dijous, 5 de gener de 2012

Blog de EL PARTIQUI - 2012

Hi ha, al meu parer, tres elements essencials tant per definir què és el teatre i quin paper juga, o més ben dit, hauria de jugar, en el sí de la nostra societat per participar en els canvis culturals imprescindibles, abandonant la queixa sistemàtica per portar endavant un "discurs" positiu, constructiu, col·lectiu i, sobre tot, compromès. He dit tres elements, i potser m´he quedat curt. Ja ho veurem. En tot cas, un d´aquests elements és la consciència de pertànyer, precisament, a un col·lectiu i que, en conseqüència, tota solució és, també, col·lectiva. El segon element consisteix en el fet que, a més a més de pertànyer a aquest col·lectiuprofessional, som ciutadans i, com a tals, tenim el nostre dret a opinar i a intervenir en els problemes que ens envolten, per aportar-hi probables solucions; i el tercer element rau, també, en la consciència del fet cultural que significa el teatre, i que va – o que hauria d'anar acompanyat del compromís per defensar tot allò que redueix l´àmbit cultural i que comporta la corresponent lluita. No som observadors passius, el teatre no es limita a ser una complaença, un acte només "contemplatiu" o un fet "consumista" més. El teatre té lloc davant d´una assemblea : és un art polític, és el testimoni del que està succeint a la nostra societat. El teatre va néixer interrogant als déus i, avui, el teatre interroga o hauria d´interrogar als homes disfressats de déus. Que caiguin les màscares!

Comentaris:
 
Engego la tele en un gest automàtic i fan “Des del balcó”, una adaptació en cine dels textos de la Roig “L’hora violeta” “Ramona adéu” i “El temps de les cireres”. Agafo una escena on la Lizaran parla una noia jove que no reconec i que acaba de fer-li un regal i engalta dues frases impecables sortides de la ploma de la gran Roig, de qui si no: “Ets massa bona per fer-te rica” i al cap d’un parell de rèpliques sentencia “ser ric és una ruïna”.
Em sembla genial com es pot dir tant en dues frases i veig el que vol dir ser una artista, una escriptora que la part perversa de la creació es va endur massa aviat. Sort en tenim que sempre ens quedaran els seus textos per fer-nos pensar i per fer-nos millor del que som. Cuida't Roig, siguis on siguis.
 
Tornem a començar un any, diuen els mayes, que el darrer de la vida tal com la coneixem.

Però mentres els Dèus decideixen què faran amb nosaltres, si fan alguna cosa, nosaltres seguirem representant cosetes sobre l'escenari.

Propera cita:
'Ara ve Nadal',
de Domènech Miquel i Ribas

Escola Tècnica Professional del Clot

Del 07/01/2012 al 08/01/2012 (17:30)

C València, 680, 08027
 
Feliç Dia de Reis!

A nosaltres ens han dut un munt de cosetes, però ha hagut una frase en mal lloc cap al final de la vetllada que ha trencat la màgia.

Ara cal recuperar-la... Aixxx Cuanta paciència.

Young
 
Als 99 anys va morir Antonin Artaud, el varen trobar mort a la pensió miserable on vivia. Estava nu i amb una sabata a la ma. Segur a punt de tirarla contra el món, l'estat, la religió i la familia, Va revolucionar la forma de fer teatre i d'enfrentar-se al mon.
Una sabata es un arma contundent contra Buch, Kruschov a les Nacions Unides.
La sabata es un arma. I encara diuen que son cares.
FERRAN
 
Mati del dia de reis, he vist el descapotable habitual (tipus Kennedy a Dallas) que va cap a Sant Pau amb tres dels molts reis que hi ha arreu, seguit de les furgonetes d’uns grans magatzems que ningú vol anomenar però que tots ajudem a fer-los més grans encara. Fa tres anys que vaig perdre la feina de rei a la clínica on treballava, els problemes a la sanitat la van tancar i per això no cal que surti de casa –anar a comprar el pa no compte -. Encara em fa mal l’espatlla i decideixo prendre un relaxant muscular, sé que m’adormirà però ho accepto amb resignació. Quan aconsegueixo tornar al món real, poso a la tele el mític concert d’en Cohen (Live in London) que tinc enregistrat i penso en el meu projecte, se m’acudeixen coses, moltes, masses? Això ho dirà el temps, tinc en Magris al costat, gaudeixo de la música del mític cantautor i el cap segueix funcionant a moltes revolucions... ho hauria d’escriure tot això? Potser sí però llavors trencaria la màgia del moment; m’arriscaré, si de tot això que em ve al cap en recordo un 30 % ja estarà bé, i confio una mica en les meves neurones regenerades. Faig una petita pausa, m’aixeco del sofà i vaig cap a la finestra al món, la xarxa que no para mai i llegeixo un missatge d’en Josep Maria, sempre tant encertat, m’animo i obro el blog i veig que en Jaume l’ha rentat una mica i que ha decidit tornar, en Ferran l’ha seguit i no puc evitar afegir-me a la festa, així ens estalviem un punt de l’ordre del dia de la junta de dilluns. De tot això en trec un ensenyament que ja em sospitava; crear requereix una situació anímica i ambiental adequada, la inspiració ha de trobar-te treballant, però cal treballar en condicions, sense riscos laborals. Ara recordo que demà marxo cap a Palestina,a la franja de Gaza, espero que les “morcilles” jueves no em facin la vida impossible. Si Nadal son bons desitjos, regals il•lusionats, tecs impossible, loteria que no toca i pessebre dels ateus, també son els pastorets, es inevitable. Salut a tots i noves il•lusions per als propers anys.
 
Dissabte tarda, fa fred, d’ací unes hores tornarem a recordar “com a noves” les paraules de la Maria Mercé Marçal, perquè “preguin nous significats i nou aliment per a l’escriptura i ... -en aquests cas - per al públic de teatre.
Bon resultat del Muntatge “A les paraules demano camins” una nova creació de la Factoria Clemente, amb un espectacle poètic entenedor, plàstic i acolorit de vestuari realment molt encertat. La música en directe ens torna a demostrar que la “llauna” no te res a fer en muntatges d’aquesta mena.
La sensació des de l’escenari era de vibracions positives, sentiment de tranquil•litat per posar el punt punyent quan calia. Actitud de les actrius i els actors i savoir fair dels músics, tots ells molt joves i amb ganes de menjar-se el que faci falta. La companyia dels nostres seguidors habituals que ens van regalar tres sortides a saludar, amb l’afegit de la filla i el marit de la poetessa d’Ivars ocupant cadires de la nostra platea. Els comentaris positius de forma unànime i demostració de que treballant els muntatges el resultat ha de ser positiu. Potser un punt menys positiu es la poca fe que de vegades tenim en les nostres possibilitats, sense arribar a morir d’egolatria, una mica més de creença en els nostres projectes resultaria molt edificant.
Ens veiem d’ací una estona al circ de la Marçal. Que la merda ocupi els carrers i les copes dringuin de celebració abans de la mitjanit.
 
Ostres!!!
 
"Esa intimidad no debe ir más lejos, pues hemos agotado ya todas sus posibilidades en la imaginación y lo que terminaremos por descubrir, más allá de lo sombrios colores de la sensualidad, es una amistad tan profunda que seremos esclavos uno del otro para siempre".

L.Durrell
 
Si ets usuari de faceboock fes-te amic del Partiquí i estaràs al dia de trotes les nostres activitats
 
Quitt. La tornada d’en Pasqual al Lliure de Montjuïc. Dues hores de joc dramàtic al més alt nivell en una demostració d’ofici fora de tota dubte. Una obra que parla de capitalistes, dels que provoquen crisis, dels que les pateixen – si a ser menys rics es pot anomenar patir – i de l’egoisme en majúscules. “No hi ha massa productes, hi ha poca demanda” diu el rei dels capitalistes, en Quitt, l’home que gaudeix del no res, o del tot, el prototipus del que s’anomena triomfador a la societat irreal, el prototipus del que no hauria d’existir, però també el prototipus dels que ens han de treure de la crisi, tornant-se a fer rics. Deu n’hi do.
En moments de retallades al teatre – i a tot el que es bo – l’escenografia del Lliure es austera doncs les petites demostracions de poder es basen en la maquinaria que segurament van instal•lar en temps millors. El piano o les taules de billar posen la cirereta professional a un muntatge que també podríem fer els amateurs. Potser llavors en Quitt tocaria un petit teclat i no un piano de cua.
Pasqual s’ha envoltat de cracks, fins i tot el paper de la senyora Quitt, un paper partiquí fet amb solvència, per la Miriam Iscla, arrencant les primeres i quasi úniques rialles del públic, demostrant la seva vis còmica que la converteix en la Sardà del segle XXI. Benito, Bosch, Boris i...els Marco (llàstima que no es diguin Barco i podríem fer l’acudit de que treballen B) fan una exhibició, Boixaderas torna a demostrar la seva inesgotable capsa de registres i l’Eduard Fernández, es l’Eduard Fernández, un monstre. Un cop passades les dues hores t’adones de l’escenografia real de l’espectacle, l’escenari es ple de taules i no em refereixo a les de billar.
Aneu-hi d’hora i feu el bocata a l’acabar, abans d’entrar a la sala xaleu amb l’exposició fotogràfica de Josep Ros Ribas, un autèntic regal a la memòria dels espectadors de teatre.
 
Diumenge al vespre, estic cansat, pel balcó es filtra la llum d’un fanal i veig les cases mostrant vida en forma de bombetes o de pantalles de televisió. Fa una estona que he tornat de Gràcia, hem participat al concurs de teatre amateur. La sala plena de gom a gom, aplaudiment generós i puntuació de notable alt. Hem muntat l’escenari que va crear el Jesús, que malgrat estar en baixa forma ens ha vingut a veure. El director del muntatge estava content i nosaltres satisfets de la feina feta. La sensació es agradable i no penso que demà és dilluns i que caldrà tornar a la feina, se que em farà mal tot però sé que la gent em preguntarà per l’espectacle i els podré explicar totes les vivències del dia. Els Justos ha tornat a ser un èxit, no se si hi tornarem però l’esforç esmerçat ha valgut la pena. Ni el mal de cap pot impedir-me llençar a la xarxa la meva satisfacció. Vull compartir amb tots els que ho vulguin l’alegria un nou espectacle teatral. Un cop més hem aixecat el teló al servei de la comunitat i en els temps que corren això ja és molt.
 
Dos de març de dos mil dotze marcarà per sempre un punt i seguit en el meu camí. Es va fer realitat un vell somni d’anar a l’Òpera, la Bohème al Liceu. Lluny queden els dies que sentia cantar al meu pare allò de “les mans fredes” recordant que la seva òpera preferida era la història de Mimi, Musetta i els seus bohemis a la ciutat de la llum i l’art. No va ser la meva estrena al Gran Coliseu de la... Rambla, hi vaig anar a sentir el músic de la meva vida, el gran Llach, però tenia pendent l’ espectacle total i ahir es va fer realitat. No eren els cantants més cracks, però tampoc la meva oïda està per moltes valoracions en aquest sentit, potser si que en algun moment vaig trobar a faltar allò que en diuen el “do de pit” però l’experiència va ser com esperava.
La tarda vespre al Liceu la podria resumir en tres aspectes: El primer que tot i la socialització d’aquelles venerables cadires segueixen existint llotges on els abrics de pell, els collarets i les permanents encarcarades, destaquen per damunt de la resta. El segon es que l’escenografia de l’òpera, al menys de la que jo vaig veure ahir, semblava de cine - en especial el tercer acte - i que els partiquins omplen i es mouen per l’escenari en una coreografia perfecta,. El tercer es ratificar que als músics els aplaudeixen abans de fer res, cosa que mai passa amb els actors i les actrius de teatre -pitjor els de cine que només els aplaudeixen en algun festival -. I tractant-se d’espectacle teatral, i imaginant els aplaudiments de la xarxa a les meves elocubracions, tornaré a sortir per dir que el quart aspecte es confirmar que va ser el primer cop però que no serà l’últim.
 
Dia 28 de març, Avui, tot esperant les visites puc dir:

"Ah, tot segueix igual eh?... Adéu, Ian. Bona sort" - la darrera frase -

He arribat al final de la Ciutat brillant, ara repassar el text i donar-li el registre necessari a cada moment. Ha estat un esforç molt gran, molt, però n'estic satisfet.

Carles, o John, que ja no ho sé..... collons!
 
Ja tinc controlat el paper de John, ha estat una "currada" impressionant, fins i tot jo m'he impressionat. Ara ja es pot anar pulint els moviments i la intensitat de la cosa. Friso per tornar als assajos... els dies 1 i 2 de juny son aci mateix
 
Llegint un número antic de la revista Hamlet, en concret el numero 24, veig una opinió que sovint havia expressat personalment, en lletra de Damià Barbany, un clàssic del teatre de casa nostra. Ací ho teniu, crec que es un bon dia per llegir-ho.... o no
“Algú, apreciats lectors i lectores, es pot creure que de debò, en les seves vides reals, en l’exercici privat, quan són fora de càmeres, micròfons i periodistes, Pep Guardiola és l’àngel de la bonhomia i José Mourinho el geni del mal? Senzillament, fan el seu teatre, s’auto-dirigeixen i interpreten dos protagonistes perfectament delimitats i diferenciats. I com en el teatre al servei de l’espectacularitat de l’escena, són alhora antagonistes i complementaris”
 
Rei i Senyor, un clàssic menys conegut.
Tarda de teatre a la Catalunya més profunda, on els “Botejara” catalans ens demostren que potser no venim del mono però que determinats avantpassats val més que quedin enterrats entre les gruixudes parets dels seus Masos. El text d’en Pous i Pagès amb dramatúrgia d’en Pere Riera resulta colpidor com acostuma a passar quan la vida rural en mostra la seva part més arcaica i injusta. En aquest cas el Mas dels Reixac es una mostra del que la tradició pot arribar a ser, del que allò dels pares a fills té de menys humà, i precisament encarnat pels germans Andreu i Ventura implacables amb qui vol portar la contrària a “l’amo” però benvolents amb els que “demanen o potser imploren” ajut. L’escena del rosari just després d’un dels moments més durs deixa en un mal pas la religió, aspecte al que ja fa anys hi estem acostumats.
A risc de ser titllat de ves a saber que, m’atreviré a dir que es la millor interpretació que he vist fer al Lluís Soler, està tant amunt que als seus companys de repartiment no els queda altre sortida que posar tota la carn a la graella, i això ho fa amb una ma a l’esquena l’immens Pep Cruz que demostra el que es ser un actor de repartiment que aconsegueix participar del moment més emotiu de l’espectacle amb un “poder escènic” digne de premi. El final del segon acte es d’una emoció gegant, l’estat brutal de l’Andreu contraposat a la pau del pastor Cebrià... emoció de molts quirats.
Les parets del Mas, omnipresents, mostren un perfecte aprofitament dels recursos que se li han de suposar al TNC, amb un detall final digne d’estudi. Val la pena treure una entrada per la sala petita del Nacional, no us defraudarà, un altre dia ja anireu a veure Agost, i no penseu malament, no tinc comissió del Belbel.
 
Arribo amb la gorra posada i entro en la pell del cercador de companyia.

El nivell que vislumbro entre les ombres del despatx de Ian m' aclapara i penso que hauré d'estar a l'alçada.

Finalment entro amb Ian a la cambra i en pocs minuts, completem les nostres frases i mirades.

Em sembla que li agrado, però quelcom estrany l'amoina.

No se si te clar el que vol.
Passem la nit plegats, i em temo que potser sigui la darrera.

Almenys el petit que corre al meu voltant ara tindrà una adreça on veure'ns. Ian ha estat generós.
El meu cosí crec que s'alegrarà de tornar a veure a l 'enano'. Sé que se l'estima amb bojeria.
Potser si les coses haguessin anat d'una altra manera...

Recollim els trastos i sortim d'aquest Dublín que hem ambientat a un escenari de la Farinera.

Ian, Neasa ,John i jo tornem a casa... però demà ens retrovarem.

Tornarem a dibuixar el sentiment de culpa entre els plecs del sofá i les frases a mig acabar.

Estic segur que des de la mirada llunyana, el Manel i la Eva somriuran.

Laurence
 
Estreno un bloc de teatre el dia del meu aniversari, aci el teniu amb la primera crítica teatral sobre Oleanna al Romea


http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2012/10/08/oleanna-de-david-mamet/


 
MCBTH, un Shakespeare molt recomanable, al TNC


http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2012/10/27/mcbth-un-rigola-en-tota-regla/
 
El lliure fa Pàtria

http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2012/10/28/patria-lliure/
 
i per rematar el tema, el bloc de teatre "Paisatge teatral" ha estat premiat

http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2012/11/01/123/
 
Nova entrada al bloc "Paisatge teatral", per si teniu "mono" de teatre
http://carleslucasgiralt.wordpress.com/category/3-els-meus-personatges/
 
Tens un lloc web molt gran, content d'haver donat compte a través de Yahoo.
 
El divendres 24 de maig i el dissabte 25 torna "Una ciutat brillant", després del premi de Terrassa la responsabilitat augmenta, però els reptes són allò que ens mou.
El proper dilluns assaig, i a tota màquina
 
http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2012/10/21/una-ciutat-brillant-de-conor-mc-pherson/

Un bon moment per recordar-ho

Publica un comentari a l'entrada