farinera i l'escenari... Dilluns i Dimarts...

Espero que a tots us vagi genial i ens veiem a la tornada.

Jaume
 
El teatre com a font d’inspiració:
Interpretar m’apassiona molt. Per una banda físicament em fa pujar l’adrenalina, m’excita, em diverteix, jugar, en el sentit que els anglesos tenen de play i els francesos de jouer. Jugar i trobar-me físicament damunt d’un espai amb una altra gent que està fent alguna cosa que és mentida, i que tu ho saps, i en canvi hi poses el coll, i hi poses l’ànima, i poses l’emoció. I el públic que també sap que és mentida també es pot arribar a emocionar molt. Físicament aquesta complicitat estranya i estrambòtica sobre aquesta cerimònia rara que és la representació la trobo interessat.
Vicky Peña. Revista Hamlet núm. 17
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
"Actuar es fer visible el que es invisible" deia Lawrence Olivier, es a dir es alguna cosa bastant més seriosa que la fe que es creure en l'invisible encara que no es vegi mai.
Queda algun dubte de que el teatre es el més gran que hi ha?
Aviat serà el dia en que els focus tornaran a il.luminar les paraules de l'autor que hauran agafat vida en el cos de l'actriu i l'actor. Vetlleu que el dia s'acosta i cal estar desperts.
 
ENTERRA’M A PEQUÍN de Maria Mercè Cuartiella
Una nova estrena de l’Associació teatral El Partiquí
En Víctor i en Julià eren dos amics de l’ànima, compartien jocs, baralles,gana, il•lusions i projectes en una postguerra que no entenien gaire però que havia embolicat la seva vida. Un accident de trànsit els va separar per sempre o això creien doncs en Julià, atropellat per un camió, torna ràpidament en forma de fantasma a casa del seu amic, més concretament a la seva cuina on en Víctor veu passar la vida de la seva família sense cap interès, aliè a les misèries humanes que l’envolten. Només l’interessa jugar a escacs contra sí mateix i parlar amb el seu amic, o més ben dit amb el fantasma del seu amic amb qui pot mantenir les discussions típiques de dos companys autèntics . En Julià, una mena de consciència positiva de l’amargat Víctor, mira de demostrar-li que es afortunat,
“No està malament ser viu, home, no t’ho prenguis així. Encara que ser mort tampoc ho està, no et pensis”
Passejar-se entre escenes familiars d’uns parents que no s’entenen i els records de joventut tornats a viure en present, condueixen al Julià a plantejar-se que hagués passat si l’atropelllat hagués estat en Víctor i demanar el canvi definitiu
Una comèdia amb punts d’acidesa viscuda a una cuina que sembla ser tot el món... o no
Audi tori del Centre Cultural la Farinera del Clot el Divendres 25 i dissabte 26 de novembre a les 22 hores. Preu 6 euros i mig
 
Pots triar? L’espectacle de Nadal del Partiquí
Les dates de Nadal suposen un moment de reflexió i de nous projectes per a l’any que començarà, per això el teatre com a servei públic insubstituïble pretén ajudar-nos en tan complexa tasca.
Generalment pensem que podem triar, que realment som lliures d’escollir un camí, una forma, una situació, una companyia, fins i tot creiem que som capaços de decidir com ha de ser la nostra pròpia ombra, però la realitat sovint ens recorda que no sempre som amos de les nostres decisions i potser ha de ser així.
Vivim en un món en el que, les circumstàncies, les normes, la gent que ens envolta determinen la manera de fer les nostres tries, molts cops hem d’escollir allò que en realitat no volíem i malgrat això hem de continuar creient en la llibertat i el dret d’escollir, encara que només sigui per sentir-nos humans il•lusionats en un futur que ha de ser millor.
Textos teatrals, poemes, cançons que s’ofereixen al públic per pensar una mica en tot això i sobretot per tornar a ser solidaris com cada any doncs el preu de l’entrada es una joguina nova per a la campanya de Reis del barri. Una fórmula que no pot fallar.
Teatre + solidaritat = somriure d’un infant
I aquesta tampoc falla mai: Cava+torró = Nadal
Dissabte 17 de desembre a les 22 h. A l’auditori del Centre Cultural la Farinera del Clot.
 
Un any més la sortida teatral de cap de setmana ha estat un èxit. Participació de quasi tothom i aportació impagable de la profe de teatre. Potser la sala no tenia una gran acústica ni era la millor per assajar amb públic però tampoc es pot demanar més.
Personalment sento haver-me perdut el vespre però de vegades hi ha causes majors.
Pekin pren embranzida mentre “A les paraules demano camins” va agafant forma. Comencem a parlar de “Vostè ja ho entendrà” i del Rei i el Drac.
Els partiquins que participem al muntatge de festa major de la coordinadora anem “a tope” i l’espectacle de Nadal està perfectament organitzat a mig setembre.
Les coses canvien a Elsinor, lluny de la terra baixa i el llop del desencís jau mort per sempre. Amunt el teló i fosc a la sala. Comença la música i els focus separen les parpelles suaument.
 
La veritat es que si l'stage reflexa les ganes i l'entusiasme de tot l'any, aquesta temporada 2011-2012 EL PARTIQUÍ trencarà motllos.

Jaume
 
Dissabte 5 de novembre a les 22 i diumenge 6 a les 18 h.

INVISIBLES de Guillem Clua
“ 6 personatges aparentment deslligats uns dels altres que viuen o malviuen condemnats pels seus errors anteriors Vius morts, morts vius... invisibles. Al llarg de l’espectacle veiem que realment estan lligats els uns amb els altres.”

Coordinadora de teatre del Clot-Camp de l'Arpa. Dos participants del Partiqui
 
Quin poder té?
Quan el meu fill gran era petit – això es una cosa que passa sovint amb les mides – imitava un heroi de còmic dient “Pel poder de calavera grisa!, tinc el poder!” i per un instant es sentia el rei de l’univers sencer o al menys del seu univers. Sovint m’agrada recordar el passat i no per fer inventari sinó per adonar-me que no em puc queixar de tot el que m’ha tocat viure gràcies o no als meus propis mèrits o a la casualitat – que mai se sap – i això em porta a reviure frases que han format part del meu projecte de memòries.
Això de tenir el poder ho vaig recordar ahir tot just acabar l’espectacle d’una de les actrius més grans que ha trepitjat els nostres i els vostres escenaris, fins i tot els escenaris d’ells per acabar tots els individus o persones possibles, l’ Espert, mentre dempeus aplaudia fervorosament agraint el que la gran dama ens acabava de regalar, i dic ens acabava i no m’acabava basant-me en el fet que tota la platea del gran Lliure de Gràcia picava de mans sense que el cul els toqués la cadira. Hores després noto els palmells adolorits.
Quin poder té aquesta dona? El de calavera grisa? Potser si que aquesta calavera es la mateixa que l’Enric Majó va sostenir mentre mirava d’entendre el que passava a Dinamarca. Només una actriu amb “poder” pot fer una exhibició com la de l’Espert, posant música a les paraules del mestre William, respirant de forma invisible per suportar el pes d’un ritme endimoniat de personatges que narren i protagonitzen la violació de Lucrecia. Crec que varem quedar més esgotats nosaltres que ella mateixa i aquella mirada felina que sempre em va enamorar ens fitava poderosa mentre la boca silenciosa, possiblement per agafar-se un petit descans, somreia agraint la resposta d’un públic a qui s’havia entregat durant una hora i mitja. Estic segur que coneixia la nostra resposta admirada molt abans de sortir a escena parlant pel mòbil potser per donar-nos temps a apagar els nostres en una escena que es repeteix cada cop que anem al teatre, doncs sembla que tot se’ns ha de dir.
Durant anys vaig creure que era la més gran, ahir vaig veure que l’olimp del teatre segueix mostrant la fesomia intrigant d’aquella dona que un dia el gran Terenci va utilitzar per il•lustrar la seva gran obra, “El dia que va morir Marilyn”. Si la rossa inquietant havia mort només la gata grega podria substituir-la. Que gran ets Espert!.
 
Ahir vam estrenar de nou. Invisibles, de Guillem Clua. No va ser el partiquí tot i que era al nostre teatre i en dúiem la representació. Un muntatge complex amb interrelació d’escenes que ho fan sempre tot més difícil, però un cop mes l’ il•lusió dels amateurs va conduir-nos a bon port. Errades? Es clar, inevitables quan es disposa de poc temps i no es disposa de lloc adequat d’assaig però ací ningú va prometre un camí planer. El debut de la Brenda, fantàstic. Ha estat un plaer compartir amb ella la major part de les escenes. He viscut una nova experiència teatral i cada cop estic més convençut que la meva passió – sempre en positiu – és aquesta.
Fer un muntatge amb persones d’altres grups resulta enriquidor, coneixes gent, veus altres formes de treballar i mires d’aportar el teu gra de sorra en un benefici comú. Si els dirigents del país fossin actors i actrius amateurs, seria molt més senzill aconseguir les fites necessàries. Lluny dels egos personals, el treball en benefici del col•lectiu aconsegueix el miracle.
Només m’he perdut una edició del teatre de la Coordinadora – tampoc s’ha d’abusar – però any rere any he viscut una bona experiència. Feina? Molta, patiments? també, però els serveis a la comunitat sempre costen i per això tenen aquell plus de satisfacció personal. Confio que els nostres companys de grup, ens tornin a fer suport aquesta tarda, ahir la representació era minsa. A partir de dilluns tornem a Pekín, a la cuina del Víctor, a mirar de trobar explicacions a viure la vida d’una forma poc vital. El teatre té això, pots viure com un vagabund i l’endemà riure com si fossis un adolescent. Algú pot viure sense el teatre? Jo no.
 
Soc un malalt de teatre, el visc intensament i per això en faig i en consumeixo. Tarda-vespre al TNC, fent temps a la llibreria trobo una obra que em crida l’atenció: “Enterra’m a Pekin”. Inicialment penso si la cosa anirà de xinesos, miro el repartiment, llegeixo i veig que parla del barri de barraques de Barcelona anomenat Pekin. La meva àvia en parlava. Em crida l’atenció que els personatges principals, en un moment determinat, han de semblar joves de 16 anys i el repte em motiva. La compro, la llegeixo del tot i la proposo al grup de programació. El director la llegeix, la passa a la directora i decidim posar-la en marxa. Treball actoral, escenografia, llegir i llegir el text i finalment la propera setmana estrenem. Una gran notícia, l’autora confirma la seva assistència. Fantàstic, a veure si hem aconseguit donar el missatge que ella va imaginar. El darrer repte omplir la platea els dos dies. Els “bolos” vindran més tard. Un cop més la màgia del teatre m’envolta. Amunt el teló i molta merda!



Carles (Julià)
 
No deixo de sorprendre'm s'alguna de les teves reflexions. Em costa ser tant constant com abans al blog però
tard o no, sempre em miro.

Se que hi hauran les teves reflexions que sempre aporten un nou cop de vista. I es que, potser des d'una altra cantonada molt llunyana a la teva, i probablement amb un altra ànima i un altre cor, jo també estimo el teatre.

>Young de Terrats de Barcelona<
 
Jo tambè entro a llegir-lo de tant en tant. el que passa es que no se que dir... o potser si ... pero no se si val la pena.. el cas es que com normalment s'ha de pensar bè el que es diu..i jo de teatreno hi entenc gaire... un peto a tots.Leo
 
Tinc mal de coll, arrossego un refredat des de fa quinze dies i aquest matí tenia dificultats amb la veu i la tos emprenyadora d’una faringitis que no convé. Vaig empastillat “a tope” he pres llimona i mel, llet calenta, i ara, tres hores abans d’aixecar el teló (el nostre teló no s’aixeca, es desplaça lateralment però desplaçar el teló no te gens de màgia) crec que podré estar a l’alçada. No ho tinc clar, crec que a l’escenari l’adrenalina et fa oblidar les ganes d’anar a veure en Roca, la tos, els esternuts... confio que sigui així. Sempre puc demanar-li al Víctor una mica d’aigua tot i que... els fantasmes beuen? I encara més, els fantasmes tenen tos?
La quantitat d’amics que m’han desitjat molta merda, molts d’ells acompanyats d’un “ens veiem al vespre” m’ha donat la força mental necessària per fer el meu cim particular, per pujar i baixar del meu entarimat, per pujar-me a les cadires o per lluitar.....i ara només espero les darreres indicacions de la directora riallera per oferir-li un cop més la meva actuació. Per què ella i jo hem vist el mateix paisatge, els mateixos cirerers i els camps de blat... Gràcies un cop més per afegir-me al teu projecte. Fins ara mateix. I al públic només donar-li les gràcies per acceptar el servei que els volem oferir. Que gaudiu de l’espectacle
 
Fa unes hores que vaig deixar la Farinera, amb en Josep Maria vam ser els darrers en sortir del teatre, ell ho volia deixar tot a punt per la representació d’avui. He tancat el cercle que vaig iniciar un vespre a la llibreria del TNC, em sento satisfet. Alguns amics van estrenar-se com a públic i demanaven tenir la informació dels nostres espectacles. Possiblement això fa que el teatre amateur tingui aquell plus que mai aconseguirà el professional malgrat les seves possibilitats de tota mena.
Segur que no va ser la nostra millor actuació, els nervis van aparèixer però de vegades pot passar... ho deia l’Elisa allà... on era en Víctor que finalment va fer el canvi amb en Julià. L’esforç de tots ha estat important, el públic ho va agrair, només puc desitjar molta merda per aquest vespre. Entre el públic tindrem l’autora del text, una novetat força agradable, espero que també per ella.
Novembre 2011, dues estrenes, no està malament, dos registres diferents. M’agrada això, cada cop n’estic més convençut. En que estaria jo pensant quan vaig decidir dedicar-me a .... be, deixem-ho.
 
Diumenge tarda, aquest matí he anat a una audició musical i ara m’aixeco del sofà on he estat memoritzant el text del lladre d’Antaviana que em pertoca per l’espectacle de Nadal. Ahir es va tancar el primer cicle del “Enterra’m a Pekin” amb una bona acollida per part del públic i satisfacció per part de l’autora que va assistir a l’espectacle. No recordo exactament quan vam començar a treballar aquest muntatge però sembla que faci molt temps – l’estiu enmig sempre fa sensació d’antiguitat -. Finalment hem estrenat, no ha estat fàcil però estic satisfet de tot plegat. En Julià era un bon personatge – sempre miro de veure que el meu personatge es fantàstic, es un secret – i compartir escena amb en Manel ha estat una bona experiència. Bon debut de l’Andreu i actuacions solvents dels veterans. Això del teatre te un no se que, que enganxa... potser serviria per fer un món més unit? Segur que sí. Fosc i aplaudiments.
 
Dos de desembre de dos mil onze, avui fa trenta-cinc anys que va obrir el teatre lliure… un mite. He vist ”l’espera” de Remo Binosi, i al final, enmig dels aplaudiments apareix en Lluis Pasqual per recordar-nos que era el dia... El teatre més mític, amb el director més mític i la noia mítica del somriure entremaliat. Una nova exhibició de la Clara Segura i una copa de vi blanc per homenatjar en Fabià Puigserver, el gran home del lliure que una malaltia cruel es va endur massa aviat. Per molt anys, Lliure de Gràcia, les parets que han acollit els grans de l’escena catalana. Ovació general.
 
Pots triar? L’espectacle de Nadal del Partiquí
Les dates de Nadal suposen un moment de reflexió i de nous projectes per a l’any que començarà, per això el teatre com a servei públic insubstituïble pretén ajudar-nos en tan complexa tasca.
Generalment pensem que podem triar, que realment som lliures d’escollir un camí, una forma, una situació, una companyia, fins i tot creiem que som capaços de decidir com ha de ser la nostra pròpia ombra, però la realitat sovint ens recorda que no sempre som amos de les nostres decisions i potser ha de ser així.
Vivim en un món en el que, les circumstàncies, les normes, la gent que ens envolta determinen la manera de fer les nostres tries, molts cops hem d’escollir allò que en realitat no volíem i malgrat això hem de continuar creient en la llibertat i el dret d’escollir, encara que només sigui per sentir-nos humans il•lusionats en un futur que ha de ser millor.
Textos teatrals, poemes, cançons que s’ofereixen al públic per pensar una mica en tot això i sobretot per tornar a ser solidaris com cada any doncs el preu de l’entrada es una joguina nova per a la campanya de Reis del barri. Una fórmula que no pot fallar.
Teatre + solidaritat = somriure d’un infant
I aquesta tampoc falla mai: Cava+torró = Nadal
Dissabte 17 de desembre a les 22 h. A l’auditori del Centre Cultural la Farinera del Clot.
 
Espectacle de Nadal 2011, una vetllada agradable plena de bones intencions i d’il•lusió nascuda en el més intern de les persones que el van impulsar. Un seguit de suggeriments teatrals al voltant d’una idea, el fet de poder triar, el dret d’escollir, la necessitat vital d’anar cap un o altre costat. Una idea omnipresent en el nostre bagatge vital recordada en el moment de l’any dels bons desitjos. El públic ho va passar bé i darrere de l’escenari, escenes de nervis amb somriure incorporat. Felicitacions a totes i a tots, heu – hem – demostrat un cop més que amb il•lusió es pot aconseguir tot... serà veritat, com diu el senyor Mas, que amb il•lusió ens en sortirem?
I com que per Nadal qui res no estrena, res no val, jo vaig estrenar una corbata de llacet o “pajarita” vermella
Que l’any teatral ens sigui propici i les muses no ens siguin infidels.
 
Aquest matí llegia un poema de Jaime Gil de Biedma, "No volveré a ser joven" i després de pair-lo crec que no podem perdre el temps en lamentacions, hem de viure i gaudir de la experiència. El poema? diu així:

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
 
Engego la tele en un gest automàtic i fan “Des del balcó”, una adaptació en cine dels textos de la Roig “L’hora violeta” “Ramona adéu” i “El temps de les cireres”. Agafo una escena on la Lizaran parla una noia jove que no reconec i que acaba de fer-li un regal i engalta dues frases impecables sortides de la ploma de la gran Roig, de qui si no: “Ets massa bona per fer-te rica” i al cap d’un parell de rèpliques sentencia “ser ric és una ruïna”.
Em sembla genial com es pot dir tant en dues frases i veig el que vol dir ser una artista, una escriptora que la part perversa de la creació es va endur massa aviat. Sort en tenim que sempre ens quedaran els seus textos per fer-nos pensar i per fer-nos millor del que som. Cuida't Roig, siguis on siguis.

Publica un comentari a l'entrada